Barcelona i la lliçó de Gamonal
Xavier Trias hauria de saber millor que ningú com és de necessària la inversió en qui menys té, en els barris més depauperats, atès que és, de llarg, l'alcalde de l'Estat que cobra més. Que la lliçó de Gamonal no caigui en el buit.
Puedes leer este artículo en castellano.
Ja fa dies que els mitjans de comunicació no parlen de Gamonal; silenci absolut. S'ha de suposar, doncs, que les associacions veïnals i l'Ajuntament de Burgos estan treballant conjuntament per solucionar els problemes del barri (esperem que amb un ull sempre amatent sobre la corrupció que impera en aquest Estat).
Si alguna cosa ha posat de manifest la lluita de Gamonal és la permanent vigilància i tutela que la ciutadania ha d'exercir sobre la cosa pública. A mi, i suposo que a d'altra gent gran, Gamonal em va retrotraure a tantes i tantes lluites municipals durant la dictadura franquista. Per exemple, les que van salvar Sants dia a dia i van impedir tant el pas elevat com el Museu del Tramvia, les que van fer impossibles la demolició del mercat del Born o la destrucció de la casa Golefrichs. Vigilància i tutela que s'ha anat abandonant progressivament en un excés d'optimisme i d'ingenuïtat que no té en compte com és de fràgil i vulnerable la incipient i precària democràcia que es va instaurar després de la dictadura.
Potser això explica que no tingués cap ressò, que no passés res, quan aquest estiu, l'alcalde Xavier Trias va fer eixamplar amb un carril més per als cotxes un bon tros del passeig Joan de Borbó i, de passada, va asfaltar ben negrament els retalls de gespa que separaven els dos sentits de la marxa. Part beneficiada: la circulació rodada a motor. Sembla que hi ha tingut a veure l'existència i les necessitats de l'edifici Vela (les desgràcies mai no vénen soles); hotel que fa mans i mànigues per «privatitzar-se» un tros de platja de tothom -naturalment, pública.
Ben a tocar del carril nou, s'ha substituït l'amable i continu banc metàl.lic que separava un club nàutic de l'ampla àrea de vianants per una antipatiquíssima reixa més alta que una persona. Barrera que, d'una banda, empresona la pobra gent que té la desgràcia de tenir-hi atracat un iot i, de l'altra, talla la vista i impossibilita totes les lúdiques i variades activitats que permetia el banc a les persones que es passegen amb llibertat per la zona: seure-hi per llegir o descansar; estirar-s'hi; que les criatures la utilitzessin per adquirir equilibri o d'altres habilitats; que fos més fàcil donar-los el berenar; festejar; somniar; xarrupar un gelat... Tan hostil i descarada és la reixa que gairebé s'enyora l'alcalde Jordi Hereu, malgrat que és el culpable de l'erecció de l'esmentat hotel Vela o del comportament abjecte que va mostrar quan va apostar fort per un altre hotel (el fraudulent projecte d'hotel a tocar del Palau de la Música) en comptes de fer-ho per la regidora del seu partit Itziar González.
A aquesta actuació municipal injustificada i innecessària --sobretot ara que la crisi hauria d'obligar a estalviar i a invertir en el benestar de qui més pateix--, se li haurien de sumar, per exemple, les actuacions actuals per embellir el passeig de Gràcia, l'eixamplament de les voreres del carrer de Balmes, la tímida i gairebé clandestina reforma de la Diagonal. Accions destinades no pas a millorar la vida de la gent més desfavorida o els barris on viuen. Trias hauria de saber millor que ningú com és de necessària la inversió en qui menys té, en els barris més depauperats, atès que és, de llarg, l'alcalde de l'Estat que cobra més (de fet, gairebé el doble que el president del govern central, el sou del qual troba «escandalosament» baix).
Totes aquestes despeses i polítiques les fa de bracet i amb connivència amb el PP, atès que quan es tracta de fer polítiques de dretes, deixen immediatament de donar-se garrotades amb els pals de les banderes respectives; per mostrar-ho, s'han entès la mar de bé a l'hora d'impedir l'habitual i continuat suport municipal al manifest del 8 de març (la dreta és la dreta i l'elemental dret al propi cos, «massa» dret al seu entendre). També estan perfectament d'acord a privatitzar vint-i-sis aparcaments públics gens deficitaris i sense millorar-ne la gestió per construir (visca el totxo i la bombolla!) nous edificis d'habitatges, malgrat l'enorme quantitat de pisos buits que hi ha a Barcelona. És a dir, decisions ja de més envergadura i de conseqüències molt més perilloses per a les finances de la ciutat i el benestar.
Que la lliçó de Gamonal no caigui en el buit.
