'Victus' i el pensament únic

Aquest article també està disponible en castellà.

A començament de setembre, l'ambaixador espanyol a Holanda va cancel.lar, anul.lar, prohibir, postposar..., la presentació del llibre Victus. Barcelona 1714 de l'escriptor Albert Sánchez Piñol que s'havia de celebrar a la seu de l'Institut Cervantes d'Utrecht. L'explicació de les raons d'aquesta decisió són ridícules; per exemple, que ho desaconsellaven "circunstancias actuales de gran sensibilidad". Però sobta encara més que tota una vicepresidenta de govern digués que la decisió de postposar la presentació fos perquè s'estaven fent presentacions massa seguides del llibre.

Per partida doble, en primer lloc, perquè és ben sabut que les campanyes de promoció, i més quan són lluny de casa, fan que, per optimitzar el viatge i reduir despeses, les presentacions siguin seguides, seguides; en segon lloc, perquè no és habitual que una vicepresidenta de govern (que prou responsabilitats i feina deu tenir a més de la tasca de conciliar) vetlli per minúcies tan menudes com si les presentacions d'un llibre s'amunteguen o no. Més aviat sembla que sigui incumbència de l'editorial.

No menys perplexitat causen algunes de les declaracions del ministre d'Exteriors arran del cas. Va argumentar, diguem-ne, que la censura no era possible perquè tant Mariano Rajoy com ell mateix havien llegit la novel.la. És fa difícil creure que només prohibeixen presentacions de llibres que no han llegit personalment o, el que és el mateix, que si ells l'han llegit no es pot prohibir. Falla la relació causa-efecte. Justament haver-lo llegit pot ser la causa de no voler promocionar-lo.

De fet, l'argumentació cada cop va esdevenir més pintoresca perquè a continuació va recordar que Rajoy havia dit en una entrevista que era "un libro escrito en clave nacionalista pero muy interesante". (Sigui dit de passada, la frase no és coherent en boca d'un nacionalista que consent, per exemple, que la Cibeles sembli uns "cavallitos" a base d'envoltar-la de banderoles.) Es pot concloure, doncs, que només prohibiran llibres que no els han agradat o interessat personalment?

Com que ja fa molts anys que sóc dona, fa molt temps que em malfio de comentaris com: "és una dona però condueix molt bé" o "és feminista però molt intel.ligent", en els quals l'adversativa, a més de donar a entendre que els conceptes "nacionalista", "dona" o "feminista" són blasmables (o almenys dubtosos), sol desmentir l'elogi i et posa bruscament a lloc. Fixem-nos quin canvi si la traiem: "un libro escrito en clave nacionalista muy interesante". Potser aquest simple "però" explica tanta preocupació i l'extrem zel perquè les presentacions no s'acumulessin i el pobre autor del llibre no acabés esgotat a més d'obligat a repetir-se com un lloro.

La cosa es torna encara més interessant i peregrina si tenim en compte que el ministre Margallo (o Margalló, segons m'informa gent del País Valencià que es diu) va afegir: "Por lo tanto, si el presidente del Gobierno no tiene objeciones, yo, que también lo he leído, no tengo ninguna". No s'acaba de veure si no hi té cap objecció perquè també l'ha llegit o perquè el seu capo no en té.

Sembla, de tota manera, que és per la segona raó, atès que en un altre moment va manifestar: "Si al president del govern li sembla bé, excuso dir-li el que ens sembla a la resta dels ministres". I aquestes últimes declaracions pinten un panorama negre, negre, esfereïdor, perquè són més dignes de Corea del Nord que d'un estat democràtic. No sé si totes les i els ministres s'han hagut d'empassar la novel.la perquè el seu líder ho ha fet (o els n'excusa la lectura, que encara és pitjor), fumen gruixuts havans amb delectació, llegeixen amb fruïció el Marca o es fonen pel ciclisme.