Només s’esbomba la presumpta discriminació positiva si és femenina i s’amaga curosament l’omnipresent, i molt negativa per a la humanitat, quota masculina
No ho sé vostès, però el dia de la investidura com a president dels EUA i veient com tractava la seva dona --la qual, per cert, ha desaparegut del mapa-- vaig pensar, em va fer la sensació, que Donald Trump, a més de ser un assetjador i un misogin, que això ja sabíem que ho era, és un vulgar maltractador. Que no és poc.
La senyora Martín va haver d'aclarir que malgrat tenir 91 anys no era idiota. Jordi Évole exemplifica les dificultats de comprensió de la humanitat amb una mare. ¿Per què les dones han d'afirmar que són intel.ligents quan, de fet, ja ho demostren cada dia?
Bar Bahar. Entre dos mundos (Israel, 2016), òpera prima de la directora palestinoisraeliana Maysaloun Hamoud és un film d'una potència inaudita, exemplar, complex.
Ens van dir trastornades, feministes i analfabetes perquè proposàvem dobles formes, sense adonar-se que s'han utilitzat sempre, que no tan sols monuments primerencs com el Poema del Cid les fan servir, sinó que el mateix diccionari de l'Academia en fa ús quan pensa en les dones.
Que trist viure en un món on per insultar una dona se l'envia a fregar plats, se l'engega a realitzar qualsevol feina domèstica, com si aquestes imprescindibles tasques haguessin d'avergonyir a qui les fa.
És trist i desmoralitzant constatar com dirigents que preconitzen maneres de fer noves en política fan el que diuen que combaten, incorren en els mateixos errors; i en el mateix masclisme.
S'acaba d'estrenar la pel.lícula 7 Diosas, una insòlita i refrescant sorpresa que descriu alguns blasmables comportaments masculins i les repercussions que desgraciadament tenen en la vida de les dones.
La realitat desmenteix constantment que hi hagi igualtat o equitat en les relacions amoroses entre dones i homes. Hi ha una mesura si la intenta establir un home i una altra si ho fa una dona.
Són constants els atacs misògins provinents d'elits il.lustrades contra polítiques. Habitualment els insults inclouen també col.lectius sencers i mostren un menyspreu extrem per professions majoritàriament femenines i una ràbia malaltissa contra les feines domèstiques i de cura, per molt que se'n beneficiïn els agressors.
En els moments més impensats, la premsa posa de manifest qüestions de llengua que solen assenyalar canvis tant en la llengua com en la percepció del món i en la manera de narrar-lo.
La pel.lícula Bernie de Richard Linklater suscita una reflexió sobre la relació entre les violències contra les dones i el cine. Agressions, doncs, que en aquest cas es plasmen en l'art o que provenen d'un àmbit culte, de la perillosa misogínia il.lustrada.
La passada campanya electoral catalana va posar de manifest una doble mesura quan es parla i es jutja polítiques i polítics. El tracte que hi va rebre Inés Arrimadas ho certifica. Doble mesura que també és visible en el tipus de crítiques que rep Manuela Carmena per voler establir noves i diferents polítiques a l'hora d'abordar les conseqüències dels botellots.
Sembla mentida que les dones, les polítiques, les tasques i responsabilitats de les mares, les escriptores, en dues paraules, l'autoritat femenina, no existeixin per a tants articulistes i escriptors actuals.