Bella dorment, desperta!

                                     Aquest article també està disponible en castellà

El llibre Bella durmiente despierta. El malestar de no ser consciente és un recull d’assaigs que, en paraules de la seva autora, la psicòloga clínica, psicoterapeuta i feminista Regina Bayo-Borràs Falcón, tracten «sobre el preu psíquic de les dones quan no estan despertes, és a dir, quan no són conscients de si mateixes». De manera que el fil conductor de les anàlisis assagístiques que configuren el llibre és el patiment o el dolor psíquic de les dones, tant des del punt de vista individual com grupal. Però, com explicaré després, no només tracta d’això, tot i que ja fora prou.

Comencem dient que l’autora ha tingut l’encert d’agrupar els textos en quatre grans blocs: I. Turbulències adolescents (5 articles); II. Dolor, depressió i violència ( 4articles); III. Maternitat n’hi ha més d’una (3 articles); IV. Malestar emocional (3 articles). En total, 235 esplèndides pàgines d’intel·lecte i cultura, que, sens dubte, són motors necessaris per poder avançar en justícia social entre els grups socials i per raó de gènere; això és el que hi trobarem, reflexions, judici, experiència, que l’autora ha anat adquirint —dispensant, prodigant i regalant— al llarg del seu extens i fructífer treball com a psicòloga clínica i psicoterapeuta, tant en la consulta privada com en el servei públic, amb l’objectiu d’arrencar les dones de la marginació i de l’alienació de si mateixes; per tal ressuscitar-les, en paraules de Cànovas Sau (2022), de les seves morts psicològiques.

Un to seriós perfectament articulat i anivellat, en molts moments també distés, no pas per fer més «amable» la lectura sinó perquè l’acte de desdramatitzar situacions i emocions té un vessant enormement sanador. Desdramatitzar també és feina de la psicoteràpia; no vol dir frivolitzar ni desentendre’s, en tot cas vol dir transmetre fortalesa, fer possible una sortida emocional a aquell o aquella que es troba atrapat en una cruïlla de patiment i d’estancament subjectiu. Oferir-li la mà perquè pugui reposar a les espatlles de qui l’està interpel·lant i escoltant. Aquest és potser un dels aspectes a ressaltar de l’escriptura de Regina Bayo-Borràs, la serenor que transmet. Es passeja pel text dels articles amb una mena de plàcida tranquil·litat que crida l’atenció però que, coneixent-la, ho entens de seguida. És sindèresi. És enteniment, seny, sap el que té entre mans, ho té ben subjectat.

Tant la consulta privada com l’atenció psicològica grupal de dones —en tallers, trobades, associacions diverses— sovint es perfilen com laboratoris idonis per als professionals psicoterapeutes. He comentat que l’activitat professional de l’autora és aixecar les dones del malestar i les malalties psíquiques, que massa sovint deriven en afeccions físiques d’índole diversa. Són elles, és clar, les que faran el treball de remuntar-se però ella, la Regina, las haurà conduit. Una feina meticulosa que també, en un bucle, li reverteix vestint-la de coneixements —obtinguts de l’observació i l’escolta— i proveir-se de pràctiques psicològiques. Perquè, evidentment, aquest és l’objectiu d’aquest treball d’exfoliació emocional i cognitiu —individual en la consulta o col·lectiu en les xarxes de suport grupal— : que cali en les dones que busquen ajuda per fer cara al malestar personal que senten, perquè estan angoixades o senzillament emmalaltides. A fi de que menystingudes, maltractades, violentades, retrobin serenor i el seu centre d’equilibri personal. El camí per superar l’estrès posttraumàtic de pallisses aleatòries o d’haver estat violades, algunes de forma recurrent.

Val a dir que la ferma permanència de Regina Bayo-Borràs al feminisme sumada al seu ampli bagatge de coneixements li permeten transcendir el divan i fer incursions reflexives a diverses situacions socials de comunicació i convivència grupal entre homes i dones, unes incursions profundes presents en molts dels articles i que són d’allò més nodridores.

