Estar-ne fins...
En els moments més impensats, la premsa posa de manifest qüestions de llengua que solen assenyalar canvis tant en la llengua com en la percepció del món i en la manera de narrar-lo.
Aquest article també està disponible en castellà
Fuente: captura de pantalla de La Sexta de la intervención de Antón Damborenea donde decía estar "hasta los cojones" de la corrupción en el PP
Fa uns quant dies, el president del PP de Vizcaya, Antón Damborenea, parlant de la corrupció del PP, va dir el següent. «Estamos hasta los cojones de leer todos los días, un día sí y otro no, gente del PP pringada, nos da igual exactamente cómo y por qué.»
En primer lloc cal destacar la grolleria de l'expressió. No crec que es pugui considerar un model per als milions de nenes i nens que després han de ser avaluats pel PISA; no sembla tampoc que la paraula triada maldi per rebaixar el sexisme ambiental. En segon lloc, tal com ho formula, es podria pensar que el que més l'amoïna és llegir-ho, que es publiqui. En tercer lloc, hauria estat més gràfic, fidedigne i real dir «que n'estava fins al coll», o, si volia mantenir l'excloent masculinitat de la frase, «fins a la nou d'Adam».Mariano Rajoy li va respondre lacònicament: «Yo no te voy a explicar, Antón, hasta dónde estoy yo, pero te lo puedes suponer.»
No sembla pas que Rajoy n'estigui fins al monyo o fins a les celles atès que fa mans i mànigues per tapar-la, ja sigui martellejant discos durs fins a desintegrar-los, ja sigui enviant e-mails comprensius i solidaris a corruptes confessos, ja sigui protegint senatorialment l'austera Rita Barberà.
Ara bé, el que em va cridar l'atenció va ser una doble coincidència. Dos dies abans, Quim Monzó, un escriptor no precisament feminista, en un article que parlava de les responsabilitats de Lehman Brothers en la crisi financera, tot d'una deia: «Involucrat [Lehman Brothers] fins als mugrons en l'escàndol de les hipoteques subprime, va ser un dels principals culpables de la crisi econòmica que es va generar i en la qual encara xipollegem». És a dir, substituïa l'òrgan masculí al qual al.ludia Damborenea, per una part del cos comuna a dones i a homes pels mugrons; paraules que, per cert, rimen.
Però és que el mateix dia i al mateix diari, i potser en resposta a l'exabrupte de Damborenea (o emmirallant-s'hi), un altre escriptor, membre també de la misogínia il.lustrada, Gregorio Morán, triava al seu torn una part del cos de les dones per metaforitzar l'atipament general de la població. «Una pregunta modesta. De debò no estan vostès fins als mateixos ovaris dels articles sobre si Ciutadans aconsegueix imposar el seu programa [etc.]?» ('Els petons de Lenin'. La Vanguardia, 20.02.2016, p. 28) Tot i que una mica més avall, i amb pertinència (mal gust i poca elegància al marge), quan parlava de la seva experiència personal, usava la mateixa paraula que Damborenea: «Jo sí, ho confesso, estic fins als collons».
No em sento còmode amb les expressions triades per tots dos autors, em semblen fora de lloc, no m'agraden, però, al marge d'això, optimista de mena, no em semblen eleccions trivials. Monzó bandeja l'habitual i excloent referència als testicles i tria una paraula amb què tant es poden identificar homes com dones. Morán va una mica més enllà i, en un atrevit pas de rosca, converteix els ovaris, una part del cos de les dones, en patrimoni de la humanitat; fixem-nos que en l'article apel.la a tot el públic lector, tant a homes com a dones. És a dir, en certa manera, converteix el femení en una forma genèrica, universal. S'haurà d'estar a l'aguait de tots dos fenòmens.
