La convivència positiva versus l’assetjament

Aquest article també està disponible en castellà

En el seu article "La causa ignorada del autoritarismo" (El País, 11 de juliol, 2023), Sara Berbel (psicòloga social com jo mateixa i a qui conec) ens diu que el «ordeno y mando» que tantes tragèdies ha produït a la història no remet i està contaminant tots els àmbits de la vida. "Cada cop hi ha més persones a llocs de comandament que són nocives". No puc estar-hi més d’acord. Fa feredat. És clar, no és una asseveració llençada gratuïtament sinó recolzada amb dades serioses, objectives. Cal imposar la racionalitat als vendavals de les emocions. Perquè és com s’han de fer les coses: analitzar-les amb criteris objectius i sobretot difonent-les. Només així es combat el verí que les persones tòxiques escampen al seu voltant. 

Perquè aquest "ordeno y mando" antidemocràtic i dictatorial (fruit de la crisis que avui viu la democràcia a nivell mundial) contamina arreu les mentalitats; és el caldo de cultiu propici perquè la part fosca de moltes persones aflori amb desvergonyiment i absoluta impunitat a les institucions i associacions socials de tota mena.

L’Informe anual de resultats 2022 de IDEA Internacional ens il·lustra com malauradament l’autoritarisme, l’absolutisme (una mena de despotisme il·lustrat: "tot per al poble, però sense el poble") augmenta sense treva a nivell internacional. Seriem molts il·lusos no voler admetre el paper contaminant que això té entre la població. S’estén una mena de profund relaxament dels valors democràtics, un relaxament de la complicitat col·lectiva, de la cooperació; una mena de desencís, de manca d’alegria en el reconeixement aliè i la col·lectivitat... els egos de les persones, l’autoestima, el sentiment de valoració, estan cada cop més tocats —aquest és un aspecte d’allò més important—, sobretot els egos de la gent jove perquè no saben què fer amb les seves vides. 

La càrrega emocional és complexa, i molt més quan hi són implicades les identitats personals El neuropsiquiatre Boris Cyrulnik, a l’entrevista que li va fer La Vanguardia (06/07/2023) arran dels darrers disturbis a França protagonitzats per milers de joves, fa una crua i lúcida anàlisi del fenomen de què parlo [Cyrulnik és el pare del concepte de resiliència. Personalment puc dir que fa uns anys vaig desenvolupar unes investigacions per a Intress basant-me en les teories i praxis de Cyrulnik (en vaig publicar dos llibres: Respuestas a la violència contra la mujer (Aresta, 2015) i Investigación sobre estrés postraumático i resiliencia (Editorial INTRESS, 2016)].

Pel que sembla la "cultura" no mola. Només mola la brutalitat i la imposició de les pròpies necessitats. Les opinions i els sentiments dels altres no compten; no es respecten els drets aliens; no importa com s’aconsegueixen les fites, tot val (es manipula, es fereix, s’envaeix). Les actituds de respecte, de cooperació no existeixen. Quan en realitat, no es tracta de ser competitiu, ni de sentir-se superior, no es tracta de guanyar ningú, sinó de ser respectuosos i independents; millor dit, interdependents. I aconseguir-ho, és responsabilitat de tothom, també dels governants.

L’article de la Berbel és important perquè, a més, ens dona peu a parlar del vessant sòcio-psicològic que expliquen aquests fenòmens de què parlo i que sovint és ignorat. Conèixer els fonaments del comportament humà és cabdal per entendre els motius pels quals l’agressivitat camaleònica, la toxicitat en les relacions interpersonals i grupals s’escampa avui com una taca d’oli. Fa ja uns anys, uns psicòlegs alemanys van estimar en 50.000 milions d’euros el cost anual del mobbing en les empreses alemanyes (Leymann, H.& Gustafson, A. Mobbing at work and the development of post-traumatic stress disorders. Rev. European J. of Work and Organitzational Psychology,2. 1996.). Un estudi dut a terme a la Universitat de Manchester ha analitzat setanta organitzacions diferents i ha trobat una freqüència estadísticament més elevada de fustigació en les organitzacions que es dediquen a les tecnologies de la informació i telecomunicacions, professorat escolar i universitari i personal de presons, en aquest ordre decreixent (informació extreta del llibre Gestión del estrés, de José Maria Acosta; Bresca editorial, 2008).

