Colònia, Hamburg, Bielefeld, Berlín, Stuttgart, Frankfurt, Bornheim... La punta de l'iceberg

Foto: EFE

Aquest article també està disponible en castellà

Dia rere dia, els mitjans de comunicació van desgranant terribles i humiliants casos d'agressions sexuals (violacions incloses) col.lectives contra les dones a moltes ciutats alemanyes durant les gernacions festives de la nit de Cap d'any. Per a moltes, l'any va començar amb violència.

No són els únics ni els primers. A la memòria recent tenim la vergonya d'altres punyents agressions i violacions perpetrades en manada com les de la plaça Tahrir del Caire el 2011 durant les protestes de la primavera àrab. Cas conegut sobretot segurament perquè diverses periodistes occidentals van tastar el pa de cada dia de moltes (invisibles) manifestants egípcies. Una de les reporteres, Natasha Smith, va manifestar «Em vaig sentir com carn fresca entre lleons famolencs. Aquests homes, centenars, van passar de ser humans a ser animals».

Sense allunyar-nos d'Egipte ni de les agressions organitzades per turbes, Sihem Bensedrine, presidenta de la Comissió de la Dignitat i la Veritat, organisme tunisià que s'encarrega d'investigar els abusos perpetrats des de l'inici de la independència (1956), parla de l'ús sistemàtic de violacions i agressions sexuals com a arma de guerra durant els règims de Burguiba i de Ben Alí. Delictes amagats sota un no menys criminal silenci apuntalat per la vergonya. D'atacs en grup similars, n'hi ha a tot el món, a qualsevol continent; per exemple, els crims de guerra perpetrats a Àfrica, a l'exJugoslàvia, o a qualsevol país europeu (o no) durant les dues guerres mundials. El cert és que, per a vergonya de la humanitat, la violació no es va començar a considerar crim de guerra fins una data tan tardana com el 1992.

Els crims de la nit de Cap d'any a Alemanya ha fet que es parlés d'agressions semblants sofrides per dones a països veïns. Les que van patir adolescents i menors d'edat a la civilitzada Estocolm durant els festivals We Are Sthlm del 2014 o el 2015, o les violacions en una església ortodoxa eritrea de Rotterdam. La policia ha ocultat sistemàticament aquests crims: ni s'han investigat, ni s'ha castigat, per tant, els culpables. En l'últim cas, les autoritats es limitaven a aconsellar les menors que no anessin a l'església. L'eufemisme usat per evitar la paraula «violació» és tan fastigós com rellevant: «s'han pogut produir vint-i-dos embarassos sense que les dones consentissin les relacions íntimes».

El modus operandi dels criminals segueix un mateix patró: agressions comeses en massa i sense amagar-se, sense cap vergonya, perquè quedi clar de qui és el carrer, de qui és l'espai públic, perquè les dones aprenguin a comportar-se. Una mica en la línia de les ràtzies i violacions massives a l'Europa medieval --fins i tot dins els convents-- perquè hi hagués un romanent de dones disponibles.

El modus operandi de les autoritats també segueix el patró clàssic, de manual. Considerar que les agredides són de segona; com en aquell famós vagó de tren on tota la gent morta que hi viatjava era afortunadament de tercera (és lícit preguntar-se si les tortures i abusos d'Abu Ghraib haurien aixecat tanta polseguera i repulsa si les víctimes de les sevícies haguessin estat dones). Per tant, en comptes d'investigar les agressions es procedeix a ocultar-les i minimitzar-les. Finalment, el cruel pas de rosca habitual: acusar i culpabilitzar les víctimes.

En efecte, l'alcadessa de Colònia, Henriette Recker, aconsellava a les possibles futures víctimes que procuressin anar en grup i no s'acostessin massa als homes, precaucions personals que tota dona adopta i ensenya a les seves filles però que difícilment es poden entendre com a mesures que les autoritats emprenen per evitar i castigar les agressions.

