Prejudicis lingüístics que amenacen la llengua catalana
No només hem de "traduir" al català sinó, i molt més important, hem de "produir" en català.
El desencallament en la negociació dels pressupostos amb Esquerra Republicana demanant que Netflix destini part dels beneficis a la producció en català és una gran notícia; una gran notícia per als que participem d’una visió ideològica de la vida en la qual la diversitat lingüística té un pes indiscutible en l’enriquiment personal, comunitari i mundial. Pels que pensem que l’ús de la llengua pròpia d’un país, el seu ús dins la normalitat del dia a dia, és un dret humà inalienable. És ben clar que, per a la vitalitat saludable de la llengua catalana, no només hem de “traduir” al català sinó, i molt més important, hem de “produir” en català.
La diversitat lingüística i cultural dels països no hauria de significar una pugna a mort entre llengües en conflicte. Ens cal fugir de bàndols emocionals i sobretot ens cal reflexionar. Soc conscient de les dificultats que aquest desideràtum implica atès que, per als catalanoparlants (tant d’origen com d’adopció) la llengua catalana i la identitat nacional configuren una parella inseparable. Si a la llengua se l’agredeix, a l’instant el sentiment d’identitat individual i col·lectiu se sent amenaçat. El mateix els ocorre als espanyols; si els toquen la llengua els toquen l’ànima. La raó de ser.
Aquests dies, els mitjans de comunicació i les xarxes socials són una olla en ebullició de debats en relació amb l’estima a les llengües històricament en contacte, el català i el castellà, a casa nostra. Veiem com certs actors socials (sobretot les dretes espanyoles) estan actuant per legitimar ideologies i accedir a recursos que els permetin constituir-se com a hegemònics. Un exemple és el cop de puny judicial que, recentment, ha entomat el sistema d’immersió lingüística a Catalunya. Una bufetada que és el rebot o l’eco d’un cop als morros anterior a les instàncies judicials catalanes. Les coses no arriben perquè sí. Un cop de puny que, a més, no calia; la mateixa ministra Celaá va recordar que, a la selectivitat, la mitjana de llengua castellana a l’Estat va ser de 6,34 i a Catalunya de 6,61. De molts cops pitjors el català se n’ha sortit, com quan Franco va intentar eliminar-ne l’ús quotidià.
De debò que el castellà està en perill, a Catalunya? Quina de les dues llengües té històricament l’espasa de Dàmocles al damunt? Quina de les dues té la vitalitat més esmorteïda des d’un punt de vista demogràfic, internacionalment, culturalment i econòmicament? El que es pretén amb la immersió és que tant el català com el castellà siguin llengües que puguin trobar-se en tota classe de famílies i classes socials per construir a Catalunya una societat transversal. Hem de pensar que la llengua catalana és patrimoni sobretot de les classes mitjanes i, avui dia, fins i tot de molts parlants de les classes altes, mentre que els castellanoparlants constitueixen les capes socials associades amb immigrants espanyols i de fora d’Espanya que van arribar a Catalunya sense saber el català. També el castellà és l’habitual en les capes aristocràtiques i amb títols nobiliaris.
Per als catalans, per als que volem una societat en la llengua del país, l’únic moment del desenvolupament humà que ens garanteix que la societat esdevingui competent lingüísticament en català és l’edat escolar. La immersió lingüística a les escoles és l’opció escollida per tal que totes les persones de Catalunya esdevinguin competents en totes dues llengües. I veient els resultats assolits a la selectivitat (abans aportats) podem dir que la immersió funciona. No en va és un procediment d’aprenentatge lingüístic avalat internacionalment.
El brogit a les xarxes socials (concebudes com un immens i inabastable laboratori) m’ha permès descobrir actituds lingüístiques aixoplugades en creences multicolors i prejudicis que, sens dubte, perjudiquen l’existència del català; una existència fràgil, a l’UCI, diuen alguns, enfrontada a la pressió demolingüística del castellà (amb una alta vitalitat al país i omnipresent arreu) i l’anglès, però també a altres llengües foranes els parlants de les quals opten pel castellà en les seves comunicacions orals, escrites i llegides. És un fet. Un fet que cal analitzar. Els prejudicis que he pogut constatar són sobretot en relació amb les capacitats lingüístiques i de comunicació del català com a llengua per ocupar, i ser útil, tots els àmbits de la vida i el món actual. Jo el Twitter me’l miro d’allò menys però vet aquí que fa uns dies vaig ensopegar amb un fil que em va enganxar. Algú havia penjat un article d’investigació de Daniel Pinto (Universidade de Vigo), «Ideologías lingüísticas de la clase alta catalana», publicat a Novas perspectivas na Lingüística Aplicada, 265-273.
