'Los eduardianos': Història d’un castell
Aquest article també està disponible en castellà.
Si Vita Sackville-West (Knole, 1892-Sissinghurst, 1962) hagués llegit l'inici de la sinopsi de Los eduardianos que en brinda l'editorial: «Sebastian y Viola, dos jóvenes hermanos que heredarán en un futuro no muy lejano la mansión de Chevron», s'hauria fet un bon panxó de riure. Això sí, ben amarg. Ella que malgrat ser Sackville-West per tots dos cantons va ser desposseïda del castell de Knole (comtat de Kent) per la fulgurant flama de l'espasa de l'àngel del patriarcat que li prohibia heretar-lo pel simple fet de ser dona. En efecte, el 1928 el casalot va passar a mans d'un oncle seu.
Una de les claus de la gènesi d'aquesta novel.la publicada el 1930 és la profunda ferida de l'expulsió d'aquest magnificent castell —proveït de set patis, cinquanta-dues escales, tres-centes seixanta-cinc habitacions i aquí m'aturo— on Sackville-West va néixer i créixer, i el 1913 s'hi va casar.
Així, la mansió de Chevron —escenari principal de la novel.la i marc natural de Sebastian, el protagonista— és l'alter castell de Knole i força pàgines del llibre es dediquen a descriure de dalt abaix i en tots els sentits el tancat món feudal que era un castell britànic a ple rendiment a començament del segle xx. L'acció comença el 1905 (concretament el 23 de juliol) i acaba literalment el dia de la coronació de Jordi V el 1910; és a dir, abraça els últims cinc anys del regnat d'Eduard VII i d'aquí el títol.
Vita Sackville-West adverteix abans de començar la novel.la que cap personatge hi és del tot fictici i potser per això se'n van vendre exemplars a trompons, fins al punt que l'editora, l'escriptora Virginia Woolf (es va publicar a la mítica Hogarth Press fundada l'any 1917 per Woolf i el seu marit Leonard) deia que no sabien què fer amb els diners a cabassos que hi guanyaven. Es podria pensar que aquest Bildungsroman per partida doble (Viola i Sebastian) podria ser difícil d'entendre avui dia atès que és farcit de personatges en clau. En absolut, sense cap coneixement de causa: no sé qui emmiralla cada personatge, l'he disfrutada enormement.
Los eduardianos és una novel.la que té nom d'assaig i no és pas per casualitat. Pretén i aconsegueix de la manera més vívida i real, és a dir, a través d'un argument i dels viaranys a què són abocats o emprenen un grapat de personatges, dibuixar el retrat d'una època, d'una classe social, d'uns usos i costums, el pas d'una societat camperola a una d'industrial. Canta el rèquiem d'un món que finia i apunta el naixement d'un de nou o almenys diferent, així com el despuntar de l'emancipació de les dones.
L'escriptura de Sackville-West esdevé sumptuosa quan descriu el que realment li interessa, quan ret homenatge als fasts de Knole. Es podria fer un paral.lelisme entre la prosa que desplega a Los eduardianos i la descripció que de la mateixa Sackville-West va fer Virginia Woolf —amiga i amant— en una pàgina del seu diari.
Woolf, per cert, també li va retornar Knole i el va immortalitzar (i a ella) en una altra novel.la, en Orlando, escrita el 1928; és a dir, només dos anys abans. Segons Nigel Nicolson, fill de Vita Sackville-West, «la més llarga i encisadora carta d'amor de la literatura».
Tornem a Los eduardianos. Només començar, la veu narradora i la novel.lista (seran una presència intermitent) hi compareixen de manera ben original per plantejar alguns dels problemes que sorgeixen a l'hora de triar els topants quan es crea un món del no-res, que, a més a més, es pretén que sigui versemblant. A continuació, i perquè comencem a fer-nos-en una idea global, veiem Knole des de ben amunt, des de dalt d'una teulada (com veia Vetusta el Magistral pujat al campanar) i el capítol acaba, un cop esgotat el ritual del sopar, amb un passeig nocturn pels jardins que tindrà grans conseqüències.
