Filòsofes, advocades i lletges
Aquest article també està disponible en castellà.
El 14 de maig va tenir lloc l’accidentada —dit suaument, més aviat va ser un boicot del president del tribunal Manuel Marchena— declaració de la filòsofa Marina Garcés.
(Era estrany sentir la neta del poeta Tomàs Garcés respondre en castellà a Benet Salellas, advocat de Jordi Cuixart, però és ben sabut que, segons el tribunal, l’única llengua que no es pot traduir és la catalana, atès que s’ha traduït sense problemes la gent que ha declarat en d’altres llengües.)
La prepotència i abús de poder de Marchena de seguida va aflorar-hi. Va depassar la rutinària «Intente responder a las preguntas que le formule yo o que le formulen las partes» i la va comminar amb diversos «Por favor, guarde silencio», o extemporanis «Vamos mal»; «Perdemos el tiempo».
Quan Garcés va inicia una resposta dient que la nit de l’1-O tenia febre, el magistrat, com si fos el setè de cavalleria, li va començar a passar per sobre, «Y no me replique, por favor, no me replique», quan de fet Garcés no replicava.
La cosa va començar a pujar de to quan la filòsofa va dir que «Yo el 1 de octubre aluciné». El setè de cavalleria torna a actuar i el menyspreu de Marchena ja no pot ser més evident. Arriba a l’insult, segons Marchena era «incomprensible» que l’autora de Ciutat Princesa no entengués res; cito literalment: «si usted es jurista, si es profesora de filosofía tiene que saberlo perfectamente»; «todas sus apreciaciones personales no tienen ningún interés»; «aunque le encantaría esplayarse y hacer todas las matizaciones que quisiera hacer»...
En un moment concret, Garcés fa l’intent de consultar uns papers. La reacció de Marchena no pot ser més furibunda, «no puede seguir un guión». Ella li diu que no en té cap, que vol consultar unes notes, i la ira i les males maneres s’acreixen, la colla: «Lo primero que tiene que hacer es pedir permiso al tribunal», Garcés, al.lucinada, diu que ho ha consultat però és tallada amb brutalitat. (D’altra banda, Marchena ha deixat consultar papers a diversos testimonis de l’acusació sense cap problema; ¡ai, la doble mesura!)
Quan Salellas pregunta a Garcés si va passar por l’1 d’octubre, el magistrat envia a can Pistraus la presumpta presumpció d’imparcialitat i no permet la pregunta malgrat que va deixar esplaiar-se sobre la seva por amb tot detall, per davant i per darrere, a Montserrat del Toro, la secretària judicial que va preferir sortir pel terrat de la Conselleria d’Economia que no pas per la porta.
La defensa es desespera i protesta i el «no me replique» acudeix a la boca de Marchena. Finalment li diu «¿Tiene otra pregunta?» i Salellas respon que «Si la sala no me permite la pregunta, no voy a formular más preguntas» i ell, totalment perduts els papers, retruca «Correcto, mucho mejor», que potser passarà factura a Marchena als tribunals europeus.
És possible que tot en Garcés «ofengués» Marchena: ideologia, pinta, posat, mirada, manera de parlar, enorme expressivitat... El que és segur és que no va poder suportar la resposta de Garcés quan només començar li va preguntar d’ofici si coneixia o tenia relació amb les persones acusades: «...muy lejano y, en el caso del señor Jordi Cuixart, tenemos un café pendiente desde hace año y medio pero será un poco difícil...», ironia que treu de polleguera Marchena.
Marchena, de qui s’ha elogiat, especialment els primers dies de judici i per part de l’antiindependentisme, la mà esquerra, la imparcialitat, la tolerància, fins i tot la galanteria i la capacitat de seducció, no ho va poder pair. La misogínia el va devorar: les ironies les fa ell i, en tot cas, que les dones li riguin les gràcies.
De mostres de masclisme n’ha anat donant durant tot el judici. Marchena ha fet callar més defenses, però és a una advocada, a la de Carme Forcadell, Olga Arderiu, a qui va etzibar un satisfet «Cuando yo hablo, usted deja de hablar».
L’assetjament a què sotmet una altra de les advocades, Marina Roig, és constant: «si no lo entiende, tiene usted un problema»; «yerra usted en su estrategia defensiva». (Roig, per cert, sense cap escarafall ni ego, ha estat capaç de posar contra les cordes tot un cap de la Guàrdia Civil.) Marchena no es limita al cas i n’extreu conclusions generals que, com en el cas de Garcés, són desautoritzacions professionals, esmenes a la totalitat. Un autèntic abús.
D’altra banda, després de dir ben xiroi a Roig que veuria un vídeo amb «sumo gusto» quan aquesta advocada va insistir i insistir a passar-lo, en adonar-se que veure els vídeos simultàniament deixava amb el cul a l’aire a testimonis de l’acusació, va abandonar tota condescendència i no va permetre que se’n veiés cap més. De retruc, va enviar el judici al segle xix. (En aquesta línia, acaba de rebutjar l’acarament sol.licitat per la defensa entre el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez dels Cobos i l’ex màxim responsable dels Mossos d’Esquadra Ferran López.)
De galanteria i «cavallerositat» aquests dies n’hem sentit a parlar força. Rocío de Meer, diputada de Vox, va reivindicar una, segons ella, «figura genuinamente española: la de los caballeros. La de los caballeros que te sujetan la puerta al pasar». Ull, perquè a aquests presumptes cavallers que t’obren la porta no se’ls veu cap ànsia per deixar passar el nom i el cognom de les dones davant els seus a les targetes de les bústies, o quan s’ha de decidir l’ordre dels cognoms de les criatures. No sembla tampoc que els empenyi a lluitar contra la ignominiosa bretxa salarial, per exemple; en això, et tanquen la porta als nassos. D’altra banda, deixar-te passar al davant per entrar és una concessió graciosa que indica que tens el poder per brindar tal benevolència; només cal veure com tot polític s’entesta a fer passar primer el col.lega invitat. Si en convida dos, de vegades són còmiques les estratègies perquè l’altre entri primer.
També va afirmar de Meer que els esmentats cavallers han mamat que «tienen que proteger y cuidar a la mujer porque es portadora de vida». Una ullada al món posa de manifest que majoritàriament són les dones qui cuiden i protegeixen els homes.
Ai de tu, però, si prefereixes cobrar igual per la mateixa feina que entrar primera o segona. De ben segur que passaràs a la categoria de lletja feminista en opinió d’un coreligionari de de Meer, l’eurodiputat de Vox Jorge Buxadé, «todas esas feministas feas que les dicen a las mujeres españolas lo que tienen que hacer».
Quan al congrés de Madrid veus que des del 28 de maig un 46,85% dels escons estan ocupats per diputades, una es pregunta si les polítiques de Vox (o les del PP) s’han plantejat mai que si hi han pogut accedir és perquè lletgíssimes feministes (valgui la redundància) s’hi van tossudament entestar (també han pogut avortar sense haver d’anar a Londres, divorciar-se, treballar en gairebé qualsevol ofici, una aparent futilitat com portar pantalons o, sense anar més lluny, votar).
Penso amb immens agraïment en algunes de les més lletges de les lletges, en il.lustríssimes i solemnes lletges com Concepción Arenal (1820-1893), Emilia Pardo Bazán (1851-1921), Carme Karr (1865-1943) o Clara Campoamor (1888-1972).
