Mínim comú denominador
Aquest article també està disponible en castellà.
Tant se val per on comencem, si per la política o per la justícia.
Si triem la política, per no anar gaire lluny i parlar només de canvis que semblaven clars o almenys possibles, podem començar per recordar la dura i amarga desfeta de Hillary Clinton el 2016. Probablement hi van intervenir un munt de factors —per exemple, se la va criticar molt perquè es maquillava i pentinava en excés; estic gairebé segura que si no ho hagués fet, ara se la criticaria per haver negligit aquest aspecte, al qual, per cert, Donald Trump, encara que no se'n parli, tantes hores dedicava—. Del que no hi ha dubte és que el detall que el seu oponent fos un home hi va pesar, fins i tot a Trump el va afavorir ser un agressor.
Recordem d'altres polítiques que han tingut la glòria a tocar. Carme Chacón se'n va anar a dormir segura de la victòria, però aquella mateixa nit el patriarcat sempre diligent va anar habitació per habitació del mateix hotel on era ella i va capgirar per la mínima expressió la votació a favor d'un Alfredo Pérez Rubalcaba amb força més pecats que ella.
Soraya Sáenz de Santamaría va guanyar la votació popular, però quan va arribar l'hora de l'autèntic compromís, la va vèncer un polític clarament inferior des de tots els punts de vista, Pablo Casado. No cal comparar-ne els currículums o les maneres d'aconseguir llicenciatures i màsters. Es va preferir un trampós, un frau, a una brillant carrera, oposicions incloses. Després de sentir Casado dir que els cadàvers que es podreixen encara a les cunetes de les carreteres són un detall passat de moda i que no importa a ningú, el que pensa del dret al propi cos de les dones o de la gent refugiada, es pot afirmar sense dubtar que és molt més carcamal i retrògrad que Santamaría.
¡Que fàcil que és agafar mania a les dones! Sempre em sobta que homes, però també dones, tinguin molta més tírria a Dolores de Cospedal o a Esperanza Aguirre, que no pas, posem per cas, a José María Aznar, Alberto Ruiz-Gallardón, Federico Trillo o Rafael Hernando. Que considerin més nefasta com a política Santamaría que Mariano Rajoy, quan qui decidia les polítiques sempre era ell, que per això era el president. ¿Per què irriten sempre més les dones? Hi hauríem de dedicar una estona a pensar-hi.
Si anem a la llei i també només tenint en compte casos recents, quina trompada, quin cop no va ser la sentència sobre La Manada. Més per la decisió de la jutgessa Raquel Fernandino i del seu col.lega José Francisco Cobo, que per l'atzagaiada del vot particular del misogin jutge Ricardo Javier González. ¿Si aquella terrible i abjecta agressió no va ser una violació, plena a més a més d'agreujants, què ho serà?
Arribem al cas del ja membre del Tribunal Suprem ianqui Brett Kavanaugh. La professora Christine Blasey Ford —un cop més l'agredida— va ser qui va haver de deixar-ho tot i fugir a més de 5.000 kilómetros per refer-se i refer la seva vida; mentrestant, l'agressor va emprendre una carrera plena d'èxits a Washington. Malgrat el dolor i el perill i el molt que s'hi jugava, Ford va decidir exposar-se per sempre més. El seu testimoni és una lliçó d'integritat i valentia però no (li) ha servit de res. Això sí, ha deixat ben clar que la causa de no donar crèdit a les dones, fins ara atribuïda freqüentment al fet que no se saben explicar, es contradiuen, són emotives o ploren, no pot ser més falsa. El brètol de Kavanaugh va alternar la fatxenderia més insultant i prepotent (fins al punt que n'ha hagut de demanar perdó) i fer el ploricó i no tan sols no li ha passat factura sinó que se l'ha considerat més creïble.
Fa anys, segles, que ho sabem. ¿O és que no va ser un testimoni ple de dignitat, de coratge i de seny el de la professora i advocada Anita Faye Hill quan el 1991 va denunciar l'encalçament sexual de Clarence Thomas proposat per George Bush pare per al Suprem? És oportú recordar que va declarar davant d'un autèntic tribunal compost únicament per homes (un cop més, la part pel tot) i també que el capitanejava Joe Biden, vicepresident demòcrata (2009-2017) de Barack Obama, que el va condecorar amb la Medalla Presidencial de la Llibertat, la més alta condecoració civil dels EUA; paral.lelament, Biden s'arrossega de plató en plató ploriquejant i dient que deu una disculpa a Hill (que no se sap si ha fet arribar a la interessada). Per si algun vot republicà a favor de Kavanaugh fallava, un senador demòcrata (un altre Joe), Joe Manchin, es va afanyar a declarar que hi votaria a favor. I és que hi ha poques coses tan indestructibles, perverses i nocives com les fràtries.
S'ha consumat el somni daurat del Partit Republicà i de l'ultracatolicisme: tenir una Cort Suprema escorada a la dreta extrema que durarà dècades; Thomas i Kavanaugh hi seuen olímpicament. Fins i tot s'espera que això esperoni el pitjor vot trumpista a les eleccions del novembre que ve (a Brasil acaba de guanyar la primera volta, i amb gran majoria, un xenòfob, racista i misogin que com més ho mostra, més vots treu i al qual l'establishment no fa cap fàstic).
Si per tancar el cicle tornem a la política, es pot recordar que durant els setanta-tres anys d'existència de la ONU (1945), ha tingut exclusivament nou secretaris generals, entre ells un de tan dubtós, per no dir sinistre, com Kurt Waldheim.
El penúltim, Ban Ki-moon, dies abans de plegar va afirmar que creia que havia de ser una dona qui el reemplacés. És possible que l'actual, António Guterres, pensi el mateix. I el següent.
