Quin privilegi anar al cine i veure una pel.lícula que no tan sols regalima seny i sentiment, sinó que sacseja estèticament i commou fins al moll dels ossos.
No és estrany que el patriarcat, el masclisme, reaccionin amb menys fúria quan les dones fan alguna cosa, per exemple, treballen en una feina que abans tenien prohibida.
El tractament de les símies és francament detestable i deplorable. Els mascles ho fan tot; mentrestant, elles es deuen dedicar a fer reunions de tupperwares dalt d'un arbre no molt alt o bé van a la perruqueria.
S'ha d'agrair a Arias Cañete que hagi posat de manifest d'una manera tan diàfana el malestar que senten alguns homes quan han de jugar-se el quartos, discutir, debatre..., amb una dona. Realment, de què tenen por?
Fa poc, vaig comentar en un article la dèria de força redaccions periodístiques a remarcar i a insistir que les dones són sobretot i sempre dones, i a amagar, ja que en prescindeixen, qualsevol altre tret, malgrat que sigui el que les fa protagonitzar la notícia.
Si hi ha algú que pensa que és significatiu que tres magistrades jutgin els crims sexuals d'un home que faci la prova de la inversió i es pregunti si no trobaria estranya una redacció que digués: «El Tribunal de Milà -compost per tres homes- el va trobar culpable d'abús de poder...»
El quid de la qüestió no és si agraden (o si s'odien) els nus o no, sinó el pànic extrem que mostren alguns homes (especialment els poderosos) davant dels cossos en llibertat de les dones, la paor al control per part de les dones del (propi) cos, així com la capacitat d'usar-lo com a eina política.
Aprofitaré el post per mostrar alguns exemples de com la llengua es deixa inscriure, amb més o menys subtilitat, sentits i judicis. També per mostrar alguns detalls de la imparable i tenaç evolució de la llengua en la premsa. Faré alguna pinzellada d'alguns usos que encara inscriuen en la llengua una consideració desvaloritzadora de les dones.