Principi de curs
No és que augmentar les ràtio sigui una mesura rabiosament i perillosament antipedagògica, que ho és, no és que el cinisme, la maldat i la mala fe de l'argument siguin indignants, que ho són, no és que no s'hagi desautoritzat per sempre més, és que quan sents això, t'agafa por.
Espero que em perdonin si avui començo l'article parlant de mi. Durant anys i panys he estat això que ara se'n diu professora d'educació secundària. En d'altres moments se'n va dir professora de batxillerat; actualment encara se'n fa, de batxillerat, però ha desaparegut del nom i no és pas perquè sí.
L'educació, tenir en compte noies i nois, ha estat la meva feina principal, la que m'ha permès treballar i viure prou dignament en tots els sentits a mi i, quan va tocar, a la meva família. Però no vull parlar avui de les glòries i les misèries d'aquesta feina, només l'he esmentada per poder explicar que al llarg dels anys aquesta dedicació (ho torno a dir, la principal) ha estat i és finament --de vegades, matusserament-- camuflada gairebé cada vegada que em presenten abans de començar una conferència, d'intervenir en un curs d'alguna administració o universitat, de participar en una taula rodona, debat..., malgrat que en el currículum que envio és el primer que hi faig constar. Sempre m'ha semblat detectar que ho feien amb bona fe, per fer-me quedar bé, per no desprestigiar-me davant del públic, per no desautoritzar el que a continuació amb més o menys fortuna exposaria; en definitiva, per no menystenir-me. Ho fan des de les institucions més solemnes i convencionals fins als fòrums del roig més encès, aquesta mena d'impostura és, doncs, un comportament generalitzat (transversal has de dir en aquests moments si vols tenir èxit).
Valgui aquest llarg (ho sento) preàmbul per parlar de l'evident desprestigi de l'educació, que com més fonamental, bàsica i essencial més desvalorada és. És un desprestigi que contamina el mateix professorat; només cal veure la fruïció i vehemència amb què alguna de la gent d'institut rebutja com si fos oli roent la denominació «mestra» o «mestre», bandeja el mot «escola» per definir el lloc on treballa; el menyspreu amb què professionals de l'educació primària i secundària manifesten que no són una «guarderia».
M'agradaria abordar-ho a partir d'alguns petits detalls. No parlaré, per tant, de grans xifres i estadístiques. Hi ha gent que es mou molt més còmodament que jo quan parla de trenta mil criatures més ateses amb tres mil educadores i educadors menys, de l'augment de les ràtio, de les destructives retallades, de tisorades que escapcen alguna cosa més que recursos i mitjans, de la política sistemàtica de demolició de la pública. Per cert, sap la casta política que tan magra es veu que la passa quan ha de viure amb tan sols cinc mil euros, o vuit i mil i escaig, sap la presidenta del Parlament que es pregunta què podria arribar a passar si un diputat, si una diputada, passés a cobrar «només» tres mil euros, quant paguen a un professor d'institut, a una mestra, a un professional de l'ensenyament infantil?
Vull parlar de les professores que al meu institut van venir al claustre de començament de curs i a d'altres activitats a pesar que aquest any no cobraran res pel que hagin treballat abans del 13 de setembre, com si preparar el curs i les matèries, posar-se d'acord amb els criteris d'actuació, fos un més a més prescindible i, per tant, no calgués pagar-lo. Vull apuntar la frivolitat amb què un o dos dies abans de repartir els horaris, rebut ja l'alumnat, mesquinament s'escamoteja una persona o fins i tot mitja dedicació, cosa que implica tornar a fer horaris. Vull denunciar el fet que els tres primers dies de baixa es pagarà un 50% del sou.
I m'aturo aquí, no per acabar l'article, sinó per anar una mica més enrere i recordar que ve de lluny, per exemple, que la jornada intensiva que ara autoritzen fer -potser per estalviar-se alguns calerons- fa uns anys estava considerada en general com absolutament antipedagògica, menys en aquell institut de la Barceloneta, és clar, on volien que a la tarda es posés en marxa una seu de l'escola d'idiomes, i aleshores no paraven de proclamar les bondats pedagògiques de la jornada intensiva (només per a aquell centre), o recordar, per posar un altre exemple, aquell institut de Badalona que l'Administració va boicotejar perquè va ser un èxit que qüestionava massa cosses, funcionava massa bé.
O en un altre ordre de coses, vull tenir espai per recordar l'insult deliberat al professorat que cada dia és a l'aula que van representar les paraules de la consellera d'ensenyament quan el curs passat va dir que les restriccions pressupostàries per al funcionament del dia a dia dels instituts no volien dir que s'hi hagués de passar fred, quan sap perfectament que fins i tot en èpoques que les vaques eren grasses com bombolles a molts centres ja n'hi hem passat. O el cinisme amb què el ministre Wert va justificar l'augment de criatures o adolescents per aula (una de les pedres de toc d'un bon ensenyament és que baixi, no que pugi encara més) al.legant que una de les missions de l'escola és socialitzar i, per tant, com més siguin, millor, més socialització. Si pensa això de debò, pot habilitar pavellons esportius i estadis de futbol, i així encara en podrà amuntegar més.
No és que augmentar les ràtio sigui una mesura rabiosament i perillosament antipedagògica, que ho és, no és que el cinisme, la maldat i la mala fe de l'argument siguin indignants, que ho són, no és que no s'hagi desautoritzat per sempre més, és que quan sents això, t'agafa por.
