Desaprendre durant la pandèmia

Desaprendre durant la pandèmia

Un any i mig llarg de pandèmia en què es deia que aprendríem tantes coses i més aviat hem desaprès i oblidat.

Óscar recull carxofes al Prat de Llobregat.JOSEP LAGO via Getty Images

Aquest article també està disponible en castellà.

En aquest moment sembla que si no s’amplia l’aeroport del Prat, i això passa per destruir la llacuna de la Ricarda que aquest any ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, s’acabarà el món. La Ricarda, que té un valor incalculable, és una llacuna natural encara que qui se la vol carregar la presenti com a artificial i pretengui, per tant, que es podria compensar amb la creació d’espais, aquests sí, artificials. Compensacions que «podrien» arribar o no: les de l’últim engrandiment de l’aeroport no han arribat mai.

Per fer-ho, tot s’hi val. Ridiculitzar la gent que defensa aquest estany com una colla de gent mig hippy, mig lirona, o antisistemes que no saben què es fan i que van contra el progrés. Que és la manera de sortir de la crisi pandèmica, quan en realitat va a favor del tipus de polítiques i actuacions que l’han fomentada. Que és o ara o mai (sense poder rumiar-hi). Que no es pot deixar perdre aquest oportunitat brindada per Aena sense veure que estan sota el fuet del foll oblit de com és aquest organisme.

Proves en tenim a gavadals. Aena és la nau capitana d’un model de finançament i gestió dels aeroports centralitzat, ineficaç i tòxic que no té parangó entre els països mitjans i grans de la Unió Europea i de l’OCDE. Aena té tant interès en la millora del Prat com el que tindria Florentino Pérez si li fessin dirigir el Barça.

Aena té tant interès en la millora del Prat com el que tindria Florentino Pérez si li fessin dirigir el Barça

Que baix han caigut Foment i companyia: han passat de reivindicar la gestió de manera autònoma l’aeroport (2007) a assumir-ne acríticament les propostes d’un ens insultantment centralista.

Fa anys que es volen carregar la Ricarda i qualsevol mitjà és valid. És moment de recordar els magnífics resultats que de vegades s’aconsegueixen quan es pot parar una funesta decisió, una mala política. El Baix Llobregat, Barcelona i Catalunya en general van estar amenaçades durant anys pel gegantinament sinistre projecte Eurovegas del magnat trumpista de Las Vegas Sands Corporation, Sheldon Adelson, un mafiós personatge tan tenebrós com el seu projecte.

Artur Mas, llavors president de la Generalitat, els consellers Andreu Mas-Colell i Lluís Recoder i diversos empresaris s’agenollaven davant d’Adelson. Perquè tirés endavant, fins i tot es va esgrimir que la malvada Esperanza Aguirre, llavors presidenta de la Comunitat de Madrid, ens el pisparia si no se n’acceptaven les draconianes condicions. No es va fer i no es va acabar el món. Al contrari es va començar a salvar el Parc Agrari del Baix Llobregat; és a dir, les saboroses i sanitoses carxofes del Prat per a joia i delit de les gallines i galls de pota blava.

Hi ha personatges que no aprenen, que l’experiència no els serveix de res; insisteixen i insisteixen a proposar models obsolets i nocius. Recordo que quan es va estrènyer per primera vegada el carrer d’Aragó, s’havia d’acabar el món, el comerç i la ciutat; quan es va vianantitzar el Portal de l’Àngel, dos dits de la mateixa; doncs bé, al carrer d’Aragó no hi ha embussos i el Portal de l’Àngel és el carrer espanyol on més diners costa tenir una botiga —per damunt dels madrilenys Preciados i Serrano—.

El cas més paradigmàtic és a Madrid, on la ideologia dretana es va voler acarnissar contra la zona de baixes emissions Madrid Central que l’alcaldessa Manuela Carmena i companyia van tirar endavant, i s’han trobat que el pla és tan bo que no saben com fer-s’ho per eliminar-lo, per ganes que li tinguin.