Em centraré en les dinàmiques conflictives de les adolescents en relació amb l’omnipresència avui dia de la diversitat de xarxes socials (Twitter Facebook, sobretot Instagram, etc. etc.). En el meu article El narcicismo en las redes sociales y el género (Viladot, 2022) explico que fonts de procedència diversa ens indiquen que les xarxes socials sovint tenen un impacte negatiu en les dones, fins i tot en els seus propis nivells de narcisisme i comportaments relacionats. Les noies les utilitzen més que els nois: el 43% de les noies de 15 anys passen connectades com a mínim una hora al dia; pel que fa als nois, el percentatge se situa en el 31% (The Social Media Family, 2021). També declaren nivells més baixos de felicitat i més dificultats socials i emocionals que els nois a mesura que van creixent. Tendeixen més a comparar-se amb altres noies que els nois amb altres nois i això té efectes negatius diferencials entre ells i elles. 

També explico que la comparació social que estableixen les noies entre elles es veu reforçada i, sobretot, fomentada en les xarxes socials amb els efectes negatius que se’n deriven. Teories de psicologia social —la teoria de la justificació del sistema, la teoria de la competitivitat social i altres— expliquen els motius pels quals els grups subordinats es comparen i competeixen més entre ells en comptes d’ajudar-se. El fet és que les dones configuren un grup social devaluat —el patriarcat les devalua per mitjà dels sexismes benvolent i hostil— i les dinàmiques comparatives i competitives que es manifesten entre elles es posen sobretot en evidència en les personalitats narcisistes vulnerables, mancades d’autoestima i necessitades de reconeixement. 

Les investigacions demostren que les auto-presentacions de moltes adolescents i noies joves en les xarxes socials estan directament relacionades amb la necessitat de publicar selfies, sobretot en les narcisistes «vulnerables», les quals es veuen empeses a manifestacions cada cop més sexualitzades per a percebre’s acceptades i, per tant, socialment estimades. El reforç principal d’aquestes conductes són els likes que reben. Per aquestes noies (moltes d’elles adolescents), rebre molts likes és un esperó molt potent que dona ales a un narcisisme cada cop més agressiu. 

Però no rebre likes o cors o rebre’n pocs pot ser igual de dolent per a aquest grup de narcisistes «vulnerables», ja que les empeny a un increment temporal del nivell d'activitat, un fenomen que els psicòlegs socials coneixem molt bé, atesos els experiments realitzats al laboratori amb animals. També significa un seguit d'impactes negatius en la fisiologia i el sistema immunitari d’aquestes noies, conseqüència de l'acció de les hormones de l'estrès, un efecte conegut de l'addicció a Internet. L’atac que representa a l’autoestima, la ràbia i l’angoixa que senten les persones narcisistes quan no obtenen l'aprovació social cobejada comporta que augmentin l'activitat de publicació i les conductes cibernètiques agressives per engrandir-se i protegir-se a si mateixes.

Estic d’acord amb Bayo-Borràs quan diu que ens convé educar la població —especialment la cohort dels i de les joves—en el desenvolupament d’una mirada crítica i reflexiva a tot allò que les persones mostren en les xarxes socials. És important transmetre’ls que les imatges que veuen representen un ideal que s’ajusta molt poc a la realitat. Que, de fet, aquests ideals tenen a veure amb expressions de narcisisme patològic.

En qualsevol cas, la majoria de les dificultats amb les quals han ensopegat les dones, ja sigui en la seva vida familiar, social o laboral, les dinàmiques relacionals de subjugació, els assetjaments i maltractaments, la manca d’autoafirmació, d’autoconfiança, d’autoestima i les dificultats per prendre consciència d’allò que encara avui dia les aliena i de la manera de lluitar-hi i capgirar-ho, tenen a veure amb l’ofegament provocat per les ideologies sexistes: la moral de l’època, els rols socials prescriptius i estereotips per raó de gènere, que són dictats pel masclisme del patriarcat (Viladot i Steffens, 2016). Regina Bayo-Borràs vol apartar les dones de la foscor de la ignorància psíquica, vol que prenguin consciència d’aquests paranys, de l’enganyifa que signifiquen, que agafin les regnes de les seves pròpies vides.

