Valentia i compassió. Polítiques que s’han coronat amb el virus
És rellevant que, encara que a tot el planeta només hi ha deu països liderats per polítiques (menys d’un 7 %), set d’aquestes deu dirigents liderin set dels països que millor han gestionat la pandèmia.
Aquest article també està disponible en castellà.
El 13 d’abril passat, Avivah Wittenberg-Cox, directora d’una consultora sobre igualtat, va publicar a la revista nord-americana Forbes un article (que ha tingut força ressò) en el qual es preguntava què tenien en comú els països que prenien les millors decisions contra el coronavirus i la resposta era que els lideraven polítiques.
Això no vol dir que no hi hagi exemples de lideratge masculí positiu (el del portuguès António Costa, amb el suport de l’oposició; el de Kyriakos Mitsotakis, en una Grècia a la qual la Unió Europea va abandonar i assetjar; o el del sud-coreà Moon Jae-In), però és rellevant que, encara que a tot el planeta només hi ha deu països liderats per polítiques (menys d’un 7 %), set d’aquestes deu dirigents liderin set dels països que millor han gestionat la pandèmia. Un tant per cent abassegador, especialment entre els països nòrdics.
Així, un estudi puntua la capacitat de lideratge de cada país per enfrontar-se al virus i els respectius sistemes de salut en aquest ordre (en negreta els països amb lideratges femenins): Nova Zelanda, Singapur, Islàndia, Austràlia, Finlàndia, Noruega, Canadà, Corea de sud, Hong Kong, Sri Lanka, Emirats Àrabs, Japó, Taiwan, Alemanya i Dinamarca.
En ocasions es posa en dubte que les dones i els homes es comportin i reaccionin de manera diferent, i, si en cas que fos així, seria genètic o social. No hi entraré però vull recordar que en un experiment es va demanar a les i als participants que s’estiguessin quinze minuts sense fer res i l’única possibilitat de distracció era infligir-se voluntàriament descàrregues elèctriques. El 67 % dels homes i el 25 % de les dones van preferir administrar-se-les a passar un quart d’hora tranquil.lament i en silenci.
Wittenberg-Cox articulava la bona i decidida resposta de la polítiques a partir de quatre paraules clau: veritat, decisió, tecnologia i amor. N’hi hauria més: empatia, treball en equip, atenció, coratge, cura, previsió..., en tot cas, un univers aliè al llenguatge militar, a l’acumulació de poder o a considerar que la ciutadania és enze.
A més de valentia, determinació i rapidesa, hi ha dues qualitats que agermanen aquestes líders: competència tècnica i capacitat política. Com que són dones, no els van donar aquells cent punts extra que tot home rep quan neix pel simple fet de ser-ho, ni els mil punts de més a més que reben els homes si es dediquen a la política. Les polítiques han partit de zero i han hagut de demostrar al llarg de les seves carreres deu mil vegades el que valen, saben i poden. Aquest alt nivell d’exigència les ha preparades a bastament. Algun detall de l’actuació de cadascuna ho mostra.
«Sigueu fortes, sigueu forts, sigueu amables»
Jacinda Ardern (1980), primera ministra de Nova Zelanda, experta en crisis, va actuar amb rapidesa, contundència i claredat comunicativa (la veritat de la qual parla Wittenberg-Cox), i va decidir, quan tot just s’havien detectat sis casos de contagi i cap mort, un mes de confinament a tota la població. A més, es va abaixar el sou un 20 %. El seu «Sigueu fortes, sigueu forts, sigueu amables» és tota una declaració de principis.
Tests a dojo
Katrín Jakobsdóttir (1976), primera ministra d’Islàndia, va optar per la prevenció i va oferir accés gratuït a tests a tota la ciutadania, així com un sistema de monitorització i aïllament de totes aquelles persones que podrien haver estat en contacte amb el virus. (La tecnologia que destaca Wittenberg-Cox.)
Les TIC al servei de la gent
Sanna Marin (1985), primera ministra de Finlàndia, va ser especialment hàbil també en l’ús de la tecnologia. Conscient que molta gent no llegeix la premsa tradicional, va utilitzar les xarxes socials i les i els influencers (de diferent edat) per difondre informació científica sobre la pandèmia així com a agents clau per gestionar-la.
