No em maltracti. Respecti’m i digui’m 'senyora'

                                Pincha aquí para leer la versión en catalán.

Quan dies abans de les eleccions del 23 de juliol vaig veure que els insults i desqualificacions masclistes contra la vicepresidenta del Govern, Yolanda Díaz, es multiplicaven, vaig pensar que anàvem bé, que cada cop els feia més por. Ho mostra la «crítica» patètica, ben ridícula, d’Alberto Núñez Feijóo contra Díaz en un míting el dia 20 de juliol.

"Efectivamente, diciendo que la verdad no es el fijo discontinuo que está en su casa buscando un empleo, aunque figure como empleado, sino que la verdad son los datos maquillados de empleo. Ahora, viendo la vicepresidenta que lleva el empleo; de maquillaje sabe mucho, no hay ninguna duda. Mucho. Más que nunca".

A la qual la vicepresidenta va respondre immediatament amb elegància i educació en una piulada en què subtilment feia esment de l’espantà del candidat del PP al debat electoral.

"Sr Feijóo, me alegra que se sienta mejor. Con mucho gusto debatiré con usted mañana mismo de los datos del empleo y su proyecto económico para España. Donde y cuando usted quiera".

Evidentment, el candidat no va acceptar l’envit. A aquesta suposada crítica sobre el maquillatge, s’hi va sumar la d’Isabel Díaz Ayuso retraient a Yolanda Díaz que en un vídeo afirmés que planxava perquè la relaxa.

"¿No es inquietante también que una mujer que vive en una casa de 443 metros cuadrados pagada por todos los españoles tenga que planchar? Muy inquietante".

¿Inquietant? Jo trobo que seria un somni daurat conviure amb algú a qui pots fer el gran favor d’anar-li donant roba per planxar perquè l’hi agrada. A mi, més aviat m’inquietaria que es relaxés caçant, posem per cas, o torejant. O cancel.lant subscripcions de revistes culturals en llengües que l’Estat té l’obligació de protegir. Inquietant és que PP i Vox s’afanyin a crear conselleries de caça i taurines així que poden (mentre fan tot el possible per desprotegir les dones). 

El dia abans a qui van agredir i insultar, i van intentar ridiculitzar, va ser a la ministra Diana Morant, quan educadament en el transcurs d’un debat electoral va demanar al candidat del PP, Esteban González Pons, que no es dirigís a ella ni a la candidata Àgueda Micó pel nom de pila sinó pel cognom, tal com feia ella. Aquí va una transcripció tan fidel com he sabut i he pogut fer, però val la pena mirar el vídeo per veure la cara i els gestos que fa González quan no té més remei que escoltar-la; un llenguatge corporal que traspua nervis, baixesa i vilesa.

[Diana Morant] Cada vez que se refiere a la señora Micó o a mí, se refiere con nuestro nombre de pila, y a mí me gustaría que el tratamiento que me hiciera a mí [‘ministra’, interromp González Pons] fuera el mismo que el que yo le hago a usted, que es ‘señor Pons’, y se dirigiera a mí como ‘señora Morant’, por lo menos... [perdóneme ‘señora ministra’, talla González Pons], no, no, [no, no perdóneme ‘señora ministra’, torna a interrompre González Pons] ‘señora Morant’ [‘señora ministra’, torna-li la trompa a la xica, González Pons]. [...]

[Diana Morant] Mire yo se lo digo, y le dará mucha risa, pero se lo digo con total humildad. Soy hija de trabajadores, soy ingeniera gracias a la educación que implantó el sistema de Felipe González y creo que merezco todos los respetos, igual que yo le respeto a usted.[González Pons] ‘Señora ministra’ y me voy a dirigir a usted como ‘señora ministra’ para no apearle el tratamiento y no ofenderla. ‘Señora ministra. Usted, ‘señora ministra’. [...]

S’hi va sumar amb fruïció (com qui s’apunta a un bombardeig) el condemnat en ferm per maltractament, Carlos Flores de Vox.

[Irromp Carlos Flores] Excelencia, si tenemos muchos más debates esta semana, voy a acabar sabiendo más de la vida de su Excelencia mucho más de que lo que sé del resto de mis compañeros. En un primer debate nos habló de sus abuelos, en este nos ha hablado de su padre. No sé en el próximo lo que nos tendrá reservado.