Treballar en l’àmbit de les dones comporta entendre que la seva salut mental (i, és clar, també la dels homes) està emmetzinada pels condicionants estructurals i psicosociològics de la cultura hetero-patriarcal que les constreny des de temps immemorials. D’aquí la importància de que la Regina Bayo-Borràs sigui, a més de psicoterapeuta, una feminista de soca-rel des d’aquells primers vestigis feministes dels anys setanta, època en què va conèixer la seva estimada Victòria Sau a les aules de la Universitat de Barcelona. Conspiraven, construïen contextos feministes, com tantes altres dones que hem viscut l’esclat d’aquells anys revolucionaris. Tot això ens ho explica en la Introducció, on queda, a més, palesa la seva extraordinària trajectòria professional. De fa anys, Regina Bayo-Borràs és, entre moltes altres distincions, presidenta de la Comissió de Psicoanàlisi del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), España. Un puntal important del col·legi, la qual cosa demostra la qualitat amb la què recolza la tasca col·legial.

Les problemàtiques psicofísiques que arrosseguen moltes dones —nenes, noies adolescents o dones adultes i velles— no poden ser escoltades exclusivament com històries personals sinó que s’han d’aprehendre emmarcades en els valors de la cultura hetero patriarcal, uns valors que continuen persistint en els temps que els hi ha tocat viure. S’han de tenir en compte no només les normes de gènere que, en general, condueixen les dinàmiques de convivència —familiar, laboral, social— entre els dos gèneres en els països on aquestes dones habiten sinó també la dels països de llur procedència familiar (per a una extensa anàlisi dels conceptes psicosocials dels rols de gènere, valors, normes i estereotips de gènere vegeu Steffens & Viladot, 2015; Viladot & Steffens, 2016).

Permeteu-me algunes apreciacions més que, sens dubte, seran incompletes. Difícilment podria abastar en aquest text la complexitat de les trobades relacionals entre els gèneres en intersecció amb els diferents referents culturals i ideologies sexistes de cada país. Tampoc no és pas el propòsit d’aquesta article.

Com sabem molt bé, les ideologies sexistes dels països configuren mosaics diferents d’estereotips i rols de gènere, prescrits pels valors que els sustenten. Es clar que aquest mosaic de valors, normes i estereotips, també és manifesta desigual quan tenim en compte les classes socials i culturals d’un país o les cohorts d’edat. En qualsevol cas, els moviments migratoris cap a terres miratge amb democràcies més o menys assentades fa que, d’un temps ençà, convisquin imaginaris molt diferents (a cops, abismalment diferents) pel que fa a les concepcions sobre la igualtat entre homes i dones. Això pot significar que homes d’aquestes nouvingudes migracions sentin amenaçada la seva preeminència masculina; allò que l’antropòleg Hofstede anomena «distància de poder» podria quedar alterat i, alhora les convivències amb les dones, prescrites d’antuvi pel masclisme, definit i sorgit, no podria ser d´una altre manera, de les normes del patriarcat.

La «distància de poder» (alta versus baixa) és una mesura de la desigualtat que existeix i que és acceptada per les persones amb o sense poder. De manera que no és estrany que alguns homes percebin en perill la seva identitat masculina, bastida en les immemorials concepcions masclistes de dominància; hem de tenir en compte que en determinats països la «distància de poder» dels homes sobre les dones és vigilada amb molta duresa. Elles no poden escurçar aquesta distància ni un mil·límetre sense exposar-se a ser extremadament castigades. Pensem, per exemple, en la brutal repressió que pateixen les afganeses amb els talibans al poder. O les dones d’Iran. Països regits per cognicions —d’homes i dones fèrriament masclistes, justificades en nom de religions o en nom del parany del determinisme, propi de l’essencialisme biològic. I encara pitjor, són cognicions mantingudes per moltes dones que volen alliberar-se del jou masclista però que estan atrapades en el «relativisme cultural» o en la necessitat dels humans de «distintivitat» individual i grupal, i ja no diguem quan aquesta necessitat de «distintivitat» es creu amenaçada per la penetració imparable de valors occidentals (vegeu Viladot, 2011; 2012).

