L’estiu als poblets

Aquest article també està disponible en castellà.

Estrany estiu, sense viatges llargs ni llunyans, sense avions; el coronavirus permanentment a l’aguait, sempre a punt d’anul.lar o canviar els plans.

Ha estat un luxe estiuejar prop de casa, passejar per trossos de Castelló, pel Matarranya, per una franja de l’Aragó, llepar les dues bandes dels majestuosos Ports, jugar a passar fronteres a cada instant. I tot: paisatge, aigües, llengua, tan iguals a banda i banda. 

¡Quina llàstima que els governs d’Aragó i Catalunya no es posessin d’acord, que no es coordinessin, quan el coronavirus —a més de la misèria— es va rabejar amb els treballadors i treballadores del camp a banda i banda! L’hospital de Cerdanya, l’únic centre de salut transfronterer d’Europa, que cuida la salut de la població de la Cerdanya i El Capcir (comarca catalana sota administració francesa), hauria de ser una guia i un exemple. No es tracta de centralitzar sinó justament del contrari: de col.laborar i de compartir, de fer que les fronteres siguin ponts.

Diria que he viatjat per la Corona d’Aragó; només hi he trobat a faltar algun trosset d’illa. A Peníscola, submergir-se, transitar a braçades pel Mediterrani. Peníscola, prop dels Maestrats; Sant Mateu i l’ermita renaixentista de la Mare de Déu dels Àngels del segle xvii, al cim de la muntanya homònima, en poden ser emblemes.   

Terra de contrastos. De Peníscola es pot anar el mateix dia a l’abjecte aeroport de Castelló i al bell i variat espectacle de les grandíssimes pintures del poble de Fanzara (i encara acabar a Ares o a Cervera del Maestre). 

A la rotonda d’entrada del presumpte aeròdrom han erigit un horrorós i insultant monument-homenatge (va tenir un sobrecost de 127.000 euros) al delinqüent Carlos Fabra, expresident de la Diputació provincial. L’escultura, per dir-ne d’alguna manera, presenta quatre cares del corrupte membre del PP; com si s’emmirallés en el temple de Bayon a Angkor Thom, però en comptes de quatre cares somrients i serenes (símbol de la compassió budista) orientades als quatre punts cardinals, mostra quatre del rostres més sinistres del personatge. Una profanació. Un avió d’acer inoxidable que s’estavella al cap de Fabra remata l’engendro, potser per compensar els avions que no aterren ni s’enlairen a l’aeroport.

Sort que passat Onda i una mica més enllà de l’ermita del Santíssim Salvador, s’arriba a la pau i a la bellesa de Fanzara, un poble de la comarca de l’Alt Millars que s’ha espavilat i ha aconseguit convertir-se en un referent de l’art del carrer. A les façanes del poble hi ha una cinquantena d’intervencions del que s’anomena Museu Inacabat d’Art Urbà (MIAU). Per calor que hi faci, la visita és una meravella.

Al Matarranya costa saber a quin país ets. Ara ets a l’Aragó; ara, a Catalunya. Tant li fa. No canvia res, ni tan sols la llengua. El sonor xapurriau cada cop s’hi parla més i amb més dignitat. El nom de la variant és discutible, però ja se sap que una es pot autodenominar «camionera» o el que li vingui més de gust, que mai —si és una autoatribució— no serà un insult. Una pintada a Valderrobles (o Vall-de-roures) reivindicava la llengua.

Quin goig els banys al matí o a la tarda, ja fos en un assut (hi ha «assuts» a banda i banda: a Lledó o a Beseit, per exemple) o en un toll, que és com en xapurriau denominen les abundants i fresques «pozas». Les excursions a naixements de rius, caminar —injectant-te’l en vena— per un Mediterrani de secà ple d’oliveres, garrofers i vinyes, romaní, ginebres i fonoll. Sentir —la muntanya agusa extraordinàriament el sentit de l’oïda— com el vent honora alzines i pins, les fulles ho agraeixen amb la remor refinada i subtil de les ones de l’oreig. Les rialles joioses de la canalla.

Wisława Szymborska (1923-2012) ho va explicar perfectament al formós poema «Instant» —que titula el primer llibre que va escriure després de guanyar el premi Nobel de Literatura el 1996— quan descriu un paisatge perfecte a dos quarts de deu d’un matí perfecte en una natura perfecta —edènica, ordenada i harmònica, on no hi falta ni hi sobra res—. A la vall hi ha un rierol en forma de rierol, un caminoi que és una caminoi (de sempre per sempre), un bosc que és, ni més ni menys, un bosc i al cel uns ocells que voleien fent d’ocells i que acaba així:

Miris on miris, hi regna l’instant.

Un d’aquells terrenals instants

que s’implora que durin.

Per acabar, tornar a flirtejar per una altra frontera invisible, aquest cop entre Castelló i Terol. Residir a l’Alt Palància però pujar a l’ermita de Santa Margarita de Manzanera per observar les grans mates ajagudes i reptants de la savina de muntanya. Un altre cop, pur mediterrani.

Respirar a pler, fer una passa darrere l’altra alfarrassant camps de blat i d’ametllers i buscant fòssils. Saber que l’altiplà és del període Juràssic fa que en trobis més i més a gust, que caminis millor i amb més coneixement de causa. Szymborska hauria agraït el detall.

El poble de Manzanera, un poble alt, sobri i auster, envoltat de pobles amb nom d’arbre, a primera vista no té res d’especial. Han plantat, però, al llarg dels carrers tot de rosers ben ran de les cases en uns forats rústics i sense cap pretensió. Roses de veritat, oloroses, dels colors més fins i delicats i autèntics. Aquesta aparent minúcia el configura tot.

Torno a Barcelona i el tren s’atura un moment a Benicàssim, enmig d’un altre mar, aquest de rabassuts i llustrosos tarongers, un dels escenaris de La boda de Rosa, l’última pel.lícula de la madrilenya Iciar Bollaín; magnífica i de final un punt berlanguià. El fet que s’hi parli (també) en valencià, o en xapurriau, o en català —al vostre gust— dona pàbul a l’esperança: no tot està perdut. Un gest tan petit i tan gran, tan fàcil, tan elemental i tan bàsic com les roses veres de Manzanera.