Elogi de la perfecció

Aquest article també està disponible en castellà.

Foto: Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (La Vanguardia, 02/01/2012).

Contemplo una foto en blanc i negre (tot i que per l'època podria ser de color). És del 2007 o del 2008.

Ella té noranta-vuit o noranta-nou anys; ell, en té noranta-nou o cent. Ella és una metgessa (o «una metge»; fins i tot a València ho he vist escrit així: «una metja») especialitzada en neurologia; ell és un metge cirurgià. No és estranya la vacil.lació en la denominació professional. En aquest racó de món no fa tants anys, però suficients perquè sembli que no hagi pogut passar mai, no hi podia haver metgesses, estava prohibit que n'estudiessin la carrera; després, «tolerat»; en aquest moment, em sembla que és una carrera amb més tant per cent femení que masculí.

La carrera professional tant d'ella com d'ell és esplèndida i curulla de reconeixement i satisfaccions. Ella va ser premi Nobel de medicina el 1986. Ell és un professional altament reconegut i no tan sols perquè Ernest Hemingway el descrivís com un metge petit i valent a Per qui repiquen les campanes. Tant ella com ell van haver de bregar amb temps brutals i embrutidors, amb una llarga època de misèria moral i intel.lectual, amb un entorn més que hostil. Ella, jueva, a l'Itàlia feixista; ell, la guerra civil i la molt incivil postguerra. Se'n van sortir. La seva personalitat i obra van molt més enllà del conreu de la medicina i la investigació. Són referents ètics, polítics i cívics. Van escriure fins ben al final de les seves vides (a la Vikipèdia te'n pots fer una idea; en el cas d'ella, millor consultar la pàgina en anglès; també a la xarxa hi ha gra i palla, or i plata).

Ella es diu Rita Levi-Montalcini i va morir el passat 30 de desembre als cent tres anys; ell es diu Moisès Broggi i va morir l'endemà als cent quatre.

Torno a mirar la foto: són dues figures menudes i extremament polides en la plenitud de la vellesa. La foto és de mig cos cap amunt. A l'esquerra, ella, lleugerament escorada, segurament a instàncies de qui va fer la fotografia; ell, un pèl enrere. En la sereníssima cara mostren una mirada atenta, comprensiva i vivaç, bàsicament sàvia. D'ella, se'n veu una mà carregada d'experiència; d'ell, no se'n veu cap. Ella dibuixa un subtil somriure, més amb la comissura dels ulls que amb la boca; ell té el posat més sorrut. Aquí, doncs, s'acompliria el tòpic que les dones somriuen més.

Hi ha més diferències. La necrològica d'ell parla de dona, filles i fills, néts i nétes, renétes i renéts... La d'ella, no. Va decidir estudiar medicina malgrat el pare-patró. Aquesta decisió la va portar a renunciar a casar-se i a tenir descendència. No seré jo qui digui que va ser una mala elecció, fins i tot encara que no hagués sigut el preu per poder estudiar una carrera, sinó per què sí, perquè és una opció com una altra (per a qualsevol persona). No sembla tampoc que l'elecció la fes infeliç o la visqués com una mancança, simplement va ser així, una conseqüència lògica en el moment que ho va decidir. Ell no s'ho va haver de plantejar, no va haver d'escollir. Tant per a l'una com per l'altre és una circumstància conformadora de la personalitat i el quefer.

Com que a no tots els països és fàcil per a una noia estudiar medicina (o qualsevol altra cosa), a més de «pidolar», com deia ella, fins al final de la seva vida els noranta mil euros anuals per poder continuar les investigacions neurològiques en l'institut que presidia, a més de firmar perquè el govern de Mario Monti continués assignant fons per a la jove investigació, a més d'aguantar els insults de la dreta italiana (era senadora vitalícia) comandada per Silvio Berlusconi que la titllava --no us ho podreu creure-- de vella, a més de tot això i molt més, el 1994 Levi-Montalcini va crear una fundació, que mai va deixar de presidir, dedicada a ajudar l'educació, de tots els nivells, de joves, especialment africanes. Gràcies a ella de ben segur que a moltes ni se'ls passarà pel cap la dicotomia carrera de medicina / matrimoni i/o criatures.

Per la meva banda, i com que sempre és bo tenir un as a la màniga, em permeto recomanar --no com a medecina sinó com a perfecte plaer-- la lectura de l'Elogio de la imperfección.