Masclisme i nova política
És trist i desmoralitzant constatar com dirigents que preconitzen maneres de fer noves en política fan el que diuen que combaten, incorren en els mateixos errors; i en el mateix masclisme.
Foto: EFE
Aquest article també està disponible en castellà
Última sexistada de Pablo Iglesias: «Me impresiona e incluso me acojona pasar de ser partisanos a ejército regular.». Hauran, doncs, de fer-se càrrec de la política elles, atès que no hi ha perill que tinguin tal trastorn fisiològic. És possible, a més, que no ens espantin comparant-se amb «partisanes» o «exèrcits regulars». (Mentrestant, per no perdre el to, el seu coreligionari Íñigo Errejón deia «[Podemos] Será menos sexy pero dará menos miedo a quienes miran con miedo el cambio». Què deu entendre per «sexi»?)
El masclisme d'Iglesias concorda a la perfecció amb el que va mostrar al començament d'un programa conduït per Jordi Evole en què mantenia un llarg diàleg amb Albert Rivera. Iglesias es queixava de la pèrdua de vida privada que comporta la popularitat i per definir aquesta penosa desgràcia triava ni més ni menys que la paraula «coñazo». Hi ha gent que diu que això és una manera de parlar transgressora. Vaja una transgressió la que va a favor dels poderosos i no qüestiona l'statu quo, la que exalta els atributs masculins i en denigra els femenins. Masclisme del més suat i groller.
No és estrany, s'adiu amb la seva ideologia. Recordo un Pablo Iglesias irritadíssim i iracund per unes, al seu entendre, molestes preguntes de la periodista Ana Romero del diari El Español. En comptes de respondre-les, li va etzibar literalment: «Precioso abrigo de pieles el que trae usted».
(No va dir «Precioso abrigo el que trae usted», que és el que hauria dit qualsevol que hagués volgut simplement elogiar l'abric. No, esmenta que és de pell perquè es vegi clarament com és de burgesota la propietària, sense adonar-se, potser, que està fent un cant a matar animals i a espellar-los per fer-ne preciosos i admirats abrics.)
Tornem al cas. A més de no contestar les pertinents preguntes, Iglesias ataca una dona no pel que pensa o fa, per la ideologia, sinó per un aspecte relacionat amb l'aparença física. Un dels recursos més tòpics, mesquins i primaris del masclisme. Com que a Iglesias se li ha encomanat la manera de presentar-se dels partits de la casta, ho va dir envoltat d'una guàrdia de corps i l'escena va ser tremenda. Errejón va ser l'únic home que va aguantar el tipus i que va mantenir una actitud educada sense celebrar la pretesa gracieta d'Iglesias.
El més trist i desmoralitzador va ser observar com li reien el masclisme les tres militants que compareixien amb ell. Tres polítiques que han sofert, sofreixen i sofriran en els seus cossos i en els seus abrics aquest tipus de maltractament. Especialment dues de les tres, atès que Carolina Bescansa, potser per tarannà, es va limitar a assentir somrient lleument. Hi ha dues explicacions per al seu comportament i no sé quina és pitjor: o feien la gara-gara al líder o tenen el sexisme arrapat al moll dels ossos.
Per si no n'hi havia prou, va arribar el pitjor. Quan a la ràdio la periodista Pepa Bueno li demana comptes del seu comportament, Iglesias, en comptes d'aprofitar l'ocasió per rectificar, ho acaba d'empastrar dient una bajanada que va reiterar posteriorment:
En primer lloc, un altre glopet de cinisme: sembla que si Ana Romero es va sentir insultada pel comentari el problema sigui seu, que sigui ella qui té el caprici d'ofendre's, que no tingui a veure amb el fet que ell l'ha insultada o menystinguda. En segon lloc, un glopet de supèrbia, atès que intenta esquivar la pregunta de Bueno: en aquell moment no li estava parlant de la proposta de govern, per fonamental que fos, sinó de l'abric. Una manera de despistar en la línia del més pur i genuí Mariano Rajoy quan va etzibar --casualment també a una periodista-- que plovia en comptes de contestar la interessant pregunta que li feia.
Després es va embrancar en una disquisició de si era millor fer comentaris sobre abrics que sobre polls (arran d'un comentari de Celia Villalobos sobre les rastes d'un diputat de Podemos).
En realitat, per molestos que siguin els polls i difícils d'arrencar les llémenes, no deixen de ser bestioletes que es passegen i deambulen per «fora» del cap. És molt més difícil eradicar una idea --un tòpic masclista-- incrustada com una miserable i persistent llémena en les neurones. Això explica potser la reluctància a no reconèixer l'error ni retirar el comentari masclista, gest que sembla prou més fàcil que rectificar sobre la conveniència o no del referèndum a Catalunya.
D'altra banda, lliga perfectament amb l'ofensiva actitud d'Iglesias denunciada per una política del PP que explica que quan Iglesias era professor seu es va haver de sentir a dir coses com: «¡A ver tú, la de las perlas!», o veure com es dirigia a una altra alumna amb un: «¡A ver tú, rubita!». Un diminutiu, un altre clàssic masclista per referir-se a les dones. No m'imagino Iglesias dirigint-se a un noi així: «¡A ver tú, el de la corbata!», o a un altre amb un: «¡A ver tú, morenito!».
I és que no hi ha res que s'assembli més a un masclista de dretes que un masclista d'esquerres.
