Ni menors, ni culpables

Una de les coses que més crida l'atenció quan s'analitza un diccionari és la freqüent presentació que s'hi fa de les dones com a persones no adultes: o bé tenen tendència a mostrar-les com a nenes, noies, adolescents... i, en consonància amb això, és freqüent també que les presentin barrejades amb les criatures, com si conformessin un grup homogeni, o bé que les dibuixin com a velles, però rarament exemplifiquen o defineixen dones en plenitud de tot tipus de facultats, sobretot de les que les defineixen com a éssers humans.

Veure i fer veure que les dones són bàsicament joves o nenes, en definitiva, que no són adultes, no és un tret que presentin els diccionaris en exclusiva. La publicitat ho acostuma a fer. Les retransmissions dels Jocs Olímpics, també; ho delata, per exemple, la freqüència i frivolitat amb què s'utilitza la paraula «chicas», «noies», per denominar les esportistes, tinguin l'edat que tinguin, o que s'usi només el nom de pila per referir-s'hi. Els legisladors de molts països -inclosos els europeus-, durant segles, en alguns encara ho fan, consideraven que les dones eren immadures irredemptes i les mantenien, per tant, en situació de dependència i indefensió, subjectes a un home, convertint-les en eternes menors. Fins al punt que una sàvia com Concepción Arenal advertia, no sense ironia, dels perills que comportava que l'únic estat civil desitjable fos la viudetat. (Els legisladors habitualment han funcionat amb una mesura per a les dones i una altra de diferent per als homes, cosa que sovint s'oblida).

Tot això ve a tomb de l'atzagaiada que es proposa el PP, abanderada per un dels més grans generadors de dèficit d'aquest Estat -potser per això elevat al càrrec de ministre-, em refereixo a l'exalcalde Alberto Ruiz-Gallardón, el mateix personatge que fa pocs dies acaba de donar mostres del seu estómac i peculiar sensibilitat en expedir el títol de marquès justament al nét del feixista Queipo de Llano. El ministre de Justícia, amarga ironia, la del nom del Ministeri que comanda, secundat per l'ínclit Juan Cotino, així com per tot el seu partit, es proposa tornar a reduir les dones a la minoria d'edat, a lligar-les de peus i mans, a tractar-les com a objectes sense autonomia, independència de criteri i dret a la lliure elecció des del moment que en coarta la llibertat i les incapacita; així, entre altres coses, les vol tutelades i tutoritzades per allò que en diuen pomposament «els experts», com si fossin enzes i no sabessin per elles mateixes el que volen i el que els convé. Per a això es disposen a perpetrar una «nova», diguem-li, llei d'interrupció voluntària de l'embaràs especialment cavernària, retrògrada i reaccionària; goso afegir que repugnant i insultant per la càrrega de terror i culpabilitat que afegeix a una decisió o a un dilema ja de per se dolorosíssim, terrible i trasbalsador per a qualsevol dona.

Res que no es pugui esperar d'un govern que legisla a cops d'autèntics cops d'estat i d'autoritarisme contra la gent i contra la llei. Ni les emergències de la crisi l'atura; al contrari, n'aprofita la nocturnitat que li brinda. Per il.lustrar-ho, n'hi ha prou amb dos detalls: l'IVA dels toros (però no havíem quedat que eren una manifestació suprema, el súmmum, vaja, de la cultura i l'art?), o l'aigua al coll i el mar de totxos amb què intenta ofegar aquestes terres amb la Llei de costes.

Que no ens enceguin les seves males arts, però. En la qüestió de l'avortament, no caiguem en el seu envescat parany. No es tracta de discutir tal o tal supòsit, tampoc d'embrancar-nos en disquisicions sobre quin grau de malformació podria ser causa o no d'un avortament, no. La llei de terminis és d'una solvència a bastament contrastada, ha mostrat arreu on s'aplica que és l'única que respecta la voluntat, l'autonomia i el criteri de les dones, l'única que ni els infligeix culpabilitat, ni les qüestiona, ni els afegeix dolor. L'única que no viola el més sagrat, l'única que no violenta el cos, l'espai més íntim, el lloc on comença la llibertat, ja que difícilment n'hi pot haver sense el previ i imprescindible dret al propi cos. L'única que no converteix en un camp de batalla els cossos de les dones.

Aquest article també està disponible en castellà.