Una esperaria que els sectors empresarials, els sectors del comerç, que tant es van oposar a les dues millores, potser no cal que demanin perdó, però sí que s’excusessin per la seva falta de visió, per entestar-se en aturar el progrés.

Doncs bé, gran part dels personatges que donaven aferrissat suport al tremend projecte Eurovegas, ara continuen propugnant amb els fets —amb les paraules, potser no— que destrossar la Ricarda és bo i símptoma de progrés i avenç.

Ho impulsen amb la pandèmia encara aquí; en plena crisi climàtica; quan els països i les ciutats més assenyades replantegen projectes a la baixa i tenint en compte la salut de la població; quan se sap del cert que l’ús de l’avió s’ha de restringir, que s’ha d’apostar per mitjans de transport més amables i menys contaminants... Quan l’aire dels temps està canviant.

És hora d’escollir. Cal optar a quina banda, mutatis mutandi, et poses: si a la de la via Bolsonaro de la destrucció de la selva amazònica (per mor del progrés, és clar), si a la de la devastació d’un patrimoni com la que es va fer a Còrdova per erigir l’estació de l’AVE (per mor del progrés, és clar), estació que hauria pogut anar a qualsevol altre lloc (es va arrasar un enorme jaciment de l’època romana d’incalculable valor, el palau de Maximià Herculi), o et poses a la banda de revocar els permisos que Donald Trump va concedir per extreure gas i petroli d’un santuari de l’Àrtic, com ha fet Joe Biden. De ben segur, que les crítiques a Biden passen per retreure-li que va contra el progrés i la “grandesa”. I la veritat, Biden, hippy, hippy, o perillós antisistema, no sembla que ho sigui gaire.

Mentre se salva la Ricarda, continuaré passejant per Barcelona alfarrassant els esforços evidents que s’hi fa per disminuir el trànsit, baixar la contaminació, empetitir els espais per als cotxes, afavorir la restauració amb nous espais, fer créixer l’herba. Contemplaré els til.lers del carrer de Balmes (carrer que també es va estrènyer i es va omplir d’arbres anant, és clar, “contra el progrés”) ara que estan al punt més alt d’ufana: fulles com pàmpols d’un verd irrefrenable, plenes de tremp i de vigor abans que, molt lentament, comencin a pansir-se. Més joves que els de la rambla de Catalunya que deuen a l’edat unes capçades aplatanades o alledonerades, és a dir, arrodonides i com cal—, els til.lers del carrer de Balmes tenen un punt de ginko bilobes en unes branques tan gràcils i harmòniques que es recolzen suaument com braços en la pura lleugeresa de l’aire.

MOSTRAR BIOGRAFíA

Nací en Barcelona en 1952 y soy doctora en filología románica por la UB. Soy profesora de secundaria jubilada y escritora. Me dedico desde hace ya mucho tiempo a la investigación de los sesgos sexistas y androcéntricos de la literatura y de la lengua, y también a su repercusión en la enseñanza, claro está. Respecto a la literatura, además de leer, hago crítica literaria, doy conferencias, ponencias, escribo artículos y reseñas sobre diferentes aspectos de la literatura, principalmente sobre las escrituras femeninas. En cuanto a la lengua, me dedico a investigar sesgos ideológicos en diferentes ámbitos: diccionarios; noticias de prensa (especialmente las de maltratos y violencia); denominaciones de oficios, cargos y profesiones. También he elaborado varias guías y manuales de recomendaciones para evitar los usos sexistas y androcéntricos. Asimismo, he analizado algún otro sesgo ideológico, por ejemplo, el racismo. Todas estas actividades me dan pie a impartir conferencias, ponencias, charlas, cursos y a realizar asesoramientos. Formé parte del grupo Nombra desde su fundación, en 1994. También trabajo por una enseñanza coeducativa. Lo que me ha llevado a implicarme en distintos y variados grupos y seminarios de coeducación, a colaborar con ICEs de distintas universidades y a escribir distintos tipos de libros y documentos. A veces escribo dietarios o sobre viajes y aún de otros temas.