La ira de les deesses

Aquest article també està disponible en castellà

La pel.lícula índia Angry Indian Goddesses (2015), literalment, 'Deesses índies enfadades', traduïda amb el ridícul, esbravat i insípid títol 7 Diosas, que en devalua i n'amaga la intenció, tindrà probablement tan poc públic a l'Índia com aquí, i per les mateixes raons.

La pel.lícula s'inicia amb un petit esquetx sobre les dificultats laborals --malgrat la vàlua professional i la independència de criteri que mostren en les respectives feines-- a les quals s'ha d'enfrontar cadascuna de les dispars protagonistes pel simple fet de ser dones; és a dir, perquè no formen part de l'habitual i perniciosa quota masculina.

A continuació les trobem reunides en un escenari idíl.lic a l'illa de Goa els dies anteriors a la celebració del casament d'una d'elles. Circumstància que permet a la càmera mostrar-ne tant les personalitats i diversitat com les relacions entre si; qui són, com són. També serveix per desgranar o insinuar el rosari d'agressions sexistes que pateixen, en major o menor grau i pena, tant les índies com les dones d'arreu: comentaris violents i fastigosos sobre el físic a la que trepitgen l'espai públic, insinuacions o requeriments sexuals, comportament masclista de la policia que les hauria de defensar; així com l'homofòbia i la violació.

Amb un precís detall i en pocs segons, una de les protagonistes, la criada, desmunta l'estès tòpic que els homes que violenten les dones pel carrer ho fan «per culpa» de la manera de vestir que les dones trien, quan --llesta i ràpida com una centella-- diu que ella vesteix un sari i tampoc no paren de ficar-s'hi i d'agredir-la.

Criada que amb dos detalls o tres mostra amb tota claredat el classisme que impera a l'Índia entre castes. Impagable quan a l'església ha de seure a l'última fila, malgrat la certa complicitat que durant la pel.lícula manté amb les altres sis; o la «normal» crueltat de la seva mestressa en l'escena que s'hi enfada.

El que mostra el film ha fet dir a un crític que 7 Diosas «parece tener una función didáctica y ética para el público indio y una divulgativa, sociológica y antropológica, para el occidental». (http://www.metropoli.com/cine/2016/06/21/57692db546163ff84e8b456a.html) Com si les agressions a les dones al nostre racó del món no fossin un contínuum contant.

Segurament és una barreja de masclisme i racisme el que fa que un crític pugui presentar una realitat viscuda, amb més o menys cruesa, universalment per qualsevol dona sense excepció, com una cosa que passa «només» a algunes dones i lluny d'aquí, en països llunyans, exòtics i remots.

El racisme pot jugar males passades. Confesso que, personalment, em va empènyer a pensar, mentre la veia, que la pel.lícula era una naïf, superficial, lineal i simplista successió de moments bonics, acolorits, tendres i ensucrats, que tot serien flors i violes, que tot acabaria la mar de bé, i va impedir que veiés com s'anava acostant i congriant el drama --punt d'inflexió de la pel.lícula--, així com el particular Fuenteovejuna amb què acaba el film.

Malgrat que la tragèdia s'insinua i s'anuncia des del minut zero ja en el primer esquetx de la presentació de les protagonistes d'aquesta pel.lícula coral. I apuntada amb mesura de tant en tant: l'actitud masclista, violenta i prepotent d'uns motoristes a la carretera, la violència i la impunitat generals, els esdeveniments que es diu que de vegades passen a la platja. És aleshores que et poses vermella i «veus», comences a reconèixer i a repensar els engranatges de rellotge de precisió que han anat fent avançar i, finalment, han fet girar el film. Cada element i pista es posa a lloc i agafa un altre sentit; tot lliga en un escenari que en un instant pot passar de ser un paradís a un infern.

Pel.lícula del tot rodona? No. Si hi van ja ho veuran, però afanyin-se perquè segurament durarà poc a les cartelleres i són molts més els encerts i les virtuts de 7 Diosas que no pas els hipotètics defectes.