Sigues valenta, tingues por
Erna Solberg (1961), primera ministra de Noruega, també va reaccionar ràpidament en una fase primerenca de l’epidèmia. A més, va ser pionera a fer rodes de premsa exclusivament per a criatures. Entre d’altres coses els va explicar que tenir por era / és normal, que no havien de tenir por de la por (res d’allò de ser la soldada més valenta a primera línia de foc). ¿Amor i veritat?
Reflexos
Tsai Ing-wen (1956), presidenta de Taiwan, quan el govern xinès encara no havia bloquejat Wuhan, va suspendre’n tots els vols ja a final de desembre i ja al gener va posar en marxa un paquet de precises mesures. Com Jacinda Ardern, tant ella com el seu govern es van rebaixar el sou un 20 %.
«Wir schaffen das». Ho podem fer
Angela Merkel (1954), cancellera d’Alemanya, és una lliçó continuada d’eficàcia comunicativa des que el 18 de març va informar la població de la gravíssima situació i la va exhortar a prendre-se-la seriosament. Plena de seny, es comporta sempre com una persona normal; ja ho va mostrar l’agost del 2015 amb l’obertura de fronteres a centenars de milers de refugiades i refugiats. Una de les paraules clau ha estat «cooperació»: el país federal i descentralitzat, fundat en la col.laboració dels Länder, ha funcionat.
Feina de cura
Mette Frederiksen (1977), primera ministra de Dinamarca, com la noruega Erna Solberg, ha fet rodes de premsa per a la canalla. Va ser la primera presidenta d’un país nòrdic a decretar l’estat d’emergència, tot i que en aquell moment hi havia molt pocs casos confirmats, i va garantir el 70 % del salari a qui es quedés a casa voluntàriament encara que fer-ho impliqués perdre la feina.
Transparència i claredat
A aquestes set líders, s’hi podria afegir Sophie Wilmès (1975), primera ministra de Bèlgica. Malgrat estar en minoria, va decidir tancar les escoles i, encara que se la critiqui perquè això podria foragitar-ne el turisme, ha optat per un exhaustiu i estricte recompte de víctimes perquè pensa que la transparència és preferible a comptar molt per sota de la realitat.
Com sempre, aquestes polítiques (i en algun cas científiques) no surten del no-res ni neixen òrfenes de tradició.
Una de les moltes persones que, com Cassandra, van advertir d’una catàstrofe que, si se’ls hagués fet cas, s’hauria pogut evitar o almenys mitigar, és Laurie Garrett, una periodista i autora científica nord-americana que el 1996 va ser guardonada amb el Premi Pulitzer. El 1994, Garrett va publicar un llibre que era un lúcid i profètic avís, The Coming Plague.
June Dalziel Almeida (1930-2007), doctora a pesar de tenir poca educació formal (l’economia familiar li va impedir estudiar), es va inventar una tècnica de microscòpia per descobrir els coronavirus.
Gro Harlem Brudtland (1939), primera ministra de Noruega en tres ocasions, va ser directora general de l’OMS entre 1998 i 2003. Li va tocar gestionar l’epidèmia de la SARS (2002-2003), també d’origen xinès. El 2003 en una roda de premsa va dir que la comunitat internacional havia deixat de creure’s les xifres xineses i a les 48 hores destituïen el ministre de Sanitat i l’alcalde de Pequín. Sota el seu lideratge l’OMS va activar per primera cop en els gairebé setanta anys d’història una recomanació de no viatjar a una zona determinada per una malaltia infecciosa. Se la troba molt a faltar.
Les vuit polítiques esmentades, i en certa manera, Gro Harlem Brudtland, van mirar de fit a fit els vertiginosos ulls de la pandèmia i, en conseqüència, van ser decidides i previsores, van tenir en compte mesures de prevenció social i tot plegat està revertint en un confinament menys dur i un retorn a la feina primerenc. No tan sols són més eficaces sinó també més humanes i compassives, que no és trivial.
