Les pioneres (I). Foto d’una època
Els folls anys vint, una època de reconeixement a la creativitat de les dones.
En un article anterior a aquest (Eunice Food: la descobridora de l’efecte hivernacle, El Huffpost, 9/3/2022) glosava la figura d’una científica silenciada i que, en canvi, va donar tanta veu als coneixements sobre els fenòmens antropogènics que fan inhabitable el món, sobretot en els països i els grups humans més vulnerables i discriminats. De greuges, oblits i empentes per apartar les dones de l’esfera científica i artística n’hi ha a cabassos. Tanmateix, també hi ha hagut moments de la història en què les dones artistes han estat reconegudes de debò. Això va quedar palès a l’exposició del Museu de Luxemburg intitulada Dones pintores, naixement d’un combat, 1780-1830, comissariada per Camille Morineau l’any 2021. I aquesta coneguda historiadora ho ha tornat a demostrar recentment a l’exposició Pionnières. Artistes dans le Paris des Années folles (Museu de Luxemburg, del 2 març al 10 de juliol 2022). Una meravella. Si en teniu l’ocasió, no us la perdeu. Se centra en els anys vint, un decenni extraordinari de reconeixement, no només de la creativitat de les dones, sinó també de les pràctiques sexuals lliures, de l’homosexualitat femenina i masculina. Aquesta visibilitat de les dones es mostra en tots els àmbits: la literatura, la moda, l’esport... I això, per nombroses raons, socials, econòmiques, polítiques, filosòfiques...
Els costums socials havien trencat amb el passat victorià i les dones començaven a tenir un rol social i polític actiu. El 28 de juny de 1919 els països en conflicte durant la Primera Guerra Mundial signen a Versalles el tractat de pau i s’obre la porta a una nova època: el període d’entreguerres, que s’allargarà fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el 1939. Una època duríssima, d’una greu crisi econòmica, social i anímica. Però també va ser l’escenari dels bojos anys vint, uns anys lluminosos i divertits; sobretot alliberadors i rupturistes per a les dones. Era com si fos necessari viure ràpid. Com si les dones haguessin pres consciència que la pau no duraria; una època que, mentre els carrers de París viuen episodis de violència, les arts i les tècniques multipliquen innovacions i escàndols, els quals, molt sovint, passen per elles. Perquè el període d’entreguerres representa un parèntesi màgic per a les artistes, lliures per exercir el seu art, de viure’l, amb absoluta independència.
L’art, la literatura, l’escenari, el cinema... És a París, al Barri Llatí, a Montmartre i a Montparnasse, on batega el pols de la creació. A les acadèmies privades, cafeteries, llibreries o cinemes es barregen talents de tots els orígens... Elles hi són benvingudes, quan, de fet, mai no havien tingut un accés directe a aquesta mena de llocs. Un feix de conjuntures explica aquesta nova situació: la decadència de l’academicisme, la ruptura de la Gran Guerra, l’eclosió de les avantguardes, l’abundant desenvolupament de la moda, la il·lustració, la fotografia, l’arquitectura moderna i la decoració. En tots aquests camps, aquestes artistes són pioneres.
És clar que la visibilitat de la qual frueixen és només un miratge. Perquè, si bé després de la guerra el gruix de les mortals haurien pogut esperar dies més brillants, la igualtat per raó de gènere continua sent decebedora. Per al món patriarcal, continuen sent el «sexe feble», mares que han de repoblar el país. Igual que es va esdevenir a l’Espanya franquista. A França s’accentuen la repressió contra l’avortament (un delicte) i les polítiques anticonceptives. Les dones no tenen dret de vot, no poden obrir comptes bancaris ni demanar un carnet d’identitat propi sense passar pel seu marit, que en conserva la potestat parental fins al 1975...
En qualsevol cas, les dones dels bojos anys vint porten els cabells curts i amb gomina, vesteixen capells cloché, i, a les sales de ball, aquestes noctàmbules llueixen vestits de Charleston, de cintura baixa, al maluc, o un lleuger vestit negre. Algunes gosen vestir amb jaqueta i pantalons (igual que els homes) i conreen un aspecte androgin. Com la Marlene Dietrich, tal com se la veu en la mítica fotografia arribant a La Gare Saint-Lazare l’any 1933 amb una jaqueta tradicionalment masculina i pantalons, una veritable garçonne, seguint els passos de les parisenques. [Garçonne, paraula popularitzada per la novel·la La garçonne de Victor Margueritte, 1933.] Totes s’han alliberat de la cotilla. Aquell enginy sufocador queda desterrat dels seus cossos des que Paul Poiret, tisores en mà, la va considerar supèrflua. També hi ha les «Femmes nouvelles» [expressió associada a les dones fotògrafes del segle XIX], la moda i les arts escèniques són, a París, un trampolí. El període d’entreguerres va ser una època daurada per a l’alta costura, que va donar suport a prop de 500.000 persones, amb models que apareixien desafiants a revistes com Vogue París, Mode & Travaux o Marie Claire.
