Mar de fons. Al voltant de les eleccions
Aquest article també está disponible en castellà.
I no cal donar-hi més voltes. El PP fa anys i panys que per terra, mar i aire, i amb més o menys intensitat executa el 155 a Catalunya; no és estrany, doncs, que hagi anat caient en una ridícula irrellevància. Ho va triar a pols per guanyar vots a l'Estat espanyol. Catalunya sembla que no li interessa per a res més (de quin pa fa rossegons).
Pensar en hipotètics indults va fer perdre escons al PSC-PSOE, partit que també preconitzava el 155. Així són les coses. Els vots van anar a raure a C's —el tercer partit del bàndol del 155—, potser perquè semblen menys corruptes. Van celebrar-ho esgargamellant-se amb els «Yo soy español, español...» (sort que no són identitaris), «Campeones, campeones..., oé, oé, oé» (avantsala de l'«a por ellos»). Com el rei (un altre que de quin pa fa rossegons) usen anecdòticament el català per dir algun «visca». Més d'una federalista d'esquerres sap que si es dirigeix a aquest públic en català no rep més que xiulades.
L'odi al català no ve d'ara ni de l'auge de l'independentisme; recordem la xiulada a Raimon quan, en l'homenatge a Miguel Ángel Blanco, va cantar en la seva llengua. Tampoc el boicot als productes catalans és una reacció a l'independentisme. Aquests articles de Juan Cruz i d'Ernesto Ayala-Dip del 2012 ho certifiquen. Estaria bé que dirigents de Podemos se'ls llegissin: potser abandonarien discursos tan toscos i rudimentaris com que és l'independentisme qui ha despertat el fantasma del feixisme.
Sembla que la premsa afí al règim i el PP esperaven —com el 2001, quan van somiar amb el triomf de l'ultra Jaime Mayor Oreja al País Basc i el van propiciar fent-hi mans i mànigues— que l'unionisme guanyés les eleccions, a causa dels errors dels partits independentistes, la por a un incert futur, a la relativa caiguda del turisme, a la fuga d'empreses. ¡Visca la Seat i les caves Freixenet!, mostren que mantenir les seus a Catalunya no passa factura i ensenya les vergonyes d'un fotimer d'empreses. Sort que l'Estat vol que Catalunya es quedi i vagi bé.
Els cops de porra, les patacades, les actuacions judicials, especialment les de la Fiscalia, l'exili brussel.lenc i l'exili absolut i radical que és estar a la presó, l'actuació partidista de la Junta Electoral, que va arribar a prohibir un color (va haver-hi moments que vaig patir per Correus i pels taxis de Barcelona), juntament amb la humiliació i el despropòsit del 155, van fer que l'independentisme sumés 96.000 vots més que dos anys abans, i —encara que sembli impossible— més vots que l'1 d'octubre. No se sap quants són una resposta (d'esquerres, de centre o de dretes) a la indignitat. Un cop més, es mostra que cal un referèndum amb tots els ets i uts.
Mentrestant, el jutge Pablo Llarena manté les greus acusacions de sedició i rebel.lió —de violència, vaja— contra l'independentisme. Perverteix la llei i insulta un moviment escrupolosament pacífic amb una inquisitorial causa general que cada vegada acumula més noms propis. Si continua per aquest camí és probable que hi acabi incloent com a adoctrinament el caga tió i nadales com el «Fum, fum, fum» o, ja posat, la manifestació per l'autonomia del 1977.
Per acabar-ho d'arreglar, articles d'il.lustres intel.lectuals parlen, per exemple, de dos milions de «fanàtics» en referència a l'independentisme, de «deliris»; informacions de diaris que abans deien que eren de centre-esquerra i amb fama de moderats mostren titulars com aquest «El separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas», quan una de les constants del moviment independentisme és anar a favor i no a la contra. Gran part de la premsa ha esdevingut un seguit de vomitives piulades.
El problema s'agreuja atès que també s'hi apunten polítiques i polítics amb expressions virulentes que dificulten postures moderades a banda i banda. Soraya Sáenz de Santamaría ha parlat de «liquidar» i «decapitar»; Josep Borrell, de «desinfectar»; Xavier García Albiol, de «votants abduïts»; afirma que ho diu des del respecte com si així l'expressió deixés de ser un insult (també atribueix el victimisme a un caprici de les persones detingudes o atonyinades i no al fet de ser víctimes atès que les han empresonat o apallissat). No és estrany que Juan Carlos Monedero s'hi apunti i justifiqui el 155 perquè «los otros se habían vuelto locos».
L'independentisme hauria d'evitar-ho. I si la consellera d'Ensenyament diu que amb menys del 50% del vot (i d'aquí plora la criatura) no es poden plantejar segons quines fites (cosa que, per cert, ja va dir després de les eleccions del 2015), seria molt positiu que en comptes de fer-la rectificar tant sí com no perquè no els agrada l'anàlisi, hi reflexionessin i es plantegessin objectius viables.
Mariano Rajoy després de la victòria de C's d'entrada va felicitar Albert Rivera i no Inés Arrimadas. En consonància, Rivera va tancar l'acte de celebració de C's la nit del 21. L'única formació en què algú va intentar robar protagonisme a la persona que es presentava a la presidència.
Marta Rovira, a qui potser es tractaria amb més respecte i es valorarien diferentment les llàgrimes si es digués Oriol o Joan, explica que quan la seva filla va veure la seva foto penjada de les banderoles dels fanals, li va dir: «però ets la meva mare, oi?». És a dir, pots dedicar-te a la política, però recorda que sobretot ets mare (obligació principal). ¿A quin polític una filla, un fill, l'hauria posat al seu lloc amb una frase similar?
No se si se n'hauran assabentat però les conselleres Dolors Bassa i Meritxell Borràs han passat una temporada a Alcalá Meco. Els mitjans anaven només d'Estremera a Soto del Real i les dues polítiques van ser abduïdes pel forat negre de la invisibilització. De la mateixa manera que la Model recorda exclusivament els presos i menysprea les preses.
