Vist per a condemna
Aquest article també està disponible en castellà.
Ara que s’ha acabat la vista oral del procés a l’independentisme, el que posa més els pèls de punxa és que, tot just pronunciat per part del president el «vist per a sentència», un jutge del tribunal, Luciano Varela, va confessar a alguns lletrats (i potser a algunes lletrades) que les brillants defenses que havien fet de preses i presos posaven molt difícil al tribunal dictar sentència. Un cop més el fora de pla.
La pregunta pertinent i immediata és: ¿des quan fer una cosa bé pot dificultar res? Afirmar-ho sembla un gran contrasentit.
La seqüència lògica i sense el.lipsis (¡que important que és el fora de pla també en la llengua!) del que va dir Varela seria aquesta: «El tribunal té molt difícil dictar sentència (contra vosaltres / contra les vostres defensades i defensats) perquè ho heu fet molt bé».
És a dir, es va declarar jutge i part.
Anem a pams. Vist des de fora sembla que qui ho va posar molt difícil al tribunal van ser les acusacions. Unes acusacions que, per exemple, no sabien respondre ni d’on ni de quan eren els vídeos que esgrimien com a argument i prova. Ignorància propiciada per la reluctància de Manuel Marchena a fer les coses tal com cal i negar-se reiteradament a acarar cada testimoni amb el vídeo corresponent. Era fàcil, ¿oi? Si ho hagués fet així: ¿quants testimonis no haurien retirat les acusacions? Segurament el judici hauria estat molt més àgil i ajustat als fets, a més de més curt.
Acusacions agermanades per la confusió amb el mateix Tribunal Suprem, atès que en la prevaricació comesa pel TS contra Oriol Junqueras en negar-li el dret a recollir l’acta d’eurodiputat a la seu de la JEC a Madrid, confon Estrasburg amb Brussel.les; si no fos dramàtic seria còmic que sigui el TS qui impedeixi Junqueras acatar la Constitució.
Unes acusacions, en general, del tot polítiques i ideologitzades que no especificaven cap fonament legal a dreta llei, cap llei concreta. Curiosament, sense veure la biga a l’ull propi, s’acusa a les defenses d’incórrer en aquest procedir.
Arran de l’elogi de Varela, hi va haver un cert cofoisme xaró, no exempt de servilisme, producte de l’afalac al ventre. Al meu entendre, un cofoisme penós.
No sé si s’adonen que Varela delata amb aquest, diguem-ne, elogi que el tribunal tenia (¿té) al cap una sentència condemnatòria, ja es veurà fins a quin punt severíssima i «exemplar». Estava confessant a les defenses que si ho haguessin fet malament, facilitaven, empedraven, el camí per engiponar una terrible sentència i punt; cap problema ni escrúpols a dictar-la.
Unes bones defenses plenes de substància i que citen fil per randa lleis i normatives internacionals no podien sinó aplanar la feina del tribunal, l’hi donaven mastegada. Fer-ho bé sempre va a favor de fer-ho bé.
A menys que es vulgui condemnar preses i presos de manera infamant i injusta caigui qui caigui, peti qui peti, hagi passat el que hagi passat.
