La bandera d’Iran: una cabellera onejant al vent
El vel és obligatori a l’Iran des de la 'Revolució' Islàmica liderada el 1979 per l’aiatol.là Ruhol.lah Khomeini, que va declarar que sense les dones anaven "nues" (als seus ulls, és possible que amb vel també).
El passat 16 de setembre la kurda Mahsa Amini va ser assassinada a Teheran per la Policia de la Moral per no dur el hijab ben posat. El vel és obligatori a l’Iran des de la «Revolució» Islàmica liderada el 1979 per l’aiatol.là Ruhol.lah Khomeini, que va declarar que sense les dones anaven «nues» (als seus ulls, és possible que amb vel també).
Mahsa Amini era de Saqez al Kurdistan iranià, això explica que al començament protestés sobretot la població kurda. Poc després, però, la ira contra el règim ha provocat manifestacions generalitzades. El rastre de destrucció, repressió i mort és esfereïdor. A mitjans d’octubre es comptabilitzaven cent cinquanta persones mortes, no tan sols en disturbis sinó executades, com Hadis Najafi. Com tantes d’altres, tot un símbol de la protesta: sense vel —amb orgulloses i vindicatives cabelleres que onegen com banderes al vent del món—, ballant amb els cabells deixats anar, cremants mocadors, ull al detall: tallant-se els cabells; lliures. Periodistes detingudes, Nilufar Hamedi és una de les, com a mínim, disset empresonades. Occidentals prominents tallant-se un petit ble de cabells, res radical, ¿què menys es pot demanar?
L’Alcorà parla poc i vagament del hijab —literalment «cortina» o «separació»—, molt lluny de la precisió obsessiva dels llibres dirigits a les «practicants musulmanes». La idea bàsica (compartida amb Occident) és que les dones provoquen el desig sexual dels homes, que, pobrets, no es poden controlar i se’n responsabilitza les dones en comptes d’educar i legislar per als homes. Catolicisme i Judaisme coincideixen amb l’Islam a fer tapar el cap a les dones.
Recordem les insultats perruques jueves, les mantellines cristianes. El cabell és vist com un perill (especialment si és roig; per exemple, el director de tesi de Carme Alborch només estava preocupat per si es tallaria el monyo el dia de la defensa de la tesi).
Llavors s’imposa la cortina. Se m’acut que ells es podrien posar unes ulleres molt, molt, molt fosques, deixar-se un serrell llarg i espès, o fabricar-se una cortineta per als ulls com les que hi ha a les portes de les eixides de les cuines perquè no hi entrin mosques.
Potser les hi ha hagut, però no he sentit cap musulmana de les que reivindiquen l’Islam i el seu dret a portar vel dir res a favor del dret de no portar-lo arran de les lluites de les iranianes per la llibertat. Segueixo la doctrina de la iraniana Chahdortt Djavann. Així comença el seu llibre Bas les voiles! (2003): «Durant deu anys vaig portar el vel. Era el vel o la mort. I sé de què parlo». Manté que el hijab mai no ha estat innocent o innocu, que sempre ha significat la submissió de les dones als homes i la negació dels drets legals a les dones als països islàmics.
Aquí també va passar por l’escriptora Najat El Hachmi. A Sempre han parlat per nosaltres (2019) explica fil per randa perquè la religió no pot ser el marc de la llibertat de ningú i qüestiona per què només les dones han de portar la identitat inscrita al cos o a la indumentària. Que es faci veure que dur vel sigui una decisió del tot lliure. Remet a la seva experiència de dona en una família musulmana.
És francament depriment que s’advoqui acríticament per un «feminisme islàmic», fins i tot part de l’esquerra hi cau. Difícil pensar que una religió que postul.la que el testimoni de dues dones equival al d’un home pot ser feminista. Difícil creure que ho pot ser una religió que té un hadit que diu:
Vaig mirar el Paradís i vaig veure que la major part de qui l’habitava eren pobres. I vaig mirar l’Infern, i vaig veure que la major part de qui l’habitava eren dones. (Sahih Bukharí, 3241, Llibre 59, Hadit 52)
Moltes iranianes pensen que el mocador no allibera; ans al contrari, sotmet. Dir que les dones de cultures musulmanes no poden viure ni lluitar al marge del vel i de la religió és apunyalar i insultar les veus dissidents o les exmusulmanes; seguint aquest fil, no hi ha moviments laics als països musulmans: cap pensadora, periodista, escriptora, etc.
Si s’apliqués la regla de la inversió, s’hauria de considerar que per parlar dels drets de les dones d’aquí les úniques veus representatives en qüestions de feminisme són les de les creients que lluiten contra la misogínia al si del cristianisme (lloades siguin, se’ls ha girat feina). O el pensament de l’Opus Dei, o que l’opinió dels cardenals ha de ser tinguda en compte si no es vol incórrer en catolicofòbia.
Sobta que un esclat de llibertat tan essencial, tan generalitzat que fins i tot els jugadors de la selecció iraniana de futbol van sortir al camp amb xandall perquè no es veiés l’escut del seu país i reivindiquessin Mahsa Amini en un partit internacional desperti tan poques reaccions i mesures en les «democràcies» occidentals.
Participa de la mateixa hipocresia occidental que va contribuir a fer fracassar les primaveres àrabs. Que es tractés de lluites contra governs corruptes i assassins els va importar un rave; mentre en puguin depredar matèries primeres i profit no mouran ni un dit pels drets humans més bàsics.
Un paradigma del comportament «democràtic» occidental n’és Lord Cromer (1841-1917), cònsol general de Gran Bretanya a Egipte. Lord Cromer es presentava com un gran defensor de l’alliberament de les musulmanes. Les seves idees sobre la tasca «civilitzatòria» passaven exclusivament perquè deixessin d’usar el vel, però de millorar-ne la seva situació construint escoles, una demanda d’aquella època, o proporcionar fons per a una escola de medicina per a dones, res de res —d’altra banda, era un ferm opositor al moviment feminista i al sufragi femení al seu país—. Ell i gent com ell van contribuir, doncs, que les dones s’aferressin al vel com a rebuig a la colonització i l’occidentalització.
Com sempre seran dones com les iranianes i les kurdes —les afganes—, les que ens salvaran. Mentrestant estaria bé que, de la mateixa manera que artistes, polítiques, etc. han tingut el gest de tallar-se un petit bri de cabells, els periodistes, els polítics, etc. es posessin un vel quan entrevistin o es reuneixin amb mandataris musulmans. A més de reduir-ho a l’absurd, sabrien el pa que s’hi dona.
