Les jesuïtes: d’Isabel Roser a Joana d’Àustria i de Portugal
Quatre segles després de la canonització d’Ignasi de Loiola ve a tomb exposar per què no és un sant de la nostra devoció.
Quatre segles després de la canonització d’Ignasi de Loiola ve a tomb exposar per què no és un sant de la nostra devoció.
Cent anys abans havia estat a Manresa i després a Barcelona, abans havia passat per Montserrat. No es pot parlar del sojorn a Catalunya sense fer esment de la munió de benefactores que van gastar fortunes en Ignasi de Loiola i la seva Companyia: Agnès Puyol Pasqual, Paula Amigant, Catalina Molins, Jerònima Claver, la viuda Canyelles, Joana Serra (yñigues de Manresa), així com Isabel (Ferrer) Roser, Estefania de Rocabertí, la comtessa de Cardona, Estefania de Requesens, Eleonor Çapila, Guiomar Gralla i Desplà, Isabel de Jossa, Teresa Rajadell, Elena Setantí Sapila... Dones que van sostenir incondicionalment la missió d’Ignasi de Loiola i a ell tant econòmicament com personalment. Li van subvencionar els estudis a Barcelona, París i Venècia, i li van donar suport a Roma per a la fundació de la Companyia de Jesús.
Isabel Roser, amiga i mecenes barcelonina, a qui Ignasi de Loiola deia en una carta escrita a Roma el 1533: «Os debo más que a cuantas personas en esta vida conozco», va anar més enllà i va voler ser jesuïta. Loyola la va fer passar amb cançons durant dos anys. Davant de tal reticència, Isabel Roser es va dirigir directament al papa Pau III, de qui depèn la Companyia, per demanar-li que exigís a Loyola que li permetés fer vots solemnes per entrar a la Congregació.
Ignasi de Loiola va obeir el Papa i el dia de Nadal de 1545, Isabel Roser, la seva criada Francisca de Cruylles, i Lucrècia Bradine van pronunciar (Roser en català; segurament Cruylles, també) davant el sant els vots que les vinculaven a l’orde, fet que obria la fundació de la branca femenina de la Companyia.
A pesar que li devia més que a ningú, nou mesos més tard les tres jesuïtes serien expulsades de la Companyia de Jesús. A instàncies del mateix Ignasi de Loiola, Pau III els va revocar els vots i va estroncar la possibilitat de crear una branca femenina a la congregació, la masculinització hi quedava institucionalitzada, confirmada per la butlla Licte debitum el 1549. Els biògrafs jesuïtes han passat de puntetes d’una prohibició de tal envergadura malgrat que a l’època molts estaven a favor d’una branca femenina.
L’estiu del 1554, data no molt allunyada de la mort d’Isabel Roser, Joana d’Àustria i de Portugal (1535-1573) —infanta de Castella i Aragó i arxiduquessa d’Àustria, filla d’Isabel de Portugal i d’Aragó i del seu espòs l’emperador Carles V—, va aconseguir formular els vots com a jesuïta. En enviudar, no va arribar a ser reina de Portugal però el seu germà Felip II la va designar governadora dels seus regnes en absència seva perquè un cop vidu es va casar amb Maria Tudor i això va implicar que se n’hagués d’anar a viure a Anglaterra.
Dona d’una profunda religiositat, se sentia atreta per l’orde i tant sí com no volia ser jesuïta. Ignasi de Loiola va fer mans i mànigues perquè ho fos, segurament l’altíssim rang i el molt poder i cabals de la infanta hi van fer força. Això sí, va haver de professar en secret i sota el pseudònim Mateo Sánchez (que als ulls d’un jesuïta, és molt més un plebeu que una regenta). Això no treu que, per sempre més, hi hagi una jesuïta incrustada a la Companyia.
És un lloc comú (i equivocat i fa molt de mal) admetre i justificar els masclismes de temps passats amb l’excusa que ves, què hi podien fer, pobrets, si és que ho duia l’època. Com si el masclisme fos una nebulosa omnipresent i omnipotent aliena a l’acció humana de la qual no hi ha manera de desempallegar-se’n. Doncs no. La masculinitat (amb màcules) i el masclisme dels jesuïtes, i per extensió del món, no són fruit de cap nebulosa sinó, en aquest cas, resultat de les decisions masclistes que va decidir lliurement Ignasi de Loiola. Podia haver triat el contrari; una prova és que temporalment hi va optar —segurament en el que ell després va considerar un moment de (molt femenina) debilitat—; una altra prova contundent és que existeix una jesuïta. És aquest cúmul de concatenacions de causa-defecte el que imposa el masclisme i provoca aquesta suposada nebulosa i no a l’inrevés.
Ves, què hi podien fer, pobrets. Doncs molt. Tan trencadors, progressistes i rebels que són en altres ocasions, que sembla que tot ho puguin, tanta iniciativa que mostren, i, escolta, pel que fa a les injustícies contra les dones es diria que els han lligat de peus i mans. Pateixen la síndrome de Charles Michel, l’individu que va quedar paralitzat i no va ni badar boca quan el tirà turc Recep Tayyip Erdogan va insultar la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, deixant-la sense cadira en una reunió l’abril del 2021. Michel li hauria hagut de cedir el seient si més no per galanteria, que segur que és un concepte que entén i practica quan no el perjudica ni li toca cap privilegi.
Ja que parlem de jesuïtes, el passat mes de juliol, el papa es va llevar el solideu (és a dir, es va treure el barret) i es va cobrir respectuosament amb la corona de plomes per demanar perdó pels crims comesos per l’Església al Canadà. Poc abans havia concedit una entrevista a l’agència argentina de notícies Télam en què va dir literalment:
Si fos mínimament coherent i per pura lògica, Francesc hauria hagut de continuar així:
¡Però ca!, en callar com un mort respecte a aquesta universal explotació, Francesc decideix contribuir al masclisme de la nostra època.
Ignasi de Loiola va impedir que hi hagués una Companyia de Jesús en femení. Ara el Papa Negre, que tantes lliçons dona sobre qüestions que no depenen d’ell, té l’oportunitat de saldar aquest vell compte pendent, que aquesta sí que la té ben a l’abast.