Presentació del nou i flamant ministre. Cop de peu a l'educació

Aquest article també està disponible en castellà

Arran de les despeses en viatges del president extremeny José Antonio Monago, força gent, conscient que els viatges d'aquest polític i d'altres han anat a càrrec dels seus impostos, s'ha indignat i, d'una manera o altra, n'està demanant comptes. (Per cert, malgrat la dura competència, Monago està fent força mèrits per passar a formar part del sector La Cubana del PP, del qual són indiscutibles membres fundadors i nats Floriano i Pujalte.)

Si greu és que hi hagi polítiques i polítics que creuen que poden viatjar a compte de l'erari public on vulguin (preferentment en primera), quan els plagui i per qualsevol assumpte, potser encara són més greus les reaccions de prominents polítics. No tan sols la ceguesa i falta de sentit de la realitat (i sentit comú) els ha portat a decidir que el Parlament estatal només donarà dades dels viatges de manera global cada tres mesos, sinó que el president del Congrés, Jesús Posada, està en contra que la institució controli les activitats i els viatges de diputades i diputats. Afirma que continuarà defensant que ses senyories puguin moure's per Espanya «con toda libertad» i que no pensa exercir «de controlador de la labor de los diputados».

Doble trampa, més sagnant encara perquè posa, a més, la llibertat com a fals testimoni; aquella mateixa llibertat que branden com a espasa i excusa per matar toros, per exemple. D'una banda, dóna a entendre que controlar els viatges restringiria la llibertat de ses senyories, fals; de l'altra, ridiculitza qui vulgui controlar aquesta activitat com si fos la bruixa del conte de Gretel i Hänsel o l'ogre del conte del Polzet.

Centenars de milers de persones d'aquest Estat (professores, experts en múltiples matèries, assessores de diferent nivell, professionals que acudeixen a jornades i congressos...) que treballen per a universitats d'aquí o de fora, per a institucions d'allò més variades i diverses, mostren la normalitat i la bondat d'aquest tipus de control i no se senten menystingudes o fiscalitzades quan envien puntualment els bitllets de transport, els tiquets de taxi o les factures d'hotel i restaurant per tal que els diferents organismes els les puguin abonar i puguin, a més, fer comptes i mostrar com i en què es gasten els diners. Al contrari, els sembla lògic, la mar de normal i francament desitjable.

El nou ministre de Sanitat, fins ara portaveu del PP al Congrés, Alfonso Alonso, ha mostrat una de les purulències del seu pensament (que desgraciadament no és patrimoni només seu o de gran part de la casta política) quan ha manifestat que diputades i diputats han d'utilitzar els mitjans que tenen a disposició amb responsabilitat i ho ha reblat literalment així: «Yo tengo que confiar en la responsabilidad de los diputados. Esto..., es que esto no es un colegio».

És conscient que els seus companys Blesa i Rato, impulsors de les fraudulentes targetes negres i màxims dirigents d'un banc, diuen, impàvids, que no en són responsables perquè ningú els ho va avisar?, que un altre seu coreligionari, Monago, considera que pagar-se l'aigua i la llum és un mèrit sense parangó ni precedents? Sap què és, doncs, la responsabilitat?, com es pensa que s'inculca? D'on surten aquestes ganes de desprestigiar els col.legis? Què es deu pensar que és un col.legi i a què es dediquen mestres i professores i professores dia rere dia? Quan sents manifestacions com aquesta per part de qui decideix i vota lleis i plans d'educació en aquest Estat, no pots fer més que esfereir-te i pensar que és ben estrany que no estiguem a la cua de la cua de la cua en els informes PISA.

El nou ministre --no falla-- ja ha amenaçat a tocar la llei de l'avortament; assimila, a més, natalitat i família tradicional. Esperem que, a pesar del desconeixement que té sobre la institució escolar, s'assabenti i sàpiga que els hospitals i centres de salut són espais on qui hi treballa no es dedica a jugar a metgesses i infermers, sinó professionals que, com una gran part de docents i mestres, impertorbables i amb molt més que molt bona voluntat i dedicació, fan rutllar i construeixen cada dia aquests dos pilars del benestar a pesar de la gentola que governa.