Yo nací libre, y para poder vivir libre, escogí la soledad de los campos
Si bé és cert que Cervantes implícitament no dota de la mateixa llibertat a tots els éssers humans, també és ben cert que, amb la personalitat i lliure albir que infon a algunes de les protagonistes de la seva obra i amb defenses a ultrança com aquesta, va fer les dones més lliures i va insinuar camins de llibertat de l'avenir.
Foto: ISTOCK
Aquest article també està disponible en castellà
Miguel de Cervantes, en un dels primers capítols del Don Quixot, fa exclamar al seu cavaller errant que el Tirant lo Blanc, del valencià Joanot Martorell, és «un tesoro de contento y una mina de pasatiempos». Paraules que es poden aplicar amb estricta justícia a Cervantes i a la seva obra.
És una guia segura en molts aspectes. Quan em dedicava a passar el temps seleccionant els exemples amb presència femenina del diccionari de la Real Academia, un de l'entrada escapar deia: «Se me ha escapado un punto de la media». Semblava indubtablement protagonitzat per una dona. Un trosset deliciós, però, de la segona part del Don Quixot ho fa dubtar.
«Cerró tras sí la puerta, y a la luz de dos velas de cera se desnudó, y al descalzarse, ¡oh desgracia indigna de tal persona!, se le soltaron, no suspiros ni otra cosa que desacreditasen la limpieza de su policía, sino hasta dos docenas de puntos de una media, que quedó hecha celosía. Afligióse en estremo el buen señor, y diera él por tener allí un adarme de seda verde una onza de plata (digo seda verde porque las medias eran verdes).»
Bonic detall l'acotació en primera persona del parèntesis final. Cervantes l'aprofita més endavant per assenyalar que no hi ha misèria més gran per a un gentilhome, per a un «hidalgo», que haver-se de sargir les mitges amb seda d'un altre color.
Un altre motiu d'acontentament és resseguir el que el Quixot pensa de la llibertat. En aquest cèlebre i molt citat fragment, en parla, concretament de la llibertat masculina.
Llibertat masculina, deia, no tan sols perquè la cita es clogui amb la paraula «hombres», sinó perquè quan parla de la llibertat de les dones ho fa en altres termes i el Don Quixot és una mina de personatges femenins activíssims, plens de desig i amb criteri propi. Pensem, segons la descriu Sancho, en la personalitat real d'Aldonza Lorenzo, ben allunyada del fantasma idealitzat de Dulcinea amb què el Quixot delira, o en personatges com Dorotea o Luscinda.
Anem, per exemple, al tresor dels capítols centrats en la pastora Marcela i en el suïcidi ple d'aparell del rebutjat pretendent Grisóstomo. En efecte, mentre, com don Quixot diu a Sancho, la llibertat per als homes pot concretar-se a aventurar la vida o esquivar la presó, per a Marcela, la llibertat consisteix a renunciar al casori i a escollir un ofici per viure. Aquests dos dons, aliens a la llibertat i a la condició masculines, es configuren com a requisits imprescindibles perquè una dona pugui ser lliure. Així ho explica la mateixa Marcela.
En un altre fragment proclama que no és obligatori correspondre un amor o un desig simplement perquè ve d'un home. Paraules emparentades amb el to i l'estil de les exemplars i amoroses novel.les de María de Zayas (Madrid, 1590-¿1661?).
També podria ser de María de Zayas (o de sor Juana Inés de la Cruz) aquest irònic, lúcid i ple de lògica i de gràcia fragment.
Marcela més avall reitera que la seva condició lliure es basa en el dret a triar les seves relacions o a treballar.
Paraules que inflamen la defensa amb què fa don Quixot tanca l'episodi.
I si bé és cert que Cervantes implícitament no dota de la mateixa llibertat a tots els éssers humans, també és ben cert que, amb la personalitat i lliure albir que infon a algunes de les protagonistes de la seva obra i amb defenses a ultrança com aquesta, va fer les dones més lliures i va insinuar camins de llibertat de l'avenir.
