Per qui repiquen les campanes
Aquest article també està disponible en castellà.
Com aquesta tarda fa un any, quan ens hem llevat ja planava la remor dels helicòpters sobre la ciutat.
Surto al carrer i hi ha la gent habitual de mitjans d'agost a Barcelona. Baixo per la rambla de Catalunya i em creuo sobretot amb turistes, la major part no fa cara de saber que avui fa un any just de l'atemptat de les Rambles.
Arribo a la plaça de Catalunya. Molta policia, moltes barreres, un muntatge considerable al centre. Poca gent. Cares serioses, contingudes, preocupades. Un discret control de bosses per entrar-hi. A la banda de dalt, hi destaca la pancarta que no dona la benvinguda al rei, amb el monarca cap per avall seguint la tradició de Xàtiva, atès que un altre Felip (l'anterior, el V) la va fer incendiar tres vegades i cap borbó se n'ha disculpat mai. (¿En què devien estar pensant quan van batejar l'actual amb un nom de tan amarg record, tan connotat?)
Pel que jo he pogut veure (soc bastant baixa), l'independentisme i el sobiranisme s'han captingut: alguns llaços grocs al pit, de vegades acompanyats d'un de negre i poca cosa més. No és que no hi hagués cap estelada, és que tampoc no hi havia ni una sola bandera catalana. Bé, sí, una, en el revers d'una d'espanyola, exponent del nacionalisme espanyolista moderat. No era la tònica de l'espanyolisme que, contràriament al sobiranisme i a l'independentisme, hi ha anat amb ensenyes de tot tipus: moltes banderes, banderoles, mocadors al cap a tall de cachirulos aragonesos, barrets amb la bandera, paraigua, ventalls.
Semblava que de bon matí mentre esmorzaven xocolata amb xurros, o potser més aviat porres, els i les haguessin arengat. Més que tristesa, supuraven mal humor, molt mal humor. Molta excitació. No els agradava res gens. Quan ha començat a parlar la periodista Gemma Nierga, gairebé l'han xiulada. Trobaven que l'ús del català era insultant. No els ha agradat gens que el fragment escollit per honorar les víctimes fos, cito literalment, «d'un estranger». Eren les quatres línies del filòsof John Donne que acaben així:
S'han llegit en totes les llengües de les víctimes que hi va haver en l'atemptat i els ha semblat fatal que primer es diguessin en català. També que l'última fos el castellà. Potser si el català hagués estat l'última també els hauria semblat malament.
Faig cua per sortir. La gent s'ho agafa amb força paciència. Baixo Rambles avall. Força gent, sobretot quan arribo al mosaic del Pla de l'Os, al paviment que Joan Miró (juntament amb Joan Gardy-Artigas) va crear per donar la benvinguda a la ciutat, especialment a la gent que hi arriba per mar, i que és el punt on es va aturar la camioneta terrorista.
Continuo baixant. En aquest dia calorós i humit, hi passeja, tal com cal, molta, molta gent. Com més avall, més cares de no saber què es commemora avui. Arribo al final. A la dreta albiro els arbres de les gòtiques i fresques Drassanes i el Centre d'Art Santa Mònica; davant per davant tinc la columna de Colom que assenyala amb l'índex les Amèriques; l'olor de mar em fa pessigolles al nas; a l'esquerra un discret palau. Un cop més penso que m'he perdut el plaer de ser turista a Barcelona: arribar-hi un bon dia i descobrir-ne els prodigis. M'aconsolo pensant que hi he nascut i tinc la sort de viure-hi. Entro al metro. Va bé, ve amb la regularitat habitual. Als panells lluminosos, a més d'informar de la freqüència de pas i de l'hora, hi surt el missatge «Barcelona, ciutat de pau» en totes les llengües de les víctimes. I sí, el català hi té un ús preferent. ¿On, si no, hauria de predominar?
Ja a casa, sento el brogit d'algun helicòpter i sobretot els trons que anuncien la tempesta. Tant de bo un aiguat purificador esbandeixi Barcelona i se n'endugui la malastrugança. (Així ha sigut.)
NB Algú hauria de dir als serveis informatius de la Sexta que les comitives de familiars de les víctimes i de la classe política no pujaven per la rambla de Catalunya. La rambla de Catalunya comença al costat de dalt de la plaça de Catalunya i va amunt, no cap al mar. La comitiva ha pujat cap a la plaça de Catalunya des del mosaic de Joan Miró —on s'han aturat a fer l'ofrena floral—, primer per la rambla dels Caputxins (pel convent), després per la rambla de les Flors o de Sant Josep (per les floristes i el convent de Sant Josep), ha continuat per la dels Estudis (per la Universitat que Felip V va suprimir i, venjatiu, va convertir en caserna) i ha acabat a la de Canaletes (per la font). O si no es volen complicar la vida: per les Rambles o la Rambla.
És com si algú confongués el passeig del Prado amb el de les Delicias. Potser no és molt important però fa mal efecte. Especialment en un servei informatiu.
