Arrimadas i Carmena com a símptoma

Foto: EFE

Aquest article també està disponible en castellà

Es pot estar als antípodes políticament d'Inés Arrimadas --només cal analitzar la política lingüística que propugna el seu partit-- i al mateix temps revoltar-se i considerar fastigós com la va tractar part dels mitjans durant la passada campanya electoral. (Obviaré les agressions sexuals verbals que va patir en les xarxes socials o en comentaris als articles de premsa.)

El sexisme, el masclisme, traspuava per tots els porus a l'hora de criticar i jutjar les seves intervencions, atès que no s'atacava el seu ideari ni les polítiques que representa sinó a ella personalment, i ja se sap, que si s'és dona, els atacs personals es carreguen especialment amb bala. No sé si uns atacs que van contra el fet de ser dona i no contra les polítiques que propugna aconsegueixen l'objectiu que pretenen; m'agradaria pensar que no, que es giren contra qui els perpetra.

Formalment, tot i que aquests usos afortunadament van minvant, se l'ha anomenat pel nom i no pel cognom; se li ha afegit el molt familiar i poc respectuós (en aquest context) article determinat «la» davant del cognom; fins i tot se la va arribar a denominar amb el tractament «senyoreta», que presenta les dones com a menors. En un altre ordre de coses: es feia esment de la seva joventut i atributs físics o es parlava de la relació amb la seva parella.

Fins i tot qui la volia defensar, la vessava. En una tertúlia matinal de la Ser, Manuel Milián Mestre (fundador d'Alianza Popular, sequaç i gran admirador de Manuel Fraga, orgullós finançador --de bracet amb Foment-- de Jordi Pujol i la corrupta CiU a les primeres eleccions per derrotar l'esquerra), es postula com a paladí de l'objectivitat quan, comentant el debat electoral que el dia abans havia organitzar 8TV, manifesta que li va agradar Miquel Iceta (PSC-PSOE) i «la muchacha esta de Podemos». Volia dir Arrimadas, candidata de Ciutadans. Al marge de la lamentable imprecisió, malgrat que Albert Rivera (1979) i Arrimadas (1981) només es porten dos anys, no he sentit mai que Milián s'hi referís com a «este mozalbete». Res de nou sota la capa del cel: l'abc del sexisme a l'hora de presentar o d'avaluar una dona.

Ja més específicament, se la va titllar de «lideresa». Seria bo recordar que el fet que Esperanza Aguirre usés aquest substantiu per autodenominar-se no t'autoritza a apuntar-te amb passió a aplicar-lo a altres líders. No és el mateix autodenominar-se que denominar. Només si ets negra tens dret a dir-te a tu mateixa «negra» o a dir-li a una ídem, tal com he vist que acostumen a fer les components de l'associació guineana E'Waiso Ipola. De cap manera, això hi autoritza una forana.

Des d'un aspecte ja menys formal, va ser sorprenent que molts mitjans l'acusessin d'amagar-se darrere el líder del seu partit, Albert Rivera; que la presentessin com la seva vicària o una mera comparsa. És una tàctica habitual de Ciutadans lluir la fragància de Rivera en tot tipus d'eleccions fins i tot fora de Catalunya. El mes de maig passat vaig poder observar com a llocs on potser no ha estat mai i, per descomptat, on no es presentava, com Aguilar de Campoo o Carrión de los Condes, Rivera posava la cara per qui sí que s'hi presentava. D'altra banda, va ser Arrimadas i no Rivera qui va anar a tots els debats electorals. Si era una mera titella, ¿com es que no se la van poder menjar amb patates la resta d'experimentats candidats?

Anem més al fons. Gairebé en paral.lel, Manuela Carmena tempteja maneres de solucionar les fastigoses conseqüències d'alguns dels actes d'un sector de la població pretesament il.lustrat, educat i lletrat: l'estudiantat universitari. Apunta l'elemental i justa idea que qui ho embruti, ho netegi. És especialment reveladora la resposta de la Coordinadora de Representantes de Estudiantes de Universidades Públicas titllant el que no és més que feina domèstica com un intent d'«imposar treballs forçats».

¡Ai, amb la feina domèstica hem topat! Aquestes labors que en bona part solen fer gratuïtament les dones. Tothom que hagi treballat en un institut de secundària sap fins a quin punt la joventut té inculcada la idea que la feina domèstica no dignifica, ans al contrari, humilia i rebaixa. En la meva experiència com a professora, puc dir que una de les estratègies que més bon resultat donava era que alguna de les feineres de l'institut anés a explicar a classe què comportava netejar-la. S'acabava en sec la consideració que era estrictament responsabilitat d'elles o el comentari cínic que si no embrutaven a base de bé les classes es podrien quedar sense feina. Potser seria convenient que la Coordinadora s'emmirallés en envejables i importables models europeus: a les universitats daneses, comissions d'estudiants es fan càrrec de la neteja dels botellots sense que els caigui cap anell per fet d'haver-se de responsabilitzar de recollir la pròpia porqueria.

La resposta de gran part dels mitjans i d'algunes polítiques i polítics ha estat burlar-se de Carmena, titllar d'ocurrència la possible proposta; no puc evitar veure-hi concomitàncies amb la manera com han tractat Arrimadas. Per allunyades que estiguin políticament, comparteixen el pecat original de ser dones.