Votar o no votar. Perquè un vot és un vot, és un vot, és un vot

                                            Pincha aquí para leer la versión en catalán.

Marieta ja soc al primer graó.

S’acosten les eleccions i la sensació és d’emergència absoluta. El cel ens pot caure al damunt.

Hauria d’haver-hi un cataclisme perquè jo, vella, no anés a votar (i pel que vaig comprovant, molta gent de la meva edat).

Dubtes; els habituals. Queden molt lluny, però, els meus anys abstencionistes.

Abstencionisme que en part suposo que es podria atribuir a l’edat i al tot o res. Part del jovent amb qui em faig diu cofoi que no anirà a votar. Que tot és una merda i que no se’n salva ningú. Que tots els partits estan en el sistema i, tot i que alguns ho dissimulin, fan perquè aquest sistema es mantingui i aguanti, i n’impedeixen un de millor. Quan s’és jove s’hi ajunta a més a més que és difícil votar si els amics i les amigues majoritàriament no ho fan.

En alguns casos, s’hi ajunta un factor nou; una mena de «rebel.lió» gamberra que fa que es vegin com a antisistema partits d’extrema dreta com PP i Vox. Com si anar de copes o prendre cervesa fos tan i tan trencador; com si fa un temps propagar el covid en nom de la «llibertat» fos tan guai i subversiu; com si el dictador Franco —de les malvestats del qual, sembla que en saben ben poc— fos simpàtic. M’he quedat espalmada quan un noi en general progressista m’ha dit que treure Franco o Queipo de Llano de les tombes en llocs públics on se’ls honorava és populisme.

No sé si serviran de lliçó i escarment els pactes que estan fent a comunitats autònomes i ajuntaments Vox i PP.

En el moment que escric aquestes línies, la reforma de la llei laboral (beneïda sigui), aprovada per error, però per sort ben vigent, pot ser el paradigma de com va la política.

La reforma es va aprovar malgrat dos trànsfugues d’UPN a qui no ha passat res, ni penalment ni civilment; al contrari, són candidats a les eleccions generals pel PP, partit que els va pagar la traïció.

El PP en va dir penjaments de tot ordre, de la reforma: s’havia d’acabar el món, la indústria desapareixeria, es desplegarien les set plagues bíbliques, l’atur pujaria fins a l’infinit; era una llei il.legítima, si no il.legal; Europa ens tocaria el crostó.

En un perillós exercici de frivolitat i d’incoherència i de com poden anar les coses segons qui mani, ara aquest mateix PP la lloa i la defensa per boca del seu presumpte dirigent, Alberto Núñez Feijóo.

En el fragor de la bruta bronca en contra perpetrada pel PP i aliat, Feijóo va arribar a dir que la reforma era un espectacle lamentable, que l’avergonyia, que era una manipulació de la democràcia, que era pròpia d’un govern malalt, però ara —i sense demanar perdó— se’n desdiu.

"Yo no he dicho que no voy a respetar la reforma laboral (...), yo he dicho que esa reforma laboral que es el producto del acuerdo entre sindicatos y patronal, es una reforma laboral que para nosotros es muy importante ese acuerdo y que lo que trataré en su caso es de volver a llamar a sindicatos y a patronal, y ver si algunas quejas que estamos recibiendo de determinados sectores productivos, como es el sector de la automoción se pueden mejorar en algún ajuste de la reforma laboral pactada, pero dentro de esa reforma laboral pactada yo la voy a respetar. Entiendo que esa reforma sustancialmente es una buena reforma. Es la reforma laboral del Partido Popular con algunos ajustes, con consenso sindical y patronal, y para mí esto es muy importante".

Les seves paraules són plenes de trampes. A part que hi ha formes menys enrevessades i més entenedores de dir que «Yo no he dicho que no voy a respetar la reforma laboral» —és significativa la paraula «respetar en aquest context—, Núñez Feijóo intenta fer passar la reforma com un acord únicament de sindicats i patronal, al marge del Govern central i del Congrés; com si un dia sindicats i patronal s’haguessin trobat pel carrer i en comptes d’anar a fer un mos, mira tu, s’haguessin posat d’acord per reformar la llei mentre Govern i Congrés badaven i no ho veien; com si la promotora de la reforma no s’hagués escarrassat per posar d’acord sindicats i patronal.

Feijóo reitera que es tracta d’una «reforma laboral pactada», cosa que indueix a fer pensar que es va pactar entre molta gent, que ell va tenir-hi a veure, en aquest pacte. En aquest deixant, la traca final és tenir la barra d’afirmar que es tracta de la «seva» reforma: «Es la reforma laboral del Partido Popular». També és ben incongruent i perillós que si pensa que la reforma laboral és substancialment bona (i «seva»), hi mantingui un recurs en contra al Tribunal Constitucional.

Fredes xifres generals a part, sé d’una periodista a qui una gran empresa dels mitjans de comunicació obligava, abans de la reforma, a encadenar any rere any (durant més de quinze...), un contracte d’autònoma amb la desprotecció que això suposa, i beneficiava l’empresa que s’«estalviava» el que havia de pagar a la Seguretat Social. Amb la reforma, ha pogut aconseguir tenir un contracte indefinit. Li deuen encara quatre anys de quotes; només quatre perquè la resta injustament ha prescrit. Que l’alegria dura poc a la casa de la pobra.

A l’hora d’anar a votar tindré en compte coses com els mèrits i les bondats de la reforma laboral i, per no anar més lluny, el que passaria amb qüestions relacionades com són les pensions o el salari mínim si caiguessin en mans de la dreta.