En la mateixa línia, en un gest ben femení, el líder del sínode israelià de Marsella, després d'una sèrie d'agressions a homes identificats perquè duien una quipà, va instar els jueus a treure-se-la. Aquest tipus d'estratègia --que pel que fa a les dones hauria passat segurament desapercebut-- va aixecar força polseguera; es va veure com una claudicació, com una culpabilització dels agredits. De fet, recorden l'actuació del govern israelià quan la primera ministra n'era Golda Meir: un ministre, alarmat per les moltes agressions contra les dones, va proposar decretar el toc de queda. Meir va apuntar que la mesura hauria d'implementar-se per als homes i no per a les dones atès que els agressors ho eren. Del toc de queda, no se'n va parlar més.

Justament l'alcadessa de Colònia, que el dia abans de les eleccions va ser apunyalada per un home contrari a la política d'acollir gent refugiada, podria ser el símbol de l'altre drama de les agressions: les dificultats de considerar-les com a tals i, per tant, a l'hora de combatre-les; el confusionisme, moltes vegades interessat, que les envolta. Per exemple, l'extrema dreta alemanya, Pegida, a qui segurament importa un rave el sofriment de les dones agredides, les usa com un espantall contra la immigració. Per exemple, la criticada prohibició (temporal) que els refugiats entrin a la piscina municipal de Bornheim arran que tant usuàries com treballadores denunciessin assetjament sexual per part d'homes d'un centre de refugiades i refugiats proper. D'altra banda, ¿algú s'ha preocupat de saber si les refugiades van a la piscina i, si és que no, per què?

Prohibir l'entrada als homes no és la solució, es critica, és un atac als refugiats, els criminalitza i, a més, farà que paguin justos per pecadors (cosa que no preocupa excessivament en d'altres àmbits: cap atleta de Rússia sense excepció no podrà competir en els propers jocs olímpics tot i que segurament n'hi ha que no s'han dopat mai). S'exigeix que les agredides callin un cop més per no ser titllades de racistes. ¿Tant els costaria, a les dones, deixar d'anar a la piscina?

Connecta amb el cas de Julian Assange. Hi ha persones que pensen que les denúncies en contra són ben amoïnoses i s'haurien d'ignorar; són les denunciants --a qui s'atribueix fosques intencions o fins i tot connivència amb els serveis d'espionatge més escabrosos i perillosos--, les que estan sota sospita. Força gent està d'acord en què les agressions sexuals són nombrosíssimes i en general queden sense càstig, però quan n'hi ha una que es podria investigar, per una raó o altra, es decideix que més val deixar-la córrer.

Tornant a la piscina, ja fa anys que a Noruega es va decidir ensenyar als refugiats a respectar les dones. Tasca lloable que per anar bé no hauria de partir de la base que els agressors perpetren violacions i d'altres crims perquè no entenen o malinterpreten els codis i comportaments de les «alliberades» europees sinó perquè són agressors (pensar el contrari és tan ridícul com creure que consideren que robar mòbils i furtar és permès a Europa). A més a més de cometre agressions als seus països d'origen --per diferent que sigui el comportament i actitud de tinguin les dones allà--, se sap de les agressions que perpetren contra les seves compatriotes --contra sirianes i iraquianes, per exemple-- en moments tan difícils per a elles com l'heroic i complicat viacrucis que fan per arribar a Europa; realment revoltant.

Com que traficants i policies, malgrat que són europeus de soca-rel, també s'aprofiten abjectament d'una situació que col.loca dones i nenes en un estat d'extrema vulnerabilitat, haurem de concloure que a les autoritats noruegues i d'altres països que es proposin reeducar homes se'ls ha girat molta feina, i no tan sols amb els refugiats sinó també amb els autòctons.

Davant de totes aquestes agressions s'agraeix el silenci de Rouco i els seus germans, és ben sabut que parteixen de la base que qualsevol agressió a una dona està a bastament justificada, que les troben necessàries. El silenci del papa Francesc, un home tan parlador de mena, especialment davant les injustícies o quan es qüestionen els drets dels homes, és significatiu. Potser calla perquè aquests casos no afecten els drets dels homes sinó els drets humans.