Viatjant per Turquia

Aquest article també està disponible en castellà

Istanbul, Bursa, Troia, Assos, Colofó, Pèrgam, Efes, Pamukkale, Hieràpolis, Afrodísia, Alabanda, Alinda, Priene, Milet, Dídima, Màrmaris, Caunus, Antalya, Konya, la Capadòcia, Ankara, Sínope... Sonores paraules que evoquen indrets habitats per heroïnes i déus, per pletòriques columnes i carreus, emmarcats per cels d'altíssims blaus, esmaltats pel verd de les baladres i dels pins, l'aiguamarina de tants mars o l'esplendor de rajoles i marbres; estoig de meravelloses mesquites. Per acabar l'any, els proposo (suposo que ho sabran perdonar) uns fragments d'un llibre meu que els recorre amb plaer i els recorda amb gratitud. Els en reprodueixo dos tastets.

1. El barri asiàtic d'Üsküdar és el Brooklyn d'Istanbul; s'hi veu una de les línies del cel més boniques del món. Dalt del turó, les siluetes orgulloses del bo i millor. Encimbellat a la punta de l'esquerra, l'enorme palau de Topkapi; després, Santa Sofia, de potents contraforts i colors. Una mica més enllà, la grisa i sòbria Sultanahmet; força més enllà, l'enorme mola de Solimà el Magnífic; un xic abans, l'esvelta torre de la universitat. Ran de mar, el pont de Gàlata a tocar de la bonica mesquita Yeni, a prop, s'hi intueix el bigarrat mercat Egipci. A l'altra riba del Corn d'Or, hi destaca la torre de Gàlata.

Interior de Santa Sofía (Estambul)/AyaSofiaDins

Anar-hi amb transbordador quan fa sol, entre els blaus del cel i el mar, la cara al vent, és una alegria. O al vespre, veure-hi la lluna penjada. Prega, però, perquè a Istanbul no tots els dies siguin radiants de sol i d'oratjol. Que n'hi hagi algun de pluja i vent. Aleshores s'hi poden veure núvols com el carbó, com l'alumini; núvols esfilagarsats com la més fina mussolina a l'albir de l'aire, i el sol jugant-hi. Cortines de pluja com boira espessa en el confí de l'horitzó, esqueixades de llum a ràfegues. I el mar com un argent. Que hi hagi algun dia fumós i gris en què el sol tan sols s'intueix darrere el plom. Els núvols són gris-blaus; lleugers trossets en cauen a una aigua que es transforma en una capa densa i oliosa, i creen una lleugera boirina arran de mar. El viatge es torna misteriós i incitant. Les gavines volen per aquest cel fantasmagòric sense ni gosar grallar. L'aigua és més fosca, més profunda i més antiga que mai. Que visquin per sempre els transbordadors d'Istanbul penjats entre mar i cel.

Parada del popular mercat a l'aire lliure a redós de la mesquita de Fatih (Istanbul)/FatihMercat6

2. Arribem a Priene, prop d'Efes. L'emplaçament és fastuós. Dalt d'un turó, domina tota la plana del riu Meandre, cotó i tabac. És a redós d'unes enormes muntanyes rocoses. Com que Priene no va estar mai tocant al mar, va ser poc atacat i es conserva força bé.

Passegem entre les branques dels pins tofuts empeses pel vent ben a prop del que queda del magnífic temple alçat en honor d'Atena. N'observem les ufanoses columnes que el vent no aconsegueix abatre. Columnes desafiants, segles fa que s'aguanten, al sol i a la serena, amb pluja, neu o vent per pura tossuderia.

Pots veure la textura de la ciutat en el traçat dels carrers, en l'angle recte que feia una cruïlla, en els pedaços de pavimentació. El preciós teatret s'arrecera sota l'escarpada muntanya d'imponent altura. Que Priene quedés fora de les rapinyes és la raó que mostri un dels pocs teatres grecs autèntics, sense romanitzar. Fileres de bancs fins a baix de tot, seients i més seients, la platea ben servida de pètries butaques; les dels notables, ben centrades.

Un odèon bonic petit i insòlit: en lloc de ser circular és rectangular. El buleuteri és de cara a una plana riallera que s'albira entre un devessall de carreus i columnes vençudes, oberta com una mà estesa cap al mar.

Temple d'Atena (Priene, ciutat jònica prop de la costa Cària)/DI022

A dalt de tot, hi havia l'Acròpoli. Emociona veure encara a la roca el camí en ziga-zaga que hi duu. S'enfila per una naturalesa plena d'enormes pins de capçades denses i remoroses, de troncs a voltes retorçats. Les cigales arrenquen a cantar ben vives; tot és nou i convida a viure. I dalt de tot un cel que de tan blau s'ha enfosquit un xic. Una delícia.