Símptomes

Aquest article també està disponible en castellà.

El mes passat vaig llegir un article de Juan Cruz que explica entre d'altres coses la reacció que va tenir ja fa uns quants anys el dia que un cambrer de Talavera de la Reina, en un dels boicots perpetrats a Espanya contra els productes catalans, no va voler servir-li una aigua de Vichy adduint que era de fabricació catalana. Com que anava amb molta altra gent i, al seu entendre, fer el contrari hauria causat força inconvenients, l'autor de l'article va demanar una altra marca (que, per cert, s'embotellava a Barcelona). Res a dir ni a criticar, va fer el que li va semblar millor o més adequat (o el que va poder, que és el que solem fer), però no deixa de ser una microoportunitat perduda, tot i que potser sí que explicar la bestiesa que suposa fer un boicot correspon sobretot a d'altres instàncies, incloses aquelles que un mal dia van començar populísticament a parar taules petitòries per demanar firmes contra el darrer Estatut i, de pas, apel.lar als més baixos instints de la població. També parla Juan Cruz del seu amor per la música catalana, per la Cançó, concretament pel clam que és Al vent del cantautor Raimon (aquest any justament se'n commemoren cinquanta ja d'esplèndida carrera). Això m'ha fet pensar si en general aquesta afició encara perdura a Espanya, o va durar el que van durar les últimes escorrialles de la Dictadura franquista i després ja no se li va veure sentit a això de sentir cantar en català o que s'hi fes qualque altra cosa. O el que ve a ser el mateix: quantes emissores estatals programen música que tingui la lletra en català, en gallec..., en altres llengües peninsulars que no siguin la castellana...?

Dic això perquè justament dos dies abans havia llegit un altre article, aquest d'Ernesto Ayala-Dip, en què l'autor explica que, quan fa deu anys va fer la ruta del Quixot amb la seva família, van fer parada i fonda uns quants dies a Almagro. L'eixerida i eficient cambrera que cada matí els portava l'esmorzar, el sisè i últim dia no es va poder estar de preguntar-los com és que parlaven català si no eren a Catalunya (aquesta anècdota, amb mínimes variants, l'he sentida més cops dels que hauria volgut). L'autor remarca que no devia entrar en els càlculs lingüístics de la cambrera que la dona i el fill parlessin entre si en català --és a dir, que parlessin la seva llengua--, que potser fins i tot, encara que fos inconscientment, això molestava la cambrera. Es lamenta Ernesto Ayala-Dip que ningú en trenta anys de democràcia no hagués explicat a la dona una cosa tan elemental. També narra amb gran precisió i un punt de recança que no van considerar oportú ni elegant posar-se a fer pedagogia. Afirma que més aviat pertocava i pertoca als successius governs del PSOE i el PP fer-ho. Potser sí, però quina altra microocasió desaprofitada. O és que deixa de parlar la seva llengua la gent que parla anglès, alemany, francès... quan fa la ruta del Quixot? Arribada a aquest punt, crec que el pertinent és preguntar-se per quines raons algú pot pensar o sentir que explicar una cosa tan lògica, elemental i normal com parlar la pròpia llengua siguis on siguis (que és ni més ni menys el que feien mare i fill), pot ser considerat poc oportú o poc elegant per la mateixa persona que ho fa. Aquí tenim una de les mares dels ous.

Que els poders i els governs han fallat i fallen, que no fan el que han de fer, és públic i notori. Tenim un govern central que viu les diferències, en aquest cas, la riquesa i la sort de tenir diverses llengües com una gran desgràcia i una vergonya cada cop més insuportable: en comptes, per exemple, d'implementar un pla perquè qualsevol noia o noi d'aquest Estat a l'escola estudiï, a més de la seva, una altra de les llengües peninsulars, l'únic que se'ls acudeix és intentar eliminar les «altres».D'altra banda, em sembla recordar que Alfredo Rubalcaba més d'un cop ha demanat que cuidem la nostra llengua: «Cuidad la lengua, que es muy importante, es muy importante hablar vuestra lengua, hablar catalán, cuidadlo porque hay quien no le gusta» (sic). I aquí demostra la consideració que té d'una de les llengües que no és pròpiament la seva. Si tant li interessa, si tan important la troba --i espero que no sigui precisament perquè a algú altre no li agrada--, que no ens digui què hem de fer, que la faci seva i es posi a tenir-ne cura.

I així estem i així ens va.