Lacònica crònica de quatre dies de juny

Aquest article també està disponible en castellà.

Diumenge, 1

Enrique López, magistrat del Tribunal Constitucional, manifesta que pensa dimitir després de ser enxampat a primera hora de diumenge 1 de juny quan, conduint una moto begut i sense casc, es va saltar un semàfor vermell al passeig de la Castellana.

Dilluns, 2

Alguna premsa elogia que Enrique López hagi presentat la dimissió. Part de la premsa també va lloar Alfredo Pérez Rubalcaba per dimitir (tot i que ho va fer en diferit) després del l'hecatombe electoral de les eleccions europees del 25 de maig.

El rei abdica.

No hi ha cap llei que reguli el pas de la corona d'un rei dimitit a un altre (o a una altra). Han passat gairebé quaranta anys, però l'apartat 5 de l'article 57 està per fer. Com que pertot se'n fan, de bolets, quan plou, el Parlament de Catalunya encara no ha trobat el moment d'elaborar una llei electoral. Desídia a part, per les mateixes raons. Poden resumir-se en una: pànic cerval i paralitzant davant qualsevol forma de democràcia directa, així com a un dels seus efectes col.laterals: la pèrdua de poder.

La mateixa tarda de dilluns, s'improvisen manifestacions en moltes ciutats i pobles amb la intenció que s'acabi organitzant un referèndum per dirimir si es vol Monarquia o República.

Dimarts, 3

El dia després de l'abdicació del rei, la cadena SER, amb gran visió de futur i molt imaginativament, va plantificar un valuosíssim gerro xinès enmig de l'estudi i va triar Felipe González com a estrella convidada per comentar l'abdicació del rei. Onda Cero va preferir Alfonso Guerra.

És freqüent que les cadenes de ràdio, la premsa, els mitjans en general, critiquin l'immobilisme de la casta política, les moltes dificultats que tenen per deixar lliure el camí. Aquestes dues eleccions i les furgonetes que a tota velocitat, atès el seu escàs nombre i varietat, traginen els tertulians habituals i les poques tertulianes d'un mitjà cap a un altre, són un clar exponent que s'han oblidat de prendre nota que la comunicació també està canviant de manera trepidant com han posat de manifest Podem, la PAH, les diferents marees i d'altres moviments cívics que intenten que, almenys, no s'acabin d'esfilagarsar els últims borralls de dignitat que queden.

Davant les manifestacions proreferèndum i les peticions que en aquest mateix sentit hi ha al Parlament estatal, Rajoy i Saénz de Santamaría, sota els efectes d'un virulent atac d'amnèsia que els va fer oblidar l'article 92 de la Constitució, van amenaçar amb el de sempre i, mentre feien pam-i-pipa, van dir que si algú volia un referèndum que reformés la Constitució. ¿Se'n recorden quan en aquest Estat s'organitzaven referèndums i es votava sense cap tipus de problema: la permanència a l'OTAN, 1986; el Tractat sobre una constitució per a Europa, 2005? ¿O a Catalunya, per exemple, l'últim Estatut, 2006, i, encara a Barcelona, la reforma de la Diagonal, 2010?).

Tot seguit es van sopar el berenar, van anar en processó fins al sagrari, van treure'n la Constitució i, sense parar de persignar-se, van caure de genollons per adorar-la. Rubalcaba els va secundar sense deixar ni un segon de flagel.lar-se acarnissadament amb unes profundes arrels.

Dimecres, 4

Abans d'intervenir en unes jornades, el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, va parlar de la (im)possibilitat de la celebració d'un referèndum sobre la instauració d'una República a Espanya. Literalment va dir: "Lo que está en la Constitución está en la Constitución (caratxus!) y lo que no está no existe en la vida política y social de España". Vés a saber per quins espais interestel.lars vaga.