Una reguera d'intel.ligència: 'Un reguero de pólvora' de Rebecca West

Aquest article també està disponible en castellà.

Fa poc s'ha publicat Un reguero de pólvora, un volum que recull sis assajos de Rebecca West (1892-1983), autora nascuda a Irlanda i criada a Escòcia.

El llibre presenta tres articles, realitzats per encàrrec del The New Yorker, que parlen de la II Guerra Mundial i la situació a Alemanya durant la postguerra. El primer i més llarg de tots tres és la crònica dels judicis de Nuremberg, la data ho certifica eloqüentment: 1946. Es tracta d'un escrit apassionant que aclareix nítidament què és un judici, les limitacions ente les quals és bo que es mogui, les garanties que ha de procurar, fins i tot les diferències entre la manera d'entendre la llei de les diferents potències aliades; conclou que quan una societat ha de castigar una persona ha de fer-li el mínim mal possible per tal d'evitar que s'estenguin per la societat aquella mena de sentiments que fa que la gent cometi actes delictius. De passada, retrata acuradament Nuremberg i Alemanya; per fer-ho, al coneixement enciclopèdic que caracteritza l'autora, hi suma el gust i l'encert pel detall revelador. Per exemple, quan mostra com la ideologia influeix en l'arquitectura i al seu torn l'arquitectura influeix en la ment de les persones. Un altre detall, en podria ser el títol compartit de tots tres assajos: «Invernadero con ciclámenes»; remet a la feina com a alliberació, però sobretot a la industriositat alemanya, un tret que a voltes la inquieta. També insinua una altra característica de l'autora: l'amor i la precisió amb què descriu la natura i la transcendeix.

El segon, escrit el 1949, explica finament la repartició de Berlín per part de les potències aliades i l'inici de la guerra freda. En aquest article, les vicissituds de l'època es fan comprensibles a partir de detalls com la manera de ser i de relacionar-se de la gent enviada per les diferents potències amb la població autòctona ocupada, o simplement arran dels avatars de la intendència.

El tercer i últim (1954), és la fonamentada refutació d'un llibre d'un polític nazi, secretari d'un dels encausats, contra els judicis (és esfereïdor, per cert, que no fa gaire el llibre hagi merescut l'honor de ser traduït per una editorial barcelonina). L'autora, menys de deu anys després de finalitzar la guerra, s'adona ja del miracle alemany a partir d'un detall aparentment tan trivial com la manera de vestir de la delegació alemanya durant una cimera d'economistes que té lloc a Lausana. En definitiva, tres articles imprescindibles no tan sols per entendre els judicis de Nuremberg o la postguerra a Alemanya, sinó també la II Guerra Mundial, la situació geopolítica o la condició humana.

Les claus del comportament humà es continuen desgranant en tres articles sobre crims --un gènere ben britànic-- que s'hi intercalen i completen el volum. El primer, «Ópera en Greenville», és la crònica del judici a trenta-un taxistes que van linxar un negre a Carolina del Sud; un detall com és el comportament dels acusats amb la família i amistats en els recessos del judici donen perfecte compte de l'estat del racisme en aquella societat. El segon, «El señor Setty y el señor Hume», narra un obscur assassinat comès a Londres; en aquest cas, se centra --el títol ja ho insinua-- en l'anàlisi de la psicologia del presumpte assassí i d'un dels testimonis; ell i la seva família exemplifiquen, de passada, una bona part de la bona, assenyada i humil gent del país; també ens fa veure el paisatge d'un trosset del sud d'Anglaterra (i ens fa sentir les diferències entre el soroll de dues aspiradores; una minúcia si es vol, però que desmunta dues coartades). El tercer, «La mejor ratonera», narra un petit però revelador cas d'espionatge que anuncia famosos espies posteriors. West aprofita la simple gènesi del carrer Kensington Palace Gardens i de qui habita els seus esplèndids casalots per explicar diverses fortunes europees, així com canvis socials, econòmics i polítics de gran abast. El retrat i el context de l'ambaixador britànic a Rússia, especialment el de la seva dona, donen compte de més d'un moment històric.

La profunda intel.ligència de West mai no enlluerna, al contrari: il.lumina i emociona. L'anàlisi profunda sempre s'acompanya de la compassió, d'una espurnejant capacitat de comprensió, d'una enorme capacitat d'empatia. Tracti el que tracti, ja sigui quan raona sobre les experiències que transcendeixen i les que no, quan desplega coneixements sens fi --sempre pertinents--, quan parla equànimement de la situació i tasca de les dones, o quan amb tres pinzellades explica un lloc concret i, a més a més, el país i el moment històric (o, fins i tot, el segle abans), ho converteix tot en literatura de la bona en la qual la ironia sempre és present. Fem-ne un tast:

S'ha d'agrair l'edició d'un Un reguero de pólvora al Reino de Redonda; tres anys abans, va editar un altre important assaig de West, El significado de la traición. Malgrat que no s'ha traduït cap de les seves moltes obres de crítica literària, el 2001 es va publicar l'immens i portentós, en tots els sentits, Cordero negro, halcón gris: un viaje al interior de Yugoslavia; reduir-lo a un llibre de viatges seria el mateix que considerar que La plaça del Diamant de Rodoreda és un llibre sobre coloms.

La dedicació de West a la poesia, al reportatge o a l'assaig, el fet que fos una de les crítiques literàries més reconegudes i influents del Regne Unit, la seva dimensió pública, el seu feminisme, no hauria de bandejar la seva dedicació a la novel.la. Malgrat que incomprensiblement és una escriptora poc traduïda, en castellà, s'han traduït, entre d'altres, les molt recomanables i interessants Cuando los pájaros caen (2011) o El regreso del soldado (2008).

Llegir Rebecca West és una de les dedicacions més plaents i enriquidores a què una es pot dedicar en aquest món.