Tertulianes, quotes i 'Ocean’s Eigh'
Aquest article també està disponible en castellà
Més d'un cop i de dos he sentit dir que la manca de tertulianes és culpa d'elles —és un clàssic atribuir a la víctima la culpa del que li fan o li passa—, que no és que no vulguin tertulianes als programes de televisió i ràdio —o que prefereixin homes—, és que no en troben, o que hi contacten però no hi volen acudir.
Potser no les busquen prou bé. Potser n'hi ha moltes que els horroritza o no els agrada el format tertúlia, molts cops una incitació a treure's els ulls i encara més vegades no destinades a escoltar-se i a dialogar. No soc tertuliana però m'han convidat a alguna. En una, les persones assistents estàvem assegudes de tal manera que no ens podíem mirar a la cara o als ulls mentre parlàvem i ens contestàvem. En una altra, el —diguem-ne— moderador quan va veure que jo no parlava (perquè no m'havia donat la paraula), em va dir, que jo mateixa, que quan volgués, que era, cito literalment, «campi qui pugui».
Suposem una tertúlia sense cap tertuliana. Hi ha poc a dir. El més assenyat, al meu entendre, és tancar la televisió o la ràdio. (Hi ha gent que es pensa que si fas això et prives d'alguna cosa, que és com si t'autoposessis de cara a la paret. No, no, simplement deixes de validar una tertúlia sense dones i en comptes de perdre-hi el temps, pots escoltar-ne una de mixta, anar al cine, llegir un llibre o fer qualsevol altra cosa).
Suposem que hi tenim una tertuliana. Normalment és més jove que els tertulians i se la fa servir de mirall per engrandir-ne la imatge, com un contrapunt per mostrar l'esplendor de l'intel.lecte masculí. Mentre ells debaten entre si, discuteixen, es donen suport, i fins i tot autoritat, ella no ho pot fer amb cap congènere. De vegades, rep atacs perfectament combinats, i fins i tot riotes. S'usen, a més, com a excepció que confirma la regla.
Sol tenir un efecte pervers per a les tertulianes. Afalagades per l'honor, poden arribar a pensar: «si em criden a una tertúlia (en comptes d'un home) és perquè dec ser molt bona». En conseqüència, mostren una tendència a eliminar qualsevol tret que les diferenciï del model masculí i fer-se perdonar que són dones; en casos extrems, a pensar que si no hi ha més tertulianes és no perquè siguin dones sinó perquè no són prou bones tertulianes i fins i tot a menysprear-les i desvalorar-se preferint debatre amb homes. Com si les haguessin ascendit a 'homes honoris causa'. En definitiva, a fer la farina molt plana. Últimament, a Europa ha sorgit la consigna de «no sense dones» per animar els homes a no participar en actes si no hi ha dones convidades. En cas de taules rodones, tertúlies i activitats similars, la consigna hauria de ser «no sense més d'una dona».
De tant en tant, encara que cada cop més, pots ensopegar una tertúlia amb més d'una dona o que sigui igualitària. No sempre passa, però quin gust quan veus això que el patriarcat sempre ha castigat i ha volgut evitar: que una tertuliana doni la raó a una altra, que l'agafi com a font d'autoritat, que en discrepi amb elegància, que en continuï un fil. De vegades, la cara d'algun dels tertulians és ben eloqüent davant d'aquest exercici d'enfortiment mutu de les tertulianes, justament no quan parlen d'elles mateixes o de «les seves coses», sinó quan debaten del món a través seu.
Em permetran un correlat una mica frívol. Si van a veure Ocean's Eigh(EUA, 2018), dirigida per Gary Ross i guió conjunt amb Olivia Milch, hi veuran un bé de déu d'actrius coralment protagonistes: Sandra Bullock, Cate Blanchett, Anne Hathaway, Helena Bonham Carter, Mindy Kaling, Rihanna, Awkwafina, Sarah Paulson, Dakota Fanning i encara moltes més, mostrar com poden ser perfectament autònomes i interactuar perfectament entre si sumant perícies, habilitats i sabers sense cap necessitat de mediació d'un actor. ¿Una pel.lícula de dones? Tan de dones com que els tres anteriors Ocean's eren films d'homes.
¿Quotes? Tres a un a favor dels homes; el 75%. Com gairebé sempre. De vegades a base de triar i remenar tens la sort d'enxampar una prova que en la realitat (que no en l'imaginari col.lectiu) les quotes són masculines i, justament per aquesta raó, curosament amagades. Per exemple, quan és ja del tot innegable que les alumnes tenen un rendiment substancialment superior al dels nois al llarg de tot el sistema educatiu, un indici com el següent ho confirma:
«El nom de la qual no diré». Aquí hi ha el quid de la qüestió. Només s'esbomba la presumpta discriminació positiva si és femenina.
