Baixa diplomàcia: quan fer una encaixada de mans (o no) és un acte masclista
Aquest article també està disponible en castellà
La viril encaixada de mans de Donald Trump contra Shinzo Abe, primer ministre de Japó, el febrer passat es va fer viral. Vídeos i més vídeos mostren la cara d'alleujament de Shinzo Abe quan per fi va poder recuperar la seva expremuda i premsada mà. Com a polític (vés a saber si com a empresari), Trump ja s'havia entrenat amb partidaris seus; per exemple, amb Mike Pence, el vicepresident, o amb Neil Gorsuch, actual membre del Tribunal Suprem, proposat per Trump mateix, a qui una mica més tira a terra d'una rabiosa encaixada de mans.
Gairebé immediatament després de Shinzo Abe, també al febrer, va tocar el torn a Justin Trudeau d'aguantar la imposició que t'estrenyin la mà fins a la vermellor, que te la sacsegin durant una inacabable estona mentre t'estiren el braç com si volguessin arrencar-te'l o et volguessin abatre per mostrar-te qui mana. El primer ministre canadenc, jove i atlètic, anava preparat i va rebutjar la viril escomesa.
Tres mesos després —i unes quantes sotragades de mans més, suposo—, va ser Emmanuel Macron qui va haver de fer front a l'agressió durant una cimera a Brussel·les. La major part dels mitjans van dir amb admiració que se n'havia sortit amb nota. Com si es tractés de pujar un color en el cinturó de l'uniforme de judo.
Macron va manifestar xiroi que no tenia res d'innocent, que s'ho havia preparat perquè és així com una es fa respectar als fòrums polítics. Recordem que s'ha dubtat de l'homenia del President de la República francesa simplement perquè va tenir el bon gust i la intel.ligència de casar-se amb una dona més gran que ell. Potser per allunyar una mica més l'ombra d'una pretesa homosexualitat, Macron va afirmar també que l'encontre amb Erdogan havia estat «franc, directe i viril».
A la vista de tot això, i quan vaig sentir dir a homes perspicaços i fins i tot a dones ben assenyades que Macron, arran d'aquestes heroïcitats, cada vegada els queia més bé, em van saltar totes les alarmes.
Sembla, doncs, que sigui digne de lloança, d'un mèrit enorme, posar-se a l'alçària del dominant Trump en comptes de rumiar i preparar polítiques un xic més sofisticades que les d'ell perquè la humanitat prosperi i pugui caminar cap a la pau i no cap a la guerra, que evitin qualsevol tipus de violència, fins i tot agressions aparentment només simbòliques. Vaja, que no es valora maldar per fer que la política no esdevingui un masclista i potiner torcebraç tavernari. Caure en el parany (més que no pas en el joc) de Trump —i pel que es veu s'hi deixen caure feliços com anissos— és regalar-li la victòria, és donar-li la raó, és retre-li homenatge.
Potser com que Dusko Markovic, primer ministre de Montenegro, no s'hi va tornar i no li va clavar una allisada el dia que el president ianqui el va empènyer de mala manera per poder passar al davant de tot del grup de líders de l'OTAN, el seu cas no ha despertat gaire ressò als mitjans. No ha estat prou viril; no ha jugat a veure qui la tenia més llarga.
També crida l'atenció que hagi estat molt menys comentat el lleig graponer que Trump va fer a Angela Merkel (impagable la cara de discreta i intel.ligent perplexitat de Merkel) quan es va negar a fer-s'hi una encaixada de mans, justament al Despatx Oval, de tan tristos i libidinosos records. Segurament perquè Merkel no la té ni llarga ni curta (ni ganes) i és ben sabut que Trump creu, a sobre, que l'únic lloc natural per subjectar una dona és el cony.
Esperem que en aquesta nova era diplomàtica que el ianqui ha encetat tots aquests polítics tan mascles i que li segueixen la veta tan a gust i amb tanta alegria («¡Vergonya, cavallers, vergonya!») no acabin pensant el mateix que ell.
