El segell del silenci

Aquest article també està disponible en castellà.

Em ve a la memòria una anècdota sobre el meu fill. Dormia amb taps a les orelles. I no perquè el pis fos sorollós. Era silenciós i assolellat. I això que estava al centre de la ciutat de Barcelona, on la remor del soroll ens ataca amb uns 70 decibels constants. M’imagino que, d’aquesta manera, taponant els seus orificis auditius, s’amarava del batec del silenci. De fet, em sembla que encara els fa servir. En el camp deixava de posar-se’ls perquè, allà, no els necessitava.

Tot i el goig i la plenitud que el silenci ens regala, a mi em sembla que, en general, se li tem; el silenci és un dels grans desconeguts de la humanitat occidental i occidentalitzada i, per això, inspira pànic. No hem après a sentir-lo; no sabem aprehendre’l, escoltar-lo. Ens remet a la foscor, a l’experiència de la solitud; vull dir, al fet de sentir-nos sols i abandonats. Ens hem habituat a viure entre el fragor del trànsit, l’udol de les alarmes i les sirenes dels bombers i la policia; entre el martelleig de les obres i el brunzit de l’aire condicionat ... amb l’espantós soroll dels avions de l’aeroport de Barcelona, per posar un exemple, profanant les platges de Castelldefels, molt a prop de la ciutat. El soroll persistent embruta a les ciutats, les danya amb una epidèmia d’estrès, d’insomni, d’ansietat i malaltia.

La civilització malentesa, lucrativa a mansalva per a alguns i destructiva per a tota la humanitat, és una de les grans paradoxes.

En plena pandèmia, l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA) va publicar un informe demolidor, «El medi ambient a Europa: Estat i perspectives 2020»: 113 milions de persones pateixen en el nostre continent els efectes de la contaminació acústica. Espanya és un dels països més sorollosos i supera la mitjana europea amb el 24,8% de la població exposada al so del trànsit rodat. S’estima que l’excés de soroll ha produït 12.000 morts prematures i 48.000 casos de cardiopatia isquèmica (estrenyiment de les artèries del cor), a més d’alteracions en els sistemes cardiovascular i metabòlic, trastorns greus de la son, episodis d’ansietat i estrès, i deficiències cognitives en els nens.

Confinats els nostres cossos a casa a causa de la pandèmia de Covid-19, el soroll no arribava, en la majoria de les ciutats, als 55 decibels. Es va atenuar de cop. El bruel del monstre urbà va deixar pas a una sobtada quietud i l’aire va quedar impol·lut de contaminació. Els beneficis per a la vida diària van ser indiscutibles. A Barcelona, sense anar més lluny, els nivells sonors van baixar més de 9 decibels. A Lleida, la pressió acústica va disminuir fins a vuit vegades i la percepció sonora va augmentar un 14%. No crec que ningú pugui oblidar les imatges publicades d’exemplars dels més diversos animals passejant al seu aire pels carrers de ciutats i pobles. El silenci es va apoderar de tots els espais oberts; va usurpar els carrers i l’ànima atordida de la gent. No és aquest el silenci que volem. No desitgem el silenci de la por; de la mort que ens assetjava. No obstant això, la sensació de sentir els propis passos al caminar, la sensació tan profunda de silenci, les seves virtuts psíquiques i físiques, ha estat tan impressionant que hauria de fer-nos reflexionar sobre la seva necessitat. Una necessitat que ja forma part del gran canvi que s’està generant a escala global amb l’objectiu de crear i impulsar ciutats més verdes, on les cames, la bicicleta i el transport públic elèctric siguin els vehicles prioritaris. I, en darrer terme, el cotxe elèctric. Actualment, als carrers de Barcelona, així com en els de molts altres pobles i ciutats, s’estan creant nous carrils per a bicicletes restant espai als cotxes i això representa un nou avanç d’allò més positiu.

