Més mala fe que ignorància i segurament prevaricació
Aquest article també està disponible en castellà
Un dia abans del 18 de juliol, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (que anul·la onze articles del decret que regula el valencià i, doncs, el destraleja) dictamina que la Comunitat Valenciana s'ha de relacionar forçosament en castellà amb les altres comunitats amb què comparteix llengua (o sigui, les Balears i Catalunya).
L'aplicació del decret d'Usos lingüístics a l'Administració (Decret 6/2017 de la Generalitat) no havia generat cap mena de conflicte ni mobilització en contra: el PP l'ha portat als tribunals només per l'afany de sembrar discòrdia i zitzània. Esperem que no sigui una continuació de la violenta i tenebrosa —bombes incloses— «guerra de les llengües» que va haver de patir València durant la Transició i després.
La Sala —encara que ho negui en un incís— el que segur que sí que fa, després de sis antieconòmiques línies en què, ben a contracor, admet que valencià i català són dues variants de la mateixa llengua, és definir-s'hi, i amb acarnissament i escarni. Perquè acte seguit fa veure que en pot prescindir i —menyspreant llengua i ciència— decideix contra natura, contra el sentit comú i la decència, que la Constitució, digui el que digui, passa per damunt de tot.
Sort que la Constitució no diu que el sol gira al voltant del món, perquè si ho digués, segons els senyors Miguel Ángel Olarte Madero, Edilberto José Narbón Laínez i Manuel José Domingo Zaballos (que deuen ser uns peixos que es porten l'oli) ho hauríem d'acatar. El mateix funcionament que la Inquisició.
Segons els tres jutges, el govern de València s'haurà d'adreçar als de les Balears i Catalunya en castellà perquè la Constitució està tant per sobre del coneixement científic com de la realitat.
Tant d'acord que estan sempre amb la Real Academia Española però, en aquesta ocasió, ni cas. De ben segur perquè cada cop que li ho pregunten, l'Academia manifesta que valencià i català són variants d'una mateixa llengua.
Tant que diuen que hi ha d'haver separació de poders però per pura, miop i mesquina estratègia política menyspreen la jurisprudència del mateix Tribunal Superior de Justícia valencià que en una quarantena de resolucions ha sentenciat explícitament l'evidència científica: la unitat lingüística de valencià i català.
Tant que pregonen les bondats de la unió i quan podrien demostrar que la unitat es fa practicant-la, l'esmicolen.
És una sentència similar que si decidissin que la llengua que haurien d'utilitzar entre si, per exemple, Andalusia i Cantàbria fos el llatí o l'anglès.
No és un fet nou. Hi ha una execrable tradició. El 2013 el govern de la Comunitat d'Aragó —un cop més el PP— es va inventar dues llengües: el LAPAO i el LAPAPYP, per desvirtuar allò que es coneix respectivament com a català i aragonès.
Durant anys i panys han vingut (i venen) a treballar a instituts de Catalunya moltes professores i professors del País Valencià que s'han llicenciat a facultats valencianes. Si, en canvi, t'havies llicenciat a Catalunya no podies anar a treballar a un institut de València perquè allà el PP ho impedia amb la cínica excusa que la llicenciatura era en «català» i no en «valencià». Per això són tan importants els noms perquè hi ha qui procura que, ben al marge de la realitat, el nom faci la cosa; habitualment amb conseqüències lesives. Fa pocs dies i a propòsit de la llengua, Amelia Valcárcel recordava l'ofuscació d'un catedràtic a qui una degana acabada d'elegir havia enviat un ofici i el firmava com a tal. L'home va contestar que com que no existia cap «degana» llençaria l'escrit a la paperera. No, no és cosa del passat. Encara passa, almenys pel que fa a la llengua.
Pitjor va ser potser encara sentir a la portaveu de Ciutadans, Carolina Punset, dividir toscament les llengües entre universals i locals o vilatanes durant el debat d'investidura de Ximo Puig a final de juny del 2015; entre llengües que serveixen per buscar feina i llengües que no.
Potser ho trobaran agafat pels pèls però ho veig emparentat amb la reacció furibunda del PP i la dreta en general quan el Tribunal Superior d'Schleswig-Holstein va fallar sobre l'euroordre contra Carles Puigdemont. Al seu entendre, com que es tracta d'un tribunal regional i no central, les decisions en són dubtoses i no es poden agafar seriosament. Escopien, per referir-s'hi, els adjectius «provincial» o «regional»; així veuen una llengua feta i dreta com el valencià. De passada, posaven de manifest que el mantra amb què s'omplen la boca que l'Estat espanyol és el més descentralitzat d'Europa no és que sigui pura imaginació és que és simplement mentida.
Aprofito que ara es compleix el cent-cinquantè aniversari del naixement de Pompeu Fabra per anar una mica més enrere i recordar que ja el 1939 les hordes falangistes van assaltar-ne el domicili (al carrer de la Mercè de Badalona) i no en van deixar ni un perillós paper viu.
Si travessem la frontera, veiem que a França —el model del centralisme més desbocat és el borbònic i s'hi solen emmirallar els partits estatals d'aquí—, la justícia ha decapitat la «ñ» i no ha permès a una família bretona registrar un nen com a Fañch perquè la «ñ» no existeix en la llengua francesa. Com que és ben present a l'ortografia bretona i basca, guillotinar-la és una plantofada i un insult a aquestes dues llengües. Segons el tribunal, admetre-la seria «trencar la voluntat del nostre Estat de dret de mantenir la unitat del país». Déu n'hi do.
A la vista de sentències com aquestes, es pot demanar que s'acatin —ves quin remei— però de cap manera poden esperar que les respectem.
