Qui dia passa, confinament empeny
Aquest article també està disponible en castellà.
Quan fa molts anys vaig llegir aquesta sàvia reflexió de l’escriptora i crítica literària russa Lidiya Ginzburg (1902-1990) a propòsit de les inacabables i duríssimes cues —de vegades estèrils— que la població de la ciutat —dones i homes, però sobretot, dones— havia de fer per aconseguir el més bàsic durant el setge de Leningrad (1941-1944), va ser un bàlsam (la literatura ho sol ser) i vaig entendre de cop la impaciència que em provocava qualsevol espera no volguda, qualsevol parada imposada. Va ser una revelació; de vegades n’hi ha.
En aquell temps jo agafava força l’avió per qüestions de feina i recordo el malhumor durant les diverses i engavanyadores cues a les que obligava el fet de viatjar amb avió (que eren menys que ara i més benignes) o mentre esperava per embarcar. A més, arran d’una experiència que ara no ve el cas, sabia que als aeroports més val anar-hi amb un marge de temps folgat, i així ho feia.
Doncs bé, a partir de la lectura del magnífic i indispensable llibre de Ginzburg i especialment de l’anterior fragment, em vaig fer amiga de l’aeroport del Prat. Vaig decidir que l’espera fos «volguda». A l’aeroport vaig buscar llocs no molt transitats i fins i tot agradables (creguin-me, n’hi ha); si anava en el pont aeri (¡quins temps!), sabia on anar a agafar un diari (i encara que no hi anés, feia una excursió i allà l’anava a buscar, una altra tàctica). De vegades tenia exàmens per corregir; força cops podia acabar de preparar la conferència, la xerrada, la classe, a causa de la qual volava; i sempre, sempre, tenia el recurs de la lectura variada o d’escrivetejar. Vaig convertir l’espera a l’aeroport en una acció «voluntària». No diré que plaent, però gairebé.
No tenia molt de mèrit: era una situació transitòria i puntual, i no permanent com ara. Continuo la lectura escollida de Ginzburg i hi trobo el següent fragment.
Canviïn «cua» per «confinament» a casa per culpa del coronavirus i s’explicaran la incapacitat pròpia i de moltes altres persones de concentrar-se si han decidit fer una feina, endreçar un armari, fer neteja de papers, acabar un article, llegir, escriure un llibre..., durant aquests dies de reclusió a les llars, durant aquestes hores d’espera eterna.
No es martiritzin pensant que ara, ara que justament tenen tot el temps del món, no troben el moment de posar-s’hi. No hi insisteixo, no ho podria explicar millor que Ginzburg.
I si poden arreplegar el Diario del sitio de Leningrado, un llibre tan balsàmic com curull d’ensenyaments, facint-ho i preguntint-se per què no està considerat una obra cabdal sobre l’estudi de la condició humana, sobre l’anàlisi dels comportaments de les persones. Excel.leix en allò tan difícil que és amalgamar (com a mínim) una narració aguda i trepidant de la vida d’un grup humà viada de misèries i glòries, amb l’explicació d’un tros d’Història, amb un tractat de sociologia, amb nocions d’antropologia i de filosofia.
¿Només perquè es diu Lidiya i no, per exemple, Valeri o Vassili?, ¿per què (també) explica la diferent percepció de les cues segons siguis dona o home, i la diferent consideració sobre el temps i el dret al descans (i els drets en general) d’unes i altres?, ¿tan sols perquè és d’una autora?