En aquesta segona quinzena de juliol el coronavirus dels nassos ha tornat a mostrar les seves urpes. No cal dir que m’he reclòs en la meva closca. El fet és que he llegit d’una tirada el llibre One square inch of silence de Gordon Hempton, l’ecologista acústic i gravador de so guardonat amb un Emmy, també conegut com el millor «rastrejador de so» del món. Durant els últims 30 anys, aquest personatge, únic i carismàtic, ha donat tres vegades la volta al món armat amb un micròfon a la recerca de sons purs de la natura. A les Olympic Mountains, a un pas de Seattle, va crear fa uns anys la simbòlica One Square Inch of Silence, una mena d’oasi de tan sols 30 decibels; un parèntesi en el món estrepitós d’avui. No fa gaire, Hempton va creuar Estats Units de costa a costa en un inaudit cross country, captant tots els sons autòctons durant el viatge i escrivint sobre la marxa un apassionant tractat de geografia acústica. El seu arxiu sonor inclou alguns dels sons més rics i complexos del planeta: una col·lecció de «retrats sonors», com ell els anomena, incomparable.  Probablement hagin escoltat alguns d’aquests sons en sèries de televisió, pel·lícules, museus ... Gordon Hempton ambiciona detenir l’avanç del so humà que danya el pas de la nostra vida pel planeta. El que ara més m’interessa ressaltar és el projecte que apadrina sobre una xarxa mundial de parcs de silenci urbans.

El moviment «Quit» s’afegeix al moviment «Slow» iniciat en els anys vuitanta del segle passat. El moviment «Quit» va prendre impuls el «Dia de la Terra» de l’any 2018 amb la inauguració del primer parc de silenci en una zona natural, al riu Zabalo, a Equador, en plena Amazònia, amb la congratulació de la comunitat indígena del  lloc. El Dia de la Terra de l’any 2020 (a Catalunya es celebra el dia 18 d’abril) el projecte va donar un salt qualitatiu important amb el reconeixement del primer parc de silenci urbà a Yangmingshan, als afores de Taipei i amb el suport del Govern de Taiwan. A Europa, Suècia porta la davantera amb cinc parcs de silenci projectats a Estocolm.

És evident que en els parcs urbans la quietud natural és impossible. Però podem potenciar o crear llocs on l’estrèpit de la ciutat es transformi en murmuri sord, gairebé imperceptible. És possible crear espais on els sons naturals siguin els nostres convidats d’honor. També àrees properes a la ciutat sense estructures humanes a la vista i on els ciutadans puguin respirar submergits en la naturalesa. En qualsevol cas, l’objectiu del moviment «Quit» consisteix a descobrir i fomentar els beneficis del silenci; la meta és construir inicialment una xarxa de 50 parcs de silenci urbans. Ciutats com Nova York, Londres o Portland s’han sumat al pla. També Doñana figura a la llista dels 262 llocs potencials per la seva diversitat bioacústica, tot i que -segons ens diu Gordon Hempton- serien necessaris uns canvis en l’ús de la terra perquè pogués aconseguir el certificat corresponent. Estendre el segell de silenci als barris, en tots els emplaçaments on els humans vivim en comunitat. I molt més important és entendre i difondre el programa «Quit Youth»: no es tracta tant d’ensenyar a les escoles, a la família o bé en els centres recreatius el valor del silenci com el fet que descobrim, desenvolupem i preservem la nostra pròpia consciència sensorial. Que l’escola la potenciï des dels primers anys de la infància. Hi ha molta feina a fer. Cadascun des del seu àmbit. Moviment «Slow», moviment «Ugly food» (per a més informació poden llegir el meu article Vegetals discriminats: ‘the ugly food’, HuffPost, 05/05/ 2016), moviment «Quit», programa «Quit Youth», un conjunt de corrents revolucionaris entrellaçats entre si i que tenen el mateix ideari: fer de la Terra un paradís on tots hi capiguem, on els humans puguem viure amb dignitat i sense emmalaltir-nos a nosaltres mateixos. Aquest propòsit no hauria de ser simplement un ideal, sinó un objectiu ineludible.

Un conjunt de moviments que, sens dubte, estan estretament arrelats en la lluita per frenar el canvi climàtic.