En aquestes revistes les classes populars troben patrons de costura i recreen les últimes tendències: els plecs, els serrells, els vestits de Jeanne Lanvin, de Madeleine Vionnet... I, no cal dir-ho, Coco Chanel, una model d’èxit que acabarà donant feina a 3.000 persones als seus tallers, que arribaran a ocupar cinc edificis. Aquestes companyies florents van diversificar les seves activitats i van establir vincles amb l’espectacle creant escenografies i vestuaris per al teatre o el cinema, llançant perfums o roba produïda per artistes. Aquí és on entren en joc Sonia Delaunay i els seus «motius simultanis», Elsa Schiaparelli i els seus barrets surrealistes o Joséphine Baker amb una línia de cosmètica a la seva imatge. Nascut cap a l’any 1850, el vestit de bany —originalment format per pantalons amples, una camisa ampla, un cinturó, una gorra, mitges i fins i tot sabates!— es troba al centre de la revolució dels anys 20, com ho demostra el preciós oli de Jacqueline Marval, «La Baigneuse au maillot noir».
No tot s’acaba aquí. També la «nouvelle Ève» es va dedicar a l’esport. Va guanyar tornejos, com Suzanne Lenglen; es va permetre sensacions mecàniques, es va convertir en aviadora com Adrienne Bollan o Hélèle Boucher. Finalment, no dubta a explorar terres llunyanes com va fer Alexandra David-Néel, la primera occidental que va arribar a Lhasa, capital del Tibet, l’any 1927. Una pionera que, com tantes altres, excava els solcs de l’emancipació femenina. Aquesta «nouvelle Ève» participa en els Jocs Olímpics o entra en negoci amb la seva pròpia marca.
De manera que és evident que aquesta metamorfosi no es limita a les cames nues i els ulls fumats. La figura de la «nouvelle Ève», de la «garçonne», de les «femmes nouvelles», és només la part visible d’una revolució social que ara vola al volant dels automòbils. A més de fumar en públic, les franceses viuen a dos-cents per hora. Una època de revoltada lògica després de la guerra. Els homes havien marxat al front però els camps havien de ser igualment llaurats. A les fàbriques, les dones fabriquen municions; als hospitals, els «àngels blancs» curen totes les ferides... A la guerra les dones hi participen com a infermeres, com a metgesses i cirurgianes (la cirurgiana Suzanne Noël especialitzada en cirurgia maxil·lofacial recomponia les mandíbules trencades dels soldats amb la cara mutilada)... Ho va fer Marie Curie amb les «petites Curies», ambulàncies equipades amb unitats de radiologia que anaven al front, o l’escultora Jane Poupelet, que modelava màscares per als rostres desfigurats. Gertrude Vanderbilt Whitney, futura fundadora del Whitney Museum of Art, va crear l’Hospital Americà de París.
Uns anys, els folls anys vint, que reben les americanes riques que arriben fugint dels vents de puritanisme i racisme, i s’estableixen a la «Ciutat de la Llum», on estan més que decidides a fer brillar la llibertat, la igualtat i la sororitat amb totes les seves flames. La crème de les escriptores, artistes i músiques se citen als salons de la col·leccionista d’art Gertrude Stein o a casa de Natalie Clifford Barney, patrona de Tout Paris-lesbos, sobrenomenada «l’Amazones» [referència al mite grec dels ferotges guerrers amazones muntats sobre un cavall; el tema estava de moda entre les avantguardes], no sense haver fet abans un passeig per la llibreria de Sylvia Beach, que és on acaba d’aparèixer l’Ulisses de Joyce. Aquestes homosexuals, amb una mirada andrògina o que juga amb els codis masculins dominants, viuen els seus amors gairebé obertament. Al dimoni amb la bona moral! París, ciutat cosmopolita, té un esperit ampli que tot ho engoleix.
Aquesta crème d’artistes són pintores com Romaine Brooks, Suzanne Valadon, Émilie Charmy, Marie Laurencin, Alice Halicka, Tamara de Lempicka... Esculptores com Chana Orloff, i encara fotògrafes com Claude Cahun, escriptores com Colette, directores d’orquestra com Jeanne Poulet i, fins i tot, cineastes com Germaine Dulac. Tot i que els seus noms avui ens semblen estranys —Jacqueline Marval, Anna Quinquaud, Lucie Cousturier— o francament exòtics —Anna Beöthy-Steiner, Marlow Moss, Tarsila do Amaral... Totes brillen durant els rugents anys vint.
Durant la Primera Guerra Mundial, quan es va ensorrar el mercat de l’art, algunes dissenyadores avantguardistes, entre les quals Marie Vassilieff, Stefania Lazarska i Sophie Taeuber-Arp, es van dedicar a la fabricació de ninots i titelles, aconseguint d’aquesta manera independència financera. Aquests objectes evoquen el món dels jocs, dels somnis, però també del teatre. Poden ser molt realistes o evocar una dimensió caricaturesca o més abstracta. La nina i el titella s’eleven al rang d’escultura moderna, i fins i tot es converteixen en el terreny d’exploracions plàstiques.
Totes aquestes artistes estan lligades a la modernitat i l’avantguarda. Totes són pioneres. D’elles i el seu art en parlaré en un article proper.
