Les dones a l’Església callin. La sogra del Papa

El papa Francesc en una catequesi dedicada a ancianes i suposo que a ancians durant l’audiència general celebrada a la plaça de Sant Pere el passat 27 d’abril, va comminar les sogres a vigilar la llengua, a estar atentes al pecat capital i mortal de les sogres; és a dir, les va coaccionar a callar.

Paladí de totes les causes del món que no depenen d’ell però que refusa fer res respecte a les injustícies de les quals és el màxim responsable en funció del seu càrrec, no sé si el Papa en aquell moment parlava ex cathedra (si era impifiable, vaja) o si era un comentari tavernari, una sexistada cavernària. En tot cas, seguia aferrissadament la doctrina de l’Església de perorar i de pontificar sobre el que no en saben ni un borrall; per exemple, sobre l’avortament o sobre el matrimoni, o del que no n’haurien de tenir ni idea: de les relacions sexuals. Ho feia sota la mirada embadalida i satisfeta de dos cèlibes més que l’acompanyaven a l’estrada que, és clar, tampoc no tenen sogra.

Francesc té una autèntica obsessió per aquests éssers, al seu entendre, tan especials, lletjos, gairebé diabòlics, que són les sogres. Fixació que si no fos perquè sabem que ja ho és, ens hauria de fer exclamar «misogin subito»; a imatge i semblança del crit «santo subito» amb què, quan el van  enterrar, es demanava la ràpida canonització del papa Joan Pau II, encobridor de pederastes i violadors d’alt nivell i a gran escala.

Així, el 6 de juliol del 2015 a Guayaquil (Equador), en un moment de l’homilia de la missa que va celebrar dedicada a la família, el papa Francesc va afirmar que Maria no és una sogra. Tancant el puny amb convicció, la va definir com una mare no «reclamadora». De fet, Francesc va «salvar» les sogres el passat 27 d’abril durant la catequesi de Roma perquè són mares dels respectius marits i mullers; una doctrina clàssica de l’Església (i gran part de la filosofia occidental masculina), que té tendència a opinar que si no ets mare (preferentment mare no reclamadora) no ets res, ets una inútil. Francesc va definir Maria així: «Ella simplemente es madre, ahí está, atenta y solícita. Es lindo escuchar esto: María es madre»; els adjectius, «atenta», «solícita», no són trivials ni innocents. Tan cofoi estava d’aquest paper de Maria que va animar la concurrència a corejar a l’uníson: «María es madre, María es madre, María es madre», al més pur estil —esglaia i esfereeix— telepredicador.

Enmig de l’exaltació de Maria com a mare, va definir la sogra (la seva, no, és clar, que no en té) com algú que «vigila para solazarse de nuestras impericias, de nuestros errores o desatenciones»; els verbs «vigila» i «solazarse» en aquest cas tampoc no són innocus ni innocents, ni els possessius «nuestras» i «nuestros».

Al seu entendre no hi pot haver res més perillós ni temible sota la capa del cel que una dona que ja no «serveix» per engendrar i gestar, desllenguada (llenguallarga, atrevida, descarada, llenguda, desvergonyida..., que el català és generós amb les que parlen) i, per a més inri, vella.

L’hi hauré de preguntar al meu gendre.

Dues notes.

Informar al gust. El rei Felip VI, que té una envejable capacitat d’estalvi, diu que a partir d’ara retrà comptes. Si vol, quan vulgui i com vulgui; com li doni la gana. Ni n’haurà d’informar al Parlament. Continua sent, és clar, inviolable, com son pare. Potser però és més greu encara saber a quins partits va comunicar «per deferència» les mesures d’aquesta opaca transparència. No ho va fer saber a ERC, Junts, Bildu, la Cup i BNG (si fos del PNB em començaria a amoïnar) i, de fet, tampoc a  Podem, que se’n va assabentar perquè forma part del govern central. És a dir, va deixar de banda les esquerres i les perifèries, uns quants milions de vots gens desdenyables. Va informar-ne un partit notòriament ultranacionalista i anticonstitucionalista com Vox en perfecte consonància tant amb el seu nefast i partidista discurs del 3 d’octubre del 2017 com amb la complaença que va mostrar amb les desenes de persones d’extrema dreta que el victorejava durant la visita llampec totalment encapsulada que va fer a Poblet el 20 de juliol del 2020. Que ja ho va descriure perfectament Carles Riba el 1925, dos anys després del cop d’estat de Primo de Rivera: «Un viatge reial a casa nostra comporta una preparació i unes precaucions com si es tractés d’una expedició en territori enemic».

Desaprendre. Durant la Setmana Santa es va constatar que som a la «normalitat». Més turistes que mai. No m’estranya que vinguin a una Barcelona esplèndida ara que es pot caminar dins dels túnels de verdor ubèrrima i tendríssima que procuren plataners i lledoners, al carrer València o al d’Aribau (el de Carmen Laforet); ara que està a punt d’esclatar la flaire dels til.lers a la rambla Catalunya. Abans de la pandèmia pensàvem que el turisme massificat era una plaga i una pesta i que alguna cosa hauríem de fer. Que s’emborratxin, que xisclin i que embrutin, que rebenti la Boqueria, que pixin on vulguin, que ara ens agenollarem quan vinguin.