Cal remarcar que tots els contertulians del fil eren catalanoparlants (tots escrivien en català) i, basant-se en els resultat obtinguts en la investigació de Pinto, discutien en quina llengua havien de parlar a la universitat els professors a un estudiant estranger (a un francès, un xinès, un anglès...). La gran majoria deia que si el professor tenia el dret d’escollir la llengua podia fer-ho tant en català com en castellà. Els drets lingüístics del professor eren indiscutibles. Per tant, si escollia el català ho veien com una tria legítima. Que el fet que hi hagués un estranger a l’aula no tenia per què ser motiu de canvi de llengua, deien. Semblava que la lleialtat lingüística al català dels contertulians del fil estava garantida. Fins aquí, res a dir. Però, ai las, si no totes gairebé totes les intervencions del fil feien concessions al castellà basades, sobretot, en un sentiment de solidaritat cap a l’estudiant estranger.
Igual com els participants en l’estudi mencionat de Pinto, es feienpicades d’ull com, per exemple, «potser fora un detall que el professor fes les classes en castellà per tal que aquest estranger tingui temps d’entendre el català». I com aquesta frase n’hi havia d’altres. Com que el català i el castellà s’assemblen l’estudiant estranger podria arribar a aprendre amb facilitat el català. I jo em pregunto: el castellà és la llengua que facilita millor la comprensió intercultural? Per què? Sens dubte els contertulians del fil prejutjaven que si l’estudiant estranger era competent en alguna de les dues llengües cooficials de Catalunya, aquesta llengua era el castellà.
En altres aspectes els comentaris eren també d’allò més sucosos. La llengua catalana s’adscrivia a l’Administració pública, a les empreses subvencionades per la Generalitat de Catalunya i als pobles. El castellà es lligava al teixit empresarial i l’àmbit urbà. Vet aquí, postulaven el castellà per a l’àmbit de la modernitat i la productivitat. I el català el situaven a l’esfera rural, familiar i subvencionada. Àmbit públic per al castellà; àmbit privat per al català. Cap problema d’exigir el català a les empreses públiques, fins i tot amb el privilegi del seu ús a costa del castellà. Si vius a Catalunya, has de poder ser atès en català, deien molts. Si treballes cara el públic no faràs bé la teva feina si no coneixes la llengua d’una part de la població.
Fantàstic!, vaig pensar. Fins que van arribar les matisacions. Potser no calia que els treballadors parlin correctament el català, amb un coneixement passiu ja n’hi hauria d’haver prou. I, per descomptat, molts deien que el català no hauria de ser un requisit a l’empresa privada, ja que és una llengua només d’una part de la població i, en canvi, tothom sap el castellà. De cop el que semblava un posicionament positiu per al català es girava en contra seva: català, àmbit privat i de l’administració; castellà, àmbit públic i empresarial. Diglòssia pura i dura, el concepte tan clarificador aportat per Ferguson el segle passat que explica la mort lenta i passiva d’una llengua. De tots els prejudicis envers la llengua catalana els que més m’amoïnen són els que tenen a veure amb les seves capacitats comunicatives per als àmbits tècnics i científics. Els conversadors del fil equiparaven la potència demogràfica i econòmica d’una llengua amb la seva potencialitat comunicativa. Molts, fossin de l’adscripció lingüística que fossin, consideraven que el castellà s’adaptava amb facilitat a les noves tecnologies mentre que el català està intrínsecament (i dic “intrínsecament”) incapacitat. Ras i curt, subordinaven el català al castellà. És realment el castellà una llengua inherentment (i dic “inherentment”) més rica i capaç que el català, quant als àmbits tècnics i científics?
Al meu entendre, i pensant en el futur de la llengua catalana, aquests prejudicis i estereotips són uns dels enemics més difícils de solucionar. Per combatre’ls, el primer és ser conscients que existeixen i no acceptar-los sense més. Per això em sento tan satisfeta de l’èxit assolit en les negociacions amb Netflix.
