Que no ens agafi el toro: samarretes i sanfermins
Aquest article també està disponible en castellà
S'acosta ineluctable el 7 de juliol i val la pena recordar que el que més articles i fotos, o vídeos a Youtube, suscita és el gest que realitza una petitíssima minoria de dones —habitualment joves—, que consisteix a apujar-se la samarreta convenientment muntades a collibè d'un mosso. A partir d'aquest moment és més que possible que siguin magrejades a consciència i ruixades amb alcohol.
Aquesta manera de procedir que es repeteix des de fa alguns anys i que, insisteixo, no és massiva —ni tan sols autòctona, sembla que procedeix d'Austràlia—, ha estat elevada per les xarxes a fenomen viral. Els mitjans de comunicació en general, en un intent de no perdre pistonada, s'autoimposen l'obligació d'esbombar-la amb tanta profusió que de vegades fa la sensació que és l'única cosa que passa durant els sanfermins.
Abans que ens agafi el toro, serà pertinent consignar en primer lloc que apujar-se o treure's una samarreta és un acte que no agredeix ningú, ni en general ni en concret, però en canvi que algú ho aprofiti per fotre mà a la dona que ho realitza sí que és un exercici de violència; d'una agressió que no té excusa. Ensenyar no és sinònim de provocar ni tampoc de consentir. Aquest abús és perfectament denunciable davant la policia i condemnable tant per persones que participen a la festa com per les institucions.
És un lloc comú argüir que la festa i l'alcohol, el rebombori i la disbauxa que comporten, dilueixen la responsabilitat tant individual com col·lectiva i aquest clima d'impunitat tendeix a reforçar l'home, els homes que perpetren agressions, això, però, no lleva ni un gram de gravetat a l'agressió. Cal recordar, a més, que en moments de descontrol es realitza el que es té interioritzat, el que està a flor de pell; així, no es cometen altres tipus de violència, per exemple, profanar esglésies o cremar cotxes.
Hi ha dones que ensenyen els pits per pur afany de transgressió. En aquest sentit, seria un acte semblant al costum, habitualment masculí, d'abaixar-se els pantalons i ensenyar el cul; en nombroses ocasions, remenant-lo.
En els últims sanfermins es van poder veure a la premsa local nombroses fotos d'un molsut i barbut ciutadà que corria els sanfermins en calçotets com a única vestimenta i després esmorzava abillat d'aquesta guisa. Ningú va presentar aquest fet com una gran provocació ni que l'home anés només amb un tapaculs va ser pàbul i estímul perquè les dones comencessin a toquetejar-lo. És a dir, en un cas així, cap dona o dones creuen tenir cap dret per abraonar-se sobre els protagonistes i ficar-los mà. Si apliquem, doncs, la regla de la inversió es veurà que és un clar cas d'assetjament sense pal·liatius. D'altra banda, que a un home li pugui passar pel cap que quan una dona ensenya una determinada part del seu cos té dret a magrejar-la no miniminitza ni atenua aquesta agressió.
El 2016, és a dir, en les últimes festes de Sant Fermí, quan s'informava de la campanya municipal contra les agressions sexistes, algunes cadenes televisives van posar de fons imatges del Chupinazo de l'any 2013 amb les publicitades dones mostrant el pit i homes agredint-les, sense informar que eren imatges d'arxiu, cosa que induïa a pensar que l'agressió es fa indefectiblement durant tots els dies de les festes cada any.
Encara hi ha més. Se sap que tant la premsa com les televisions rebutgen fotos i vídeos de dones que s'apugen la samarreta si a continuació no són tocades i agredides. Realment aquesta manera de fer no és tan sols una prova de la morbositat que alimenten els mitjans, sinó també una incitació a agredir les dones que ho fan, una manera de forçar-ho i reforçar-ho.
Potser els mitjans haurien d'acostar-se a les protagonistes i parlar-hi. Això obligaria a mirar-les a la cara, als ulls, i no necessàriament i compulsiva als pits; una manera estupenda d'adonar-se que hi ha dona més enllà de pits i mugrons.
Si es té en compte que molt poques vegades les dones són vistes com a protagonistes ni ocupen el centre de les notícies i encara menys se'ls dona la paraula, començar a interessar-s'hi, que puguin explicar per què ho fan, parlar de les seves raons i de com reben i viuen les agressions seria un gran avenç. Un pas necessari per començar a obrir un debat lluny del sensacionalisme i de la morbositat, oposat, doncs, a aquest combat que no s'atura que són les agressions sexistes.
