Premsa i canvis

Aquest article també està disponible en castellà.

Quan vaig començar a escriure aquests posts, en la meva ingenuïtat, vaig pensar que versarien sobretot de llengua i si bé és veritat que n'he parlat, també ho és que la vida, la realitat, a voltes t'enamora, a voltes t'enarbora, i et mena a escriure sobre assumptes que no havies pensat mai que tractaries.

Avui aprofitaré el post per mostrar alguns exemples de com la llengua es deixa inscriure, amb més o menys subtilitat, sentits i judicis. També per mostrar alguns detalls de la imparable i tenaç evolució de la llengua en la premsa. En primer lloc, faré alguna pinzellada d'alguns usos que encara inscriuen en la llengua una consideració desvaloritzadora de les dones.

La premsa no tan sols és transparent a l'hora de delatar la ideologia de qui escriu, sinó que també radiografia el pensament de qui decideix, per exemple, destacats o titulars. Així, és possible trobar titulars que traeixen el que realment ha dit la persona de qui es parla.

És evident que l'opinió d'Eastwood sobre Jolie és sense embuts laudatòria. Ara bé, el titular la va convertir en pejorativa: Eastwood tilda de diva a Angelina Jolie, sobretot si tenim en compte que titllar significa: «Assenyalar (algú) amb una nota denigrant, desfavorable».

Com que és diversa, la premsa pot reflectir de maneres molt diferents una mateixa informació. Per donar compte de la mateixa notícia, en un primer titular es podia llegir: El sexo penetra en el Barbican (Redacción. Adn, 2007.11.10, p. 22.). Al cap d'uns dies, en un altre mitjà, s'usava un verb molt diferent: El sexo entra en el museo, Rafael Ramos, La Vanguardia, 18.10.2007, p. 45. La lectora o el lector jutjarà si és significatiu o no aquest canvi mínim.

Aquesta mateixa premsa és una mina de reflexions sobre la llengua. Vegem, per exemple, un article en què una periodista reflexiona sobre la improcedent mania dels mitjans de parlar del físic de les dones.

Hi ha un tipus de sexisme que encara es pot veure en alguna redacció. El que que hi ha a continuació, afectaria la forma, és a dir, la manera diferent de presentar dones i homes, però no al contingut, cosa que sí que denunciava la periodista en el fragment que s'acaba de veure.

S'hi cita, sense excepció, pel nom totes dues polítiques, amb el consegüent efecte minimitzador o familiarizador; en canvi, ells són citats pel cognom com correspon fer-ho a un mitjà periodístic.

D'altra banda, els imparables canvis es poden exemplificar amb un detall que versa també sobre noms, cognoms i la seva pertinència en el moment d'anomenar les dones. Així, un internauta retreia en un diari que se citi una tennista pel nom i no pel cognom.

Entre els molts canvis que emergeixen a l'hora de visibilitzar el col.lectiu femení, comença a ser relativament habitual l'ús de les dobles formes com una estratègia més de representació de dones i homes (que fa servir, de vegades, fins i tot qui vol prohibir-ne l'ús).

Si han tingut la santa paciència d'arribar fins aquí, aprofito per dir que aquests i molts altres casos, per exemple, els viaranys d'una denominació com jueza, l'absoluta normalitat i naturalitat de la paraula serena (en indrets on aquest ofici ha renascut), el desdoblament de l'article que precedeix el terme bebé, la instauració d'una derivació lògica com genia..., en definitiva, de quina manera es parla de les dones, com se les veu, com se les valora, els podran trobar i llegir en un llibre meu que tot just acaba de sortir del forn. (I ara potser entendran per què els exemples són en castellà; penso, de tota manera, que una mirada a la premsa en català no variaria gaire el resultat.)

Espero que els abelleixi i, si és el cas, que en gaudeixin.