L’estat de les recentralitzacions
En imposar les províncies per controlar la pandèmia, el govern central es va decantar per una estructura política i no per una de sanitària o tècnica.
Aquest article també està disponible en castellà.
Primer van actuar (més aviat no van fer res) com si el coronavirus no fos capaç de creuar fronteres. Com si pensessin que la Xina quedava molt lluny (i que potser el virus era groc). Més sorprenent va ser que una mica després, tot i que Itàlia és a tocar, confiessin que la seva frontera era impermeable al virus.
Tot d’una van canviar d’opinió i el govern central es va posar a repetir, da-li i da-li, que «el virus no entiende de fronteras», malgrat que era evident que l’epidèmia tenia diverses velocitats segons la zona i mostrava que l’Estat espanyol era un país heterogeni i divers.
Després de rumiar-s’ho molt, van decidir que sí que les tenia i que eren provincials i d’inspiració francesa. Imposades el 1833 i emblema del centralisme més absolut, desdibuixaven els regnes històrics. El ministre de Sanitat, Salvador Illa, va anunciar-ho així: «En nuestra propuesta, la provincia es la unidad de referencia del desconfinamiento»; que té regust a «unidad de destino en lo universal», aquella definició franquista d’Espanya que s’estudiava a l’assignatura Formación del Espíritu Nacional.
El cas és que des de la Constitució del 1978 hi ha superposades dues divisions territorials, la de les comunitats autònomes i la rèmora de les pervivents províncies. Són provincials les circumscripcions electorals per a les eleccions al Congrés i al Senat, l’administració perifèrica (!) de l’Estat (subdelegades i subdelegats que depenen de la Delegació de Govern a cada comunitat) i les molt ben dotades diputacions provincials.
S’ha de fer un incís i recordar l’horror dels omnipotents governadors civils (provincials) durant el franquisme. Al País Basc, on les províncies coincideixen amb els territoris històrics, es difuminen i no produeixen potser tant rebuig com a Catalunya, on l’any 1936 el geògraf Pau Vila va proposar una divisió en nou vegueries. Parlo de la gent en general —o almenys d’una part—, la mateixa que se sent injustament tractada quan es diu que ara Barcelona és tan provinciana; l’adjectiu és especialment cruel i feridor. No parlo de la hipòcrita classe política catalana incapaç de bastir una llei electoral pròpia i a la qual no fa cap fàstic apoderar-se de les diputacions i repartir-se-les sense qüestionar-les, sinó del sentiment i la memòria de molta gent.
En imposar (en certa manera ressuscitar) les províncies per controlar la pandèmia, el govern central es va decantar per una estructura política i no per una de sanitària o tècnica, això mostra que no creu que les comunitats autònomes siguin una organització territorial pròpia de l’Estat. Només cal recordar el sinistre paper de Josep Enric Millo —el rei del Fairy—, delegat del govern espanyol a Catalunya des del 2016 al 2018 per adonar-se que l’organització provincial té un innegable pes polític i el mànec el té el govern central; i les comunitats autònomes, una nosa que cal suprimir a la que puguin. (Una mica com aquells marits condescendents —espero que en procés d’extinció— que «deixen fer» les seves dones sempre que no s’hagi de decidir res important, el govern central va arribar a dir que les comunitats proposin i si és raonable...) Ho sabíem de tota la dreta; el PSOE ho ha deixat ben de manifest un cop més i Unides Podem s’hi ha apuntat. Pedro Sánchez té el trons de decidir i anunciar els dissabtes el que es farà i, un dia després, els diumenges, ho explica o ho dicta a les presidències autonòmiques. Reunió inútil: ja ho van veure el dia abans a la tele.
Hi ha qui defensa la recentralització i el «mando único» argumentant que s’eviten disbarats com els que faria Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid. ¿Què passaria als EUA si Donald Trump pogués decidir per governadores i governadors? No sé si dirien el mateix.
És totalment coherent que el «mando único» (o «ordeno y mando») comparegués amanit de militars plens d’entorxats i medalles (¡poca broma!) i que el vocabulari s’hi adeqüés. Deixant de banda l’impropi i inadequat llenguatge militar, s’hi fan servir habitualment expressions com «el Ejecutivo emite una orden», «el gobierno debe imponer», «dicta una instrucción», etc., que contrasten fortament amb les notícies que venen d’Alemanya, «El Gobierno alemán pide a los lander que sean ‘cuidadosos’ en sus planes de desconfinamiento», o la reiterada utilització dels verbs «pactar» i «colaborar».
És clar que estem parlant d’un país federal i realment descentralitzat. ¿Es recorden els ais i uis que hi va haver quan per començar a descentralitzar es va decidir traslladar a Barcelona la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions? Finalment el Suprem en va anul.lar el trasllat el 2006. ¿O el menyspreu a la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein respecte a Carles Puigdemont perquè procedia d’un tribunal «regional»?
Doncs bé, mentre la capital política d’Alemanya és a Berlín, Frankfurt n’és la capital econòmica: hi ha la principal borsa de país, la seu del Banc d’Alemanya i la del Banc Central Europeu. El Tribunal Constitucional i el Tribunal Federal de Justícia són a Karlsruhe, d’altres tribunals tenen la seu a Munic, a Erfurt, a Kassel, a Leipzig... A Colònia hi ha la seu d’un organisme europeu, l’Agència Europea de Seguretat Aèria (AESA). Aquí, l’Institut Espanyol d’Oceanografia té la seu a Madrid.
En aquest aspecte tampoc és desitjable tornar a la «normalitat»; en aquest cas, també la normalitat és el problema.
