Han guanyat
Aquest article també està disponible en castellà.
El passat 3 d’abril, La Vanguardia va organitzar al CCCB un debat polític amb les i els caps de llista per Barcelona a les eleccions generals del proper 28-A.
Hi van participar amb més o menys fortuna, estridència i mala educació, Laura Borràs, Meritxell Batet, Cayetana Álvarez de Toledo, Inés Arrimadas, Jaume Asens i Gabriel Rufián. La dada més destacable és que, a excepció de Laura Borràs, la resta de participants ho van fer en castellà. Bona manera de mostrar que el català és útil.
Dilluns 15 d’abril, Lídia Heredia, presentadora d’Els matins de TV3, va entrevistar Cayetana Álvarez de Toledo, cap de llista del PP, i malgrat que Álvarez de Toledo confessa que entén el català va demanar/exigir que l’entrevista fos en castellà. Es va carregar amb aquest gest anys d’harmònica i venturosa utilització del bilinguisme passiu; és a dir, quan persones de llengües genèticament emparentades que els permeten comprendre el discurs de l’altra persona usen cadascuna la seva llengua i ¡santes pasqües! Va adduir alguna cosa referent a la «lengua común»; aquell invent fal.laç i nefast de la dreta més ignorant i embrutida per bandejar la major part de llengües de l’Estat. Una pretesa llengua comuna que mai no és el català. Jo no tinc una llengua comuna i una altra que no. La meva llengua materna és el català; llegeixo i escric amb gust el castellà, però de «comuna», cap. A bona part de l’Estat, per exemple, al País Valencià, a les illes Balears (fins i tot en algun acte i ocasió a Galícia) la llengua comuna no ha estat el castellà. M’han entès la mar de bé si usava la meva.
Dijous 18 d’abril, Jordi Basté, del programa El món a RAC1, esmorza, com ha fet amb d’altres candidates i candidats, amb Álvarez de Toledo. Com amb Heredia, al començament de la trobada parlen de la llengua de l’entrevista i finalment Basté li fa les preguntes en castellà. Álvarez de Toledo havia remarcat que seria un gest de «cortesia». Està clar que un gest de cortesia unilateral. Habitualment en aquestes ocasions si algú es passa a l’altra llengua és perquè abandona el català, mai a l’inrevés.
El debat electoral a TV3 serà la nit del dia 24 d’abril i el moderarà el seu director, Vicent Sanchis. Es podrà veure per TV3, 3/24 i Catalunya Ràdio. El PP i Álvarez de Toledo (no faré la sexistada d’anomenar-la pel nom de pila o d’anteposar-li un «la», que això sí que seria una descortesia gran), han sol.licitat que hi hagi traducció simultània. Aquella que el Tribunal Suprem ha denegat a les preses i presos polítics. A la seva amarga, injustíssima, situació, s’hi afegeix aquesta vulneració del dret a tenir un judici en llengua pròpia com possibilitaria qualsevol estat mínimament descentralitzat i orgullós de les llengües que l’enriqueixen. Veurem com acaba la cosa.
Tota aquesta involució ve de lluny, molt lluny. El dia després del 23-F, del cop d’estat del 23 de febrer del 1981, el 24 de febrer, el rei franquista va convocar a una reunió els partits polítics estatals; hi va invitar el PCE, la UCD —per partida doble—, el PSOE i Alianza Popular i en va excloure a dirigents del PNB i Convergència i Unió, partits que més bona voluntat per escriure una Constitució i ganes de formar part de l’Estat no havien pogut mostrar. No es té notícia que Santiago Carrillo, Agustín Rodríguez Sahagún, Adolfo Suárez, Felipe González o Manuel Fraga protestessin per aquella significativa exclusió (en la mateix línia, els debats «estatals» del 22 i 23 són per als caps de llista de Madrid —cap política, per cert, entre ells— i per als mateixos «estatals» partits o succedanis; no consta que els assistents s’hagin queixat d’aquesta injustificable exclusió). ¿No tenim ulls? ¿No tenim mans, òrgans, dimensions, sentits, afectes, passions? ¿No ens nodrim amb els mateixos aliments? ¿No ens fereixen les mateixes armes? Si ens punxen, ¿no sagnem? ¿No riem, quan ens fan pessigolles?
En aquell precís moment va estar clar que el cop d’estat del dia anterior havia triomfat.
Si en quedava cap dubte, la LOAPA, impulsada pel PSOE (sí, sí, pel PSOE) i per la UCD, i aprovada el 30 de juny de 1982, el va esvair del tot.
La certesa que en aquest moment el Tribunal Constitucional no en declararia inconstitucional ni un sol article, ni una coma, torna a reblar la victòria del cop.
