Elogi de la vellesa. De la decrepitud física i de les condicions materials
Amb el coronavirus s’ha posat de manifest que les residències de velles i vells eren més aviat moritoris o moridors.
Aquest article també està disponible en castellà.
On diu «fondos federales», hi posin «privatització» (a Catalunya sempre una mica més, sempre encapçalant records de privatització) i farà el fet.
La vellesa —creguin-me, soc una anciana; incipient potser, però anciana— és una carrera, plena de dubtoses i amargues fites, més o menys accelerada, cap a la incapacitat i la impotència. Ho expliquen molt bé totes les autores —en són moltes les que en parlen—. Margaret Drabble ho fa a través de Francesca Stubbs, protagonista d’una de les seves novel.les.
Personalment, em tranquil.litza més un fragment com l’anterior que no tots aquells llibres d’autoajuda que pretenen vendre’t les xacres com a benediccions i una sort. Potser perquè no m’agrada gens que em prenguin per enze (això no vol dir que no ho sigui); potser perquè em permet comprendre, que és el primer pas per acceptar; potser perquè més m’estimo saber de quin mal he de morir. Penso que en aquest cas la tàctica de fer de la necessitat virtut afegeix crueltat a la cosa.
Margaret Drabble no és l’única que explica les servituds i misèries de l’envelliment. Per exemple, Ursula K. Le Guin en fa un retrat literàriament literal.
Ve a tomb dir que no s’ha de tenir por de paraules com «vella» o «ancià». Primer es van intentar substituir-les per «persona gran»; però quan es va veure que la denominació no podia ocultar que tenia el mateix significat que «vella» o «ancià, es va assajar «persona de la tercera edat». Podem anar substituint-les que no hi res a fer. Els mots, els eufemismes que suplanten paraules que ens sonen malament tenen una vida limitada perquè ràpidament absorbeixen la càrrega pejorativa del terme que substitueixen. (La paraula «puta», que volia dir «nena» o «noia», va sorgir com a eufemisme i de seguida es va contaminar.) El que molesta no és la paraula, és el concepte, és la vellesa. I cap mot no la pot amagar.
El coronavirus és una radiografia, millor dit, és una lent d’augment de les xacres de la societat, de la brutalitat i cruesa del sistema econòmic. Sabíem que les residències de velles i vells eren aparcaments (molts cops amb les places molt petites i plenes de columnes); amb el coronavirus s’ha posat de manifest que era molt pitjor, que eren més aviat moritoris o moridors.
Si almenys la pandèmia servís —atès que contra anar envellint no s’hi pot fer gaire, només es pot aspirar a fer-ho de la millor manera possible— perquè s’arbitressin sistemes amb vista que les residències («asils», en dèiem abans i el canvi de nom no és més que un altre intent d’eufemisme) no fossin només llocs on es va a morir; se les dotés dels fons econòmics i d’altres ordres perquè no accentuessin ni agreugessin unes situacions ja de per si debilitants i debilitadores, alguna cosa n’hauríem tret. Dono per descomptat que el fet que, segons l’OMS, la meitat de les morts d’aquí hagin estat velles i vells que estaven en residències, s’apuntarà amb lletres de foc perquè sigui impossible que passi mai més.
L’objectiu seria que les paraules de l’heroïna de Drabble, Francesca Stubbs, no s’haguessin de referir, a més de la vellesa, a l’estat i a les condicions de les residències.