No plou. ¡Mecatxis la Colau!

Clica aquí per llegir l’article en castellà.

Anava amb l’autobús i, de sobte se’ns ha creuat una camioneta i, ¡plas!, una frenada tan brusca, que un pobre senyor gairebé, gairebé, cau de morros per terra. De seguida un altre senyor n’ha tret l’entrellat i ha pontificat: «és que cada vegada anem pitjor, és que des de la Colau...».

S’acosten les eleccions i val la pena fer balanç per parcial que sigui. Sembla que hi ha molt per escollir, però si deixem de banda la dreta, gairebé tota extrema, i els grupuscles, hi ha poc on triar.

Hi ha el partit (d’altres l’hi acompanyen) que s’apunta a tots els anacronismes (contaminants) possibles: l’ampliació al preu que sigui de l’aeroport, sense ni tan sols reclamar el compliment de les compensacions pactades per les malvestats que va infligir al medi ambient l’última ampliació; el quart cinturó (embolica que fa fort, ¡visca els cotxes!); l’erecció d’un casino que tritura un paisatge i que per definició és font de joc, prostitució i drogues; també és contrari a la renda mínima. ¿Què proposen per a Barcelona si ni tan sols saben dir si volen o no la unió dels tramvies?

Per la dreta de sempre, la que intenta la restauració convergent, el candidat, un exalcalde, s’hi presenta curiosament com si fos la gran novetat, la gran renovació. Al seu programa hi convergeix tot: és, per exemple, amic dels pisos turístics i de la no inversió en transport públic —al seu entendre, els cotxes no contaminen—; de la privatització de les escoles bressol. Quan va ser alcalde, l’Institut Municipal d’Informàtica va començar a externalitzar serveis; a Barcelona no s’havia vist mai tal dispendi i malbaratament.

Quan era alcalde, per exemple, va regalar un carril més als cotxes a bon tros del passeig de Joan de Borbó, sembla que hi van tenir a veure les "necessitats" de l’hotel-gratacel Vela (les desgràcies mai no venen soles). Un detall que no per petit és fàcil de perdonar perquè és ben significatiu: va substituir l’amable banc que separava un club nàutic, ¡visca els iots!, de la zona de vianants del passeig de Joan de Borbó per una hostil i antipàtica reixa, més alta que una persona, que impossibilita seure-hi per llegir o descansar, que les criatures la utilitzin per adquirir equilibri, i tantes altres coses que abans hi feien.

A empentes i rodolons, Ada Colau ha emprès, i és un cas únic, algunes polítiques per deixar d’afavorir els cotxes i començar a intentar reduir la contaminació.

¿Ho fa tot bé Colau? No pas. Es dona el cas, per exemple, que en una promoció municipal d’habitatges amb tots els ets i uts medioambientals, cada pis té un aparell d’aire condicionat, cosa ben poc ecològica. La "raó" per decidir-ho així va ser perquè "és el que la gent vol". Encara em dol que quan es va admetre la querella contra Dolors Miquel per la lectura del meravellós poema Mare nostra en l’entrega dels Premis Ciutat de Barcelona del 2016, Colau abandonés la poeta a la seva dissort perquè quan Alberto Fernández Díaz (¡vaja tipejo!) va anar al seu despatx a parlar-hi, veient «aquell pobre polític» tan desmillorat, dolgut i trist, Colau va decidir demanar perdó públicament per la lectura del poema. ¡Mare meva! Té a veure, és clar, amb la llei mordassa. Suposo que se’n penedeix. L’oposició no l’ha criticada per cap de les dues coses, ¡ca!

No és perfecta, no, però cal recordar que està cosida a plets carregats dels meus baixos instints i les més altes rendes. És insultada per ser dona i vilipendiada per no pertànyer a cap de les tres-centes famílies, calumniada pels pisos que segons la brama es compra a Sarrià o a Sant Gervasi. ¿Com s’atreveix a presentar-se a l’alcaldia una dona més aviat pobra, segons els criteris de la burgesia catalana, i a més amb la intenció de guanyar?

La critiquen molt per la neteja. Hi ha llocs del Raval en què netegen dos cops al dia, però la neteja ha de lidiar amb una part de la població (en tots els barris) que té la peregrina idea que si paga impostos té "dret", per exemple, a tirar el rebut del caixer automàtic a terra encara que hi hagi una paperera a vint metres, a llençar-hi les restes de l’entrepà o una bossa de plàstic que ja no necessiten, a deixar l’ampolla buida a la parada de l’autobús, etc.; com si fos el mateix que pagar uns diners per anar una estona en uns autos de xoc, posem per cas. ¿Què tindrà a veure pagar impostos amb la incondícia?

Comprovem si la pol.lució ha baixat a Barcelona, si hi circulen menys cotxes (sí, n’hi ha menys), si s’han pacificat els entorns de les escoles, si els pisos turístics tenen menys facilitats (tot i que encara en tenen massa). Si es fan actuacions a barris desfavorits i pobres. Comparem els serveis i recursos socials de Barcelona i els diners que s’hi esmercen amb els que hi dedicava l’últim alcalde. No hi ha color.

Però no plou. ¡Mecatxis la Colau!