De manera que, quan es barregen mentalitats forjades en distints contextos psicosocials, es poden crear disrupcions en la estabilitat del poder dels homes sobre les dones; la qual cosa fa que el gènere masculí actuï a la defensiva davant l’amenaça que percep (Viladot, 2017). Val a dir que la «distància de poder» és notablement petita en els països amb democràcies robustes; democràcia i masclisme tenen un correlació negativa (per una comprensió més completa dels temes vegeu Viladot, 2012; també Steffens, Viladot & Scheifele, 2019). I el pedigrí democràtic d’un país —el funcionament democràtic dels països— té molt a veure amb la cultura assolida pels seus ciutadans i ciutadanes. Perquè amb cultura, entesa com la capacitat crítica i de discerniment, la ciutadania deixaria de ser tan manipulable i desapareixerien moltes de les aberracions que tenallen el món. Els països amb veritable vocació demòcrata haurien de definir, encara més del que ho fan, objectius en aquest sentit, sobretot adreçats a la cohort dels i les joves.

Bé, res més. Us commino ferventment a llegir La bella dorment. El malestar de no ser conscient, un llibre que, després d’assaborir-lo amb lentitud (vinyetes incloses de la magnífica Diana Raznovich), no s’ha de desar en l’oblit de la lleixa de la biblioteca, sinó que ha d’estar sempre a l’abast, a la taula del despatx, a la tauleta de nit, per poder-lo utilitzar com una eina de consulta i per sacsejar-nos si mai ens oblidem de qui som. L’enhorabona a Gemma Cànovas Sau (Psicòloga Clínica, Psicoterapeuta, Psicoanalista) pel Pròleg, reeixit amb dianes encertadíssimes sobre el llibre. L’enhorabona a l’ Editorial feminista digital Victòria Sau per fer-lo possible i per la curosa edició. L’enhorabona a Lola G. Luna per impulsar-la i dirigir-la amb tant discerniment, cosa que queda ben palesa amb la publicació de llibres com el que ens ocupa i que ens incita a despertar-nos, a desprendre’ns d’allò que ens ofega, a prendre consciència del propi «jo», a anteposar la pròpia individualitat —sense oblidar el grup, la col·lectivitat—; a adonar-nos de que els malestars psíquics i sentiments d’alienació de les dones tenen profundes arrels en perverses dominàncies d’altri.

I, ara sí, acabo amb uns paràgrafs extrets de La bella dorment. L’autora ens diu el següent (pàg. 19):

“Con el feminismo del siglo XX y XXI ha llegado la hora de revisar (también) la mitología que los cuentos de hadas tradicionales hacen de la condición femenina. La virgen e ingenua caperucita roja ha cambiado el color de su capucha, y se ha vestido toda de violeta para demostrar que no quiere seguir siendo exclusivamente objeto de uso y abuso de varones excitados y desaprensivos.

Igualmente, Bella Durmiente está despertando de un letargo inmemorial. El despertar de la conciencia feminista pasa, en primer lugar, por tener conciencia de sí misma como sujeto de deseos y derechos, también por tomar las riendas de la propia vida, más allá de tener una habitación propia. Diría que el despertar de la conciencia feminista es hacerse consciente del malestar que ha permanecido dormido durante siglos y de las propias capacidades para desplegar una vida bien despierta.”

Com va dir António Machado en el discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de la Llengua «Alguns sentiments (canvio «sentiments» per «valors») perduren a través dels segles, però no per això han d’ésser eterns.»