Sprint a la piscina

Aquest article també està disponible en castellà.

La tònica dels últims Jocs Olímpics s'ha accentuat. I no tan sols pel que fa a l'Estat espanyol. En efecte, els cinc rècords mundials aconseguits a Barcelona han estat femenins, ni un de masculí, amb una actuació destacadíssima de Franklin, una nedadora ianqui a qui bona part de la premsa anomena pel nom de fonts -com si la conegués de tota la vida i tal com acostuma també a fer, contravenint els corresponents llibres d'estil, amb les catalanes Belmonte i Carbonell, per posar-ne només dos exemples-. Sorprèn també que les riallades de Franklin puguin espantar un comentarista, ja que la descriu d'aquesta peregrina manera: «La imponente mujer del rodete, ruborizada, se reía a carcajadas luciendo una intimidante hilera de dientes, antes de abandonar la piscina». De debò és rellevant com té el cabell, que es pentini amb una trossa? Por a una riallada?, paor a una sana dentadura? També és impressionant el subtítol: «Mireia Belmonte y las guerreras del waterpolo encumbran de nuevo al deporte femenino español tras unos campeonatos liderados por Missy y una gran generación de adolescentes». Guerreres, unes joves que juguen a pilota? Si les proeses les haguessin realitzat nois, es diria que «encimbellen l'esport masculí espanyol», o més aviat s'hauria dit que «encimbellen l'esport espanyol»? No és un detall trivial: pot induir a pensar que si les medalles les aconsegueixen dones és una victòria «només» femenina, parcial i no de tot el gènere humà, que tan sols seria general si les guanyessin homes. Tot i que també pot ser una manera de remarcar la bona collita de les esportistes; concedim-li el benefici del dubte.

Ja que parlem dels resultats espanyols, cal insistir que si als Jocs Olímpics de Londres la proporció de medalles va ser aclaparadorament femenina, onze de disset, a Barcelona la cosa s'ha concretat amb un dotze a zero.

De les moltes i variades discriminacions que han patit i pateixen les esportistes, recordaré només dues minúscules però reveladores anècdotes que narrava un dia la ciclista Dori Ruano: «Voy a poner un par de ejemplos. En Hamilton 2003 dieron de cenar un entrecot y arroz con leche a los hombres, y un filete empanado y fruta a las mujeres. A mí la Selección me da dos culottes y un pantalón largo para competir toda la temporada, mientras que a los chicos les dan eso o incluso algo más, sólo para correr un día en los Campeonatos». (I a ningú li ha caigut la cara de la vergonya; ningú se n'ha excusat mai.)

D'una banda, s'ha de destacar l'encomiable crida de la Selecció, ja abans de la crisi, a aprofitar i a sargir la roba (això sí, només pel que fa a les esportistes), lliga perfectament amb les desiguals despeses per a samarretes de tants i tants instituts de secundària segons si es tracta de vestir els equips femenins o els masculins; de l'altra, és notori el diferent, diguem-ne, criteri alimentós per a dones i homes, retrotrau (convoca i recorda), sens dubte, el que passava -potser encara passa- en algunes llars a l'hora d'alimentar filles i fills.

No crec que la solució sigui posar els esportistes a règim de carn arrebossada i pomes, però com després dels Jocs Olímpics de Londres, penso que no seria sobrer que les autoritats esportives fessin algun estudi econòmic que doni compte de quant ha costat cada medalla femenina i el que ha costat la selecció masculina, també estaria bé saber si la representació espanyola era equilibrada o si, com als últims Jocs, només una tercera part eren dones. No fos cas que la quota masculina fos tan exagerada com a Londres i haguéssim de concloure que les quotes només són mal vistes quan van a favor de les dones però no, en canvi, quan beneficien o promouen els homes.