Altres estudis realitzats pel professor Heinz Leymann, un dels experts més importants de mobbing, sobre les víctimes d’aquest fenomen a l'àmbit laboral, reflecteixen una proporció significativament més gran de persones assetjades entre els professionals de l’ensenyament primari, ensenyament mitjà i universitari, de la salut (especialment personal d’infermeria), cuidadores infantils i membres d’organitzacions sense ànim de lucre i institucions i organitzacions religioses. El mobbing gairebé sempre té èxit. Una infàmia covarda però neta, impune, de la qual no queda cap petjada. Només víctimes emmalaltides, algunes de per vida, i altres amb tendències suïcides. .

Com dic, l’ambient avui es contamina perversament i si no ens aturem a pensar què ocorre, aquesta toxicitat penetrarà cada cop més en els àmbits familiars, les escoles, el treball, el carrer, les associacions de veïns, les associacions amb comeses artístiques, etc. Ja no es tracta del mobbing a la feina, del bullying a l’escola (de fet dues cares de la mateixa moneda) sinó de l’individualisme descarnat (l’egoisme pur i dur), la imposició de l’autoritat per sistema i l’assetjament en les relacions quotidianes, tolerat, abonat i estimulat, perquè resulta que la majoria de les vegades prové de l’autoritarisme dels mateixos que comanden o dirigeixen un organisme, una institució, una associació de lleure o del caire que sigui. 

Amb perversitats a l’alçada d’un campanar. Amb manipulacions i culpabilitzant la víctima assetjada, a la qual se l’etiqueta com "el cas de Fulano o Fulana", sempre la víctima mai l’assetjador, amb l’estigma i el prejudici ja projectat pel fustigador i els seues acòlits de «tenir problemes de personalitat». «Ell o ella s’ho ha buscat!», «Que canviï!». Mentides a cabassos i manipulacions del veritable assetjador o assetjadora. I, és clar, a l’assetjat o assetjada se li nega el dret fonamental de ser escoltat o escoltada. Les estadístiques assenyalen que en gairebé la meitat dels casos (un 45%) els desencadenants de l’assetjament solen ser els caps directes (per exemple, dificultant o impedint la comunicació amb els altres companys o companyes), a continuació venen, amb la mateixa freqüència els companys o companyes (testimonis muts, que es neguen a actuar. 

Són els que pensen "alguna cosa haurà fet", "no vull embolics, espavila’t amb ell o ella" o simplement tenen por del càstig del líder i de ser exclosos del grup) i completa el cens la fustigació procedent dels mateixos subordinats de la víctima (informació extreta del llibre Assetjament, (Contextos, conseqüències i control), de Maili Pörhölä i Terry A. Kinney, llibre que vaig publicar el 2010 a l’editorial Aresta quan n’era directora). I tot per un tema d’egos mal gestionats, de sentiments de manca d’autoestima i d’autoconfiança Temor, més o menys conscient, a la capacitat, carisma o prestigi personal, d’un "subordinat" al que el cap de la tribu percep com una amenaça; ira, desconfiança, rebuig, menyspreu, ressentiment...intent de lliurar-se d’un empleat que rebutja sotmetre’s al seu cap en algun aspecte. Però el denominador comú, en totes les ocasions, és un abús pervers de poder: "Ara sabràs qui mana aquí". 

Hi ha molt de narcisisme en tot plegat. Molt d’exhibicionisme de les "virtuts i encants" perquè els narcisistes necessiten l'atenció i l'admiració constant del seu entorn. Una persona normal no té cap necessitat d’exercir assetjament. I pel que fa als companys hi ha sempre una actitud de covardia. Persones que, per significar-se, per afalagar al cap, per por a ser excloses del grup, entren en el joc. Si tinguessin el valor i la honradesa de donar ajuda, la fustigació quedaria absolutament desactivada.

Tot a punt, doncs, perquè es produeixi la sortida voluntària (ja que la víctima no pot aguantar més) de l’organització. I com que els que perpetren la fustigació necessiten seguir tenint raó, l’assetjament continua més enllà amb informes i comentaris calumniant la persona assetjada.

Reconèixer el problema és el primer pas per poder resoldre’l. Sens dubte l’educació i la cultura són fonamentals per tallar-ho d’arrel. I és enormement preocupant que siguin els mateixos caps de les institucions i organismes els qui minimitzen el problema ("No sé què t’empatolles; si sempre hem estat un grup cohesionat i ben avingut"; "No n’hi ha per tant"). I fa feredat encara més que sigui a l’àmbit de l’educació on més es manifesta aquest fenomen, entre els mateixos professionals i entre l’alumnat.