Diana Morant va deixar molt clar que només volia un tracte igualitari que en el context d’un debat passava perquè l’anomenessin «senyora Morant». Cosa ben fàcil d’entendre i de fer. ¡Felicitats per la sang freda, el tremp i el coratge senyora Morant! És tot un trumfo que la denúncia d’aquest denigrant ús de la llengua es vagi normalitzant i que dones públiques li plantin cara malgrat el cost que els suposa fer-ho.

En efecte, histèrics i indignats perquè una dona gosi decidir com vol ser anomenada, els dos polítics no ho podien consentir. «¿Però què s’ha pensat, aquesta?». I en l’intent de ridiculitzar-la fan el ridícul més espantós, més masclista, més anacrònic. En comptes de fer el que ella ben gentilment els demana, opten per escarnir-la per elevació: «senyora ministra», «excel.lència»; dos tractaments que Morant ni va demanar ni volia.

Incís. Es relaciona amb l’odi i la ràbia que han despertat entre alguns homes que Cristina Pedroche i el seu marit decidissin posar a la seva filla primer el cognom d’ella. En un altre ordre de coses, amb la violència contra les àrbitres: ¡manen, xiulen, sancionen i fins i tot ensenyen targetes a homes!

Anomenar les dones pel nom, amagar el cognom, és una forma estudiada i denunciada des de fa temps de minimitzar-les i treure’ls importància (bé que ho sap i aplica el tàndem González-Flores).

A continuació, un exemple aparentment neutre i asèptic on hi ha implicades d’altres polítiques. No se’n diu res de dolent, sinó que simplement (contravenint el llenguatge periodístic) se les tracta amb menys respecte i més proximitat que als companys amb qui comparteixen notícia.

Zapatero celebra otra reunión semanal. Los lunes tiene convocados a los pesos pesados del Gobierno y del partido. María Teresa, Solbes, Rubalcaba, Leire, Blanco... «No toman decisiones, pero coordinan», confiesa un asistente.

En posaré un exemple més recent i no pas d’un diari de dretes.

Como tantos otros, yo no daba un céntimo por la posibilidad de que Pedro Sánchez resistiera el embate de la derecha este domingo. Curiosamente, lo único que me ofrecía alguna esperanza era la unanimidad de las encuestas (excepto la del cocinero Tezanos) a la hora de presentar la catástrofe de la izquierda en las urnas. Nunca me he creído las encuestas, especialmente en los momentos decisivos, y en los últimos años el desastre del Brexit o la victoria de Trump han sido ejemplos suficientes de que la demoscopia es una ciencia muy poco exacta [... ] Un minuto después de cerrarse los colegios electorales se publicaba una encuesta a pie de urna de GAD3 que daba a Feijóo vencedor absoluto de los comicios con el apoyo de Vox [...] Lo habían defenestrado [a Pedro Sánchez] en las radios, en las televisiones, en los periódicos, en las tabernas, [...] en las tertulias de Susanna y de Ana Rosa, en la casa de Bertín Osborne [...]. Mientras tanto, entre Feijóo y Abascal, se repartían unos ministerios y desmenuzaban otros.

Sin embargo, habían olvidado que ‘Perro Sanxe’ [...] ya había sobrevivido a varios intentos de asesinato e incluso a un atentado felipista, cuando 17 barones socialistas entraron en la sede de Ferraz a tiro limpio y Sánchez se atrincheró detrás de unos estatutos. [...]

Parecía que estaba difunto después del primer debate con Feijóo [...] Nunca sabremos cuántos votos de podemitas cabreados con Yolanda y sus correligionarios de Sumar han ido a parar a las arcas del PSOE, pero parece que han sido suficientes.

Cap dona anomenada pel cognom; cap home, pel nom de pila. Aquest trosset n’és especialment revelador i discriminatori: «en las tertulias de Susanna y de Ana Rosa, en la casa de Bertín Osborne». És evident que Osborne no es podria confondre amb ningú encara que se l’anomenés (no ho estic proposant pas) pel nom de pila. És evident que és molt més ambigú l’ús del nom de pila per referir-se a Grisó i a Quintana.

La mala notícia és que aquesta pèssima pràctica arriba fins i tot a la premsa escrita. La bona és que és perfectament i elegantment (molts cops fins i tot ben econòmicament) evitable.