Pensar amb el cul
Arran de l’agressió contra Hermoso, poc a poc va aflorant una mil.lèsima part d’atacs i violències de depredadors de tota mena. Per exemple...
Clica aquí per llegir l’article en castellà.
Arran de l’agressió contra Hermoso, poc a poc va aflorant una mil.lèsima part d’atacs i violències de depredadors de tota mena. Per exemple, la infàmia que va denunciar la bibliotecària Elena Pastor-Ramon perpetrada per un prestigiós enginyer; clar exponent que la misogínia més perillosa sol ser la il.lustrada. L’individu va obrir el 2007 la web Culitos.ca, reconvertida el 2009 en ArtiCulitos.com, on publicava fotos de culs, entre els quals, i sense consentiment, alguns de bibliotecàries; vaja, presumptes col.legues. Veiem, doncs, que els nens d’Almendralejo que despullen nenes virtualment, agredint-les i ofenent-les en carn viva tenen precedents.
Esta web es un homenaje aparentemente superficial y mundano a esta simpática parte del cuerpo de la mujer, conocida —según el ángulo y el enfoque— por culo, pompis, pubis, vagina, chichi y miles de variantes que no viene a cuento listar aquí, pues de momento no pienso hacer ningún thesaurus especializado. Esta parte bien envuelta y resaltada por insinuantes prendas como velos, pantalones, bañadores, bragas, faldas, pareos, etc., parece todavía más misteriosa y atractiva...
Un paràgraf (com el títol de la web) meditat, res d’un Déu ens en guard d’un ja està fet. El graciós enllustrat i actual director d’una revista científica afegeix que ho fa «des de l’admiració profunda» i «el compromís feminista». Doncs que no ens admiri tant i es repensi compromís tan ofensiu.
Una altra bibliotecària, la valenciana Alícia Sellés, recorda molt bé la web així com que alguns la compartien però no volien que se sabés (en són conscients). Segons Sellés, la pàgina era horripilant i, a més, quan un company seu va proposar a l’eminència que Sellés participés en un congrés, al correu electrònic de resposta va dir: «Ok, té unes cames boniques». Aquest és el nivell de l’acadèmia.
Només després que s’esbombés aquesta exhibició irrespectuosa i de tan pèssim gust, l’interfecte ha demanat perdó. Se n’avergonyeix sincerament, diu. Ara no se li acudiria ni boig fer una cosa així, perquè la societat ha canviat molt en aquests quinze anys, i bla-bla-bla; però... (sempre els «peròs») es considera víctima d’una caça de bruixes perquè les feministes estan en un pla molt radical. Suposo que deu ser de la colla de l’aviat-no-es-podrà-dir-res.
És a dir, gràcies al feminisme ha pogut veure el seu gran error i avergonyir-se’n, però aquest beneficiós moviment, vinga a passar-se de la ratlla. És que mai no l’encertem.
Hi ha qui no li sembla raonable, just i necessari —vaja, li sembla que és passar-se de la ratlla i propi de radicals—, per exemple, que les futbolistes siguin les que escullin les capitanes de l’equip i no pas la Federació espanyola; que viatgin en avió com les seves rivals i no en autocar per anar a un partit d’Eurocopa; que no s’hagin de llevar a les tres de la matinada per anar a jugar. Que les futbolistes no tenien raó quan la Federació es va negar a imprimir els noms a les samarretes (l’equip de Suècia hi estampa els cognoms i em sembla un bon criteri) perquè era molta despesa (l’expresident entre pitos i flautes cobrava un milió d’€ l’any), o quan demostren que la Federació les ha tractat com a nenes, com a menors; en definitiva, que se n’ha abusat.
La roda de premsa del dia 21 de setembre abans del partit contra Suècia d’Alèxia Putellas i Irene Paredes recull la lluita i sobretot la dignitat i el coratge d’unes treballadores. Tan intel.ligents i elegants que fins i tot van arrecerar i neutralitzar les dues esquiroles. ¡Que guapes quan estan serioses! Ni un somriure fora de lloc, no en va Mapi León i Patricia Guijarro no tornen a la selecció —amb el que aquesta renúncia els suposa— perquè encara no veuen la llum al final del túnel, o que Jenni Hermoso no hi hagi estat convocada; un exemple de manual masclista: castigar l’agredida. Un roda de premsa impagable, exemplar. (Fins i tot des del punt de vista de les llengües, s’hi van fer servir dues de les llengües oficials i no es va acabar el món. Es van entendre.)
Als futbolistes tampoc no els sembla raonable, justa i necessària la lluita de les que haurien de ser les seves col.legues. Recordem que a la vista de l’èxit del futbol femení, el 1902 l’Associació de Futbol britànica va suggerir als clubs que no permetessin jugar les jugadores. El 1921 va prohibir el futbol femení i com que era la federació més potent de la FIFA, la FIFA va donar suport a la prohibició i fins al 1971 qualsevol club que hi estigués associat en podia ser expulsat si permetia que les futbolistes n’utilitzessin els camps. Potser els nois s’han quedat ancorats al 1971. Potser els passa com a aquells homes que quan les dones van aconseguir el dret al vot es van sentir menystinguts, com si els traguessin drets.
A la Corona tampoc no li sembla raonable, justa i necessària —li deu semblar que és passar-se de la ratlla—. La reina i una infanta, en comptes de fer-los una fervent reverència, van fer unes abraçades políticament obscenes a les súbdites que van guanyar el mundial però ara el rei exigeix la deguda genuflexió a les que deu considerar vassalles i no les rep a la Zarzuela com correspon a totes unes campiones del món. Vergonya.
Les futbolistes han dit i repetit que són professionals, que només volen treballar en un «entorn segur». Sembla que estiguem parlant de mineres o de Kellys i no d’esport. També és el que volen les cada dia més torturades afganes o les cada cop més reprimides iranianes; encara que se’n parli poc, encara que les haguem oblidades. ¡Bravo pel Nobel de la pau a Narges Mohammadi (1972), física, enginyera i activista iraniana empresonada, símbol de la lluita de les dones per la vida i la llibertat!
A l’Afganistan, un cop prohibit gairebé tot, el passat juliol el ministeri de la Propagació de la Virtut i Prevenció del Vici va prohibir els salons de bellesa, segurament l’únic espai de socialització que quedava a les dones un cop tancades les escoles, la universitat, la possibilitat de treballar, etc.
A l’Iran aquest setembre, just en el primer aniversari de la tortura i assassinat a Teheran de la kurda Jinà Mahsa Amini a mans de la perversa Policia de la Moral, s’ha aprovat una llei per endurir els càstigs per no portar hijab. No dur-lo comportarà multes de fins a 2.000 dòlars, penes de presó de fins a cinc anys, confiscació d’automòbils i prohibició de conduir, deduccions de salari, de prestacions laborals o prohibició d’accedir a serveis bancaris. A més, es castigarà dones i nenes que en espais públics o a les xarxes mostrin «nuesa» d’alguna part del cos o duguin roba fina o ajustada i s’acomiadarà les treballadores que incompleixin aquestes normes.
No estic comparant la situació de les dones als tres països. Hi ha, però, un fil que les ressegueix: l’anhel, el desig d’un espai segur. Si tenen la bondat de tornar a llegir el final del fragment del pope bibliotecari, en veuran un altre fil. I la certesa que o ens salvem totes (en afganes i iranianes confio) o no se salva ningú.