En l'ínterim, es descriu un up & down que és la mare dels up & down de totes les narracions, pel.lícules i sèries que després s'han fet. Un down que és un mirall precís i estricte de l'up, de les relacions de l'alta societat i els seus minuets, de la cotilla que les jerarquitza. Hi comencem a veure el que representa Knole des del punt de vista del jove duc (obscurament romàntic) que l'heretarà i des del punt de vista del plebeu que atzarosament hi és convidat. Hi queden ben nítidament establertes les relacions de poder i com operen. Hi veiem el fulgor d'un desfet de maragdes i brillants de Cartier que un mirall glorifica, el diferent tracte a filla i a fill, intrigues i flirtejos, l'organització de les taules de bridge i la detallada descripció de com s'engalana una duquessa per presidir un sopar de luxe.
Al llarg dels capítols, hi veurem concrecions i detalls, i encara més aspectes. N'apunto alguns. La vacuïtat fútil de la parla de la noblesa, ben útil però per discriminar. Com s'ha d'entretenir un rei ateses la facilitat que tenen per avorrir-se i la dificultat per fixar l'atenció i, de passada, l'anacronisme d'una institució essencialment injusta i sobretot ridícula. Què es fa en un ball i de què serveix l'òpera. El despietat i una mica obscè tràfic de joves casadores. Els detalls d'abillaments i carrosses. La cacera i el consegüent seguici de cavalls i gosses.
La novel.la potser té forats a la trama; els personatges hi apareixen o desapareixen bruscament segons calguin o no a l'autora; l'expressiva Viola, tot i ser un caràcter ben rellevant i estimat per Sackville-West, llueix més en el fora de camp que no pas quan se l'enfoca; el poc versemblant i en certa manera brusc final està agafat pels pèls. Però quin cant més superb a l'esplendor de Knole. Hi dedica, ja s'ha dit, les més belles i vibrants pàgines.
L'amor per la casa i el que representa, pels quadres, ors i escultures, espesses catifes i gruixudes cortines, pel pes de la tradició, però també l'amor i el gust per l'artesania, pel taller de fusteria, el de pintura, el de la forja, la serradora, la serra nova. Hi traspua la comunió amb la natura i els camps, els hivernacles plens de saborosa fruita, la meravella del pas de les estacions, la bellesa de la posta de sol i el fred punxant de les volves de neu, el cruixir del gebre en trepitjar-lo un matí de Nadal. També la noblesa de la fusta de l'eina més humil polida durant anys i panys per les mans que l'han empunyada.
Sackville-West escriu sense immutar-se el cant del cigne d'un món que era el seu —el va mamar i viure des que va néixer—, sense amagar-ne ni la hipocresia, ni la immoralitat, ni el revoltant classisme. En fer-ho, no li cau cap anell. Si tornem al diari de Woolf, ens farem una idea d'amb qui ens juguem els quartos.
Malgrat això, Vita Sackville-West n'escriu el certificat de defunció ben conscient de la inutilitat i la pèrdua de temps d'aferrar-se a un miratge, a un naufragi, a un temps passat dat i beneït.
El 1930, el mateix any que es va publicar el llibre i poc després de ser desposseïda de Knole-Chevron, va comprar amb Harold Nicolson, el seu marit, la ruïna del castell i la granja de Sissinghurst, també a Kent i no gaire lluny de Knole.
Com que a més de ser una excel.lent escriptora en un munt de gèneres, des de la poesia, als llibres de viatge, passant per les més diverses i agosarades biografies, era una meravellosa i innovadora jardinera, en va fer un prodigi de portentosos i pioners jardins, dependències, estances, entre elles una fastuosa biblioteca, ben conscient que la gent normal i corrent el visitaria i en disfrutaria. El 1938 el va obrir al públic. Knole (la sola idea que es convertís en un museu era una punyalada al cor de Sebastian) afortunadament també està obert al públic.
