La primera ministra Jacinda Ardern i el dilema del vel
Aquest article també està disponible en castellà.
Arran de la massacre del passat divendres 15 de març a Christchurch amb el tràgic balanç de cinquanta persones assassinades i gairebé un centenar de ferides —la major part migrants o refugiades—, Jacinda Ardern, primera ministra neozelandesa, ha tingut un comportament polític inusualment valent i exemplar que ha tingut la virtut de mostrar que és possible una altra manera de fer política.
L’endemà, dissabte 16, es va reunir amb una representació de la comunitat musulmana i va confortar víctimes i familiars en un acte celebrat en una mesquita. S’hi va presentar coberta amb un hijab, única manera d’entrar en un temple musulmà. Els ulls plorosos anaven més enllà de l’empatia, transmutaven una actitud associada a la debilitat, a la fragilitat, a la vulnerabilitat i al dolor, en un gest coratjós ple de respecte i enteresa. ¿Què no donaríem per veure un fort Donald Trump plorant per les afliccions de la gent migrada aturada a la frontera? Com ens reconfortaria veure un enfortit Matteo Salvini lamentant alguna de les morts de la Mediterrània.
Dues declaracions d’Arden poden reconciliar-te amb el quefer de la classe política. La primera, quan Trump li va demanar què podia fer per alleujar la patacada que havia patit Nova Zelanda i Arden li va contestar que tingués simpatia i amor cap a totes les comunitats musulmanes. La segona, la frase «They are us» (‘l’altri són nosaltres’) en referència a les persones de les comunitats afectades per l’atac, en general migrants o gent refugiada de Pakistan, l’Índia, Malàisia, Indonèsia, Turquia, Somàlia, Afganistan, Bangla Desh i Síria. Amb aquesta frase va trencar l’estès binomi que tant de mal fa; en definitiva, va deixar de criminalitzar les diferències.
Dimarts 19, Ardern, per començar, va iniciar el seu discurs al Parlament amb la salutació àrab «salam aleikum» (la pau sigui amb vosaltres) i durant la sessió va prometre no anomenar mai més l’autor del carnatge. Quan ella parli no tindrà nom i va posar de manifest, en canvi, la necessitat d’anomenar i així recordar la gent assassinada. No anul.la el crim però en certa manera posa el criminal al seu lloc. Com molt bé sabem les dones, allò que no té nom no existeix.
Al cap de dos dies, dijous 21, la primera ministra va assegurar que es prohibirà de forma immediata la venda de fusells d’assalt i les armes semiautomàtiques d’estil militar i que paral.lelament hi hauria mesures provisionals per evitar una allau de compres abans que entressin en vigor les noves mesures. Just al contrari del que propugnen, per exemple, Trump per als EUA, Jair Bolsonaro per al Brasil, Salvini per a Itàlia o VOX a l’Estat espanyol. Una política als antípodes.
Una sèrie de clares mesures polítiques que s’ajusten com un guant a la mà al que entén per política Zuzana Čaputová, l’advocada ecologista que acaba de guanyar —30 de març— les eleccions a la presidència d’Eslovàquia amb un discurs anticorrupció i europeista.
Čaputová, una política geogràficament als antípodes d’Ardern, però tan a prop en la manera d’encarar les polítiques que necessita el món. Si, quan ja era primera ministra, Ardern va agafar les sis setmanes de baixa maternal que li pertocaven per parir la seva filla (a qui va dur a l’Assemblea General de les Nacions quan només tenia tres mesos) i prèviament havia titllat de totalment inacceptable la pregunta de si planejava tenir criatures que li van fer hores després d’esdevenir primera ministra, Čaputová acabada d’elegir presidenta va començar el seu discurs en les quatre llengües més parlades del país: eslovac, hongarès, romaní i txec.
Només l’ús del controvertit vel —un jou ben amarg per a tantes musulmanes— podria entelar el gest d’Ardern. Són del tot comprensibles les raons que la van dur a posar-se’l, a més de ser obligatori si entres a una mesquita. És difícil, però, no pensar en l’heroica advocada iraniana Nasrin Sotudeh.
Sotudeh (de qui es parla tan poc) és una estrènua defensora dels drets humans i una lluitadora contra la pena de mort a l’Iran, va ser guardonada amb el premi Sàkharov a la Llibertat de Consciència del Parlament Europeu el 2012. El seu quefer és una denúncia constant del sistema judicial iranià. A final del 2013 va quedar en llibertat després de complir tres anys d’una condemna d’onze anys i més de vint d’inhabilitació; durant l’empresonament va fer cinc vagues de fam per protestar pel càstig afegit de no deixar-li veure la filla i el fill. Ha defensat, entre altres conspícues personalitats, Shirin Ebadi, premi Nobel de la Pau el 2003.
Sotudeh (a qui es valora tan poc) acaba de ser condemnada a trenta-vuit anys de presó i cent quaranta-vuit doloroses i humiliants fuetades, segons Amnistia Internacional una sentència superior al que estipula el Codi Penal per a aquests casos i la més dura documentada contra un persona per defensar els drets humans.
En vigílies d’aquesta última detenció, havia aconseguit la posada en llibertat de Shaparak Shajarizadeh, una de les dones que va defensar detingudes el gener i febrer del 2018 justament per treure’s el vel, símbol de submissió, sotmetiment i subordinació, un gest considerat com a propaganda contra el sistema.
Fa mal veure el cos de les dones, o el que l’embolcalla: mocadors, vestits, cabelleres..., com un etern i sagnant camp de batalla on es dirimeix la llibertat i els drets humans. ¿Per què mai s’exigeix a cap polític, a cap home, que es vesteixi com l’altri